L'exdiputat i cap de files d'Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats, Joan Tardà (Cornellà de Llobregat, 1953), ha estat la veu del partit republicà durant anys a Madrid. Fins que va passar el testimoni a Gabriel Rufián. Tardà és tota una icona del republicanisme independentista, respectat per companys i adversaris, però molts cops polèmic dins i fora de l'independentisme. Sempre fidel a la causa republicana i independentista, però també al seu partit de sempre, Tardà parla des de les pròpies conviccions i sense embuts. En aquesta entrevista reflexiona sobre l’actualitat política, el Procés i la situació del país, tot comentant el seu llibre ‘En defensa pròpia’.

Pere Aragonès encara no ha pogut ser investit president. Com ho valora?

Pere Aragonès encara no ha pogut ser investit president. Com ho valora?
És una oportunitat perduda. Però això no vol dir que no la retrobem més endavant.

Es refereix a l’abstenció de Junts?

Per mi l’oportunitat perduda és que les esquerres no hagin estat capaces de conformar un Govern de front ampli. Ara no serà possible, però inevitablement reeixirà si persistim. En aquest moment és impossible que siguem capaços de reconstruir la Catalunya postpandèmica en clau progressista prioritzant la redistribució de la riquesa d’una manera diferent ni podrem desjudicialitzar el Procés per construir una solució democràtica al conflicte si no som capaços alhora de conformar una majoria parlamentària, i tant de bo governamental, que representi un univers de catalans superior al que representarà un Govern d’Esquerra i de Junts, des del lideratge de l’esquerra.

Almenys aquest cop sembla que la CUP s’hi vincularà mitjançant l’acord amb ERC.

Sí, la implicació de la CUP ja suposarà una ampliació. Però encara suposa una representativitat insuficient. La gran oportunitat perduda és que En Comú Podem no hagi estat capaç de desempallegar-se del PSC i hagi actuat amb el mateix coratge i intel·ligència política amb què ha actuat en Pablo Iglesias respecte al PSOE. Iglesias deia del PSOE coses molt pitjors de les que diuen els Comuns de Junts per Catalunya. Però per a Iglesias hi havia un bé superior que era intentar arrossegar el PSOE cap a posicions socialdemòcrates. Si En Comú Podem hagués estat partidària de conformar un Govern de majoria d’esquerres amb ERC i la CUP, Junts continuaria sent important, però no determinant. Hem perdut la possibilitat de desplaçar el centre de gravetat de l’acció governamental cap a l’esquerra, però això no vol dir que no sigui possible, i crec que el republicanisme hi ha de perseverar per assolir els reptes que tenim, que són gegantins.

ERC també rep crítiques dels comuns, i en la legislatura passada de la CUP.

No és dolent que ERC, com a partit socialdemòcrata, rebi la pressió d’altres partits que estan situats a la seva esquerra. Perquè si ERC ha de liderar el Procés des de la centralitat és bo que no s’adormi i que les esquerres l’empenyin. Per això em semblen molt importants aspectes de l’acord amb la CUP, com tot allò que té a veure amb els desnonaments i el dret a l’habitatge, explorar la batalla ideològica de la renda bàsica universal i un magnífic criteri de governança que implica que al cap de dos anys s’hagi de passar un control d’avaluació de qualitat, és a dir, una qüestió de confiança.

La resistència d’En Comú Podem a compartir Govern és perquè acusen Junts de ser de dretes.

No és veritat que el programa electoral de Junts per Catalunya sigui més liberal que el que va presentar el PSOE de Pedro Sánchez, com es dona per fet. No dic que el programa de Junts no estigui inspirat en posicionaments liberals, però afirmo que ho és en la mateixa intensitat que el del PSOE. Hi ha hipotètics membres del Govern de Junts que no estan a la dreta de la ministra Nadia Calviño. Això és objectiu i demostrable.

Però es podrà fer casar un acord amb la CUP amb un Govern amb Junts?

Esquerra només pot liderar si ara és capaç d’articular la integració de Junts dins del Govern sense abaixar el llistó d’allò que ha pactat amb la CUP. El que s’ha pactat són uns projectes, com la banca pública, els instruments per a l’accés a l’habitatge o la renda bàsica universal, que estan per construir. Per això no tindria cap sentit que Esquerra els devalués d’entrada.

Hi ha dubtes sobre si Junts per Catalunya acceptarà un acord de Govern.

Junts per Catalunya té cultura de poder i per tant responsabilitat davant l’obra de Govern. I centenars de persones al seu darrere implicades en el projecte, professionalment. Però és que a més està en un període fundacional. Encara no ha acabat aquesta fase i és molt difícil consolidar una fase fundacional des de l’oposició. Junts només té una opció, que és la d’integrar-se al Govern. El que pretén és quelcom molt legítim, que és fer aquesta integració en les millors condicions possibles. Però qui té la clau és Esquerra. No només perquè ha tingut més sufragis, sinó perquè ha tingut la capacitat de fer un acord amb la CUP i està situada al centre del tauler de joc.

Com ha aconseguit Esquerra Republicana aquesta posició central?

Jo dic que és perquè és l’únic partit que ha anat al terapeuta. L’únic que en aquests últims anys ha estat capaç de repensar-ho tot per reorientar l’estratègia. Que es resumeix en el fet que per guanyar hem de ser més i hem de tocar més de peus a terra. Això no ho ha fet ni el nacionalisme ni encara els comuns o el PSC. La clau és que ara ERC sàpiga culminar aquesta negociació i perseverar en el fet que el que cal és prioritzar al Parlament, ja que no pot ser al Govern, la conformació d’un 'frente amplio'.

Quin paper ha de tenir en aquest escenari el Partit dels Socialistes de Catalunya?

És que aquest front ampli és, a més, el que permetrà que després puguem tenir un diàleg franc i constructiu amb el PSC, perquè ells són part de la solució, de la mateixa manera que ho són els partits sobiranistes, siguin independentistes o no. Perquè hem de construir una solució basada en el ­principi de realitat en la qual se sentin integrats independentistes, sobiranistes i constitucionalistes.

Vostè, al seu llibre 'En defensa pròpia', matisa la idea que som un sol poble. Per què?

Som un sol poble, però hi ha tocs d’alerta que cal escoltar. Per exemple, una tercera part de la societat catalana viu amb estàndards europeus, és a dir bé o molt bé. Una altra tercera part viu en condicions precàries i una tercera porció viu en el llindar de la pobresa. En aquestes condicions parlar d’un sol poble ja genera una certa recança.

Posa l’èmfasi en el republicanisme.

Nosaltres els republicans hem de prioritzar la visió instrumentalista de la independència. D’això se’n diu republicanisme. Uns i altres tenim els mateixos problemes i els mateixos anhels, i jo plantejo que l’instrument per assolir aquests objectius és la República catalana, és a dir, la independència.

Quines preocupacions i anhels?

Bàsicament cinc. Com evitem que l’escac al sistema públic de pensions no esdevingui mat. Com i de quina manera aconseguim aturar el progressiu esberlament dels pilars fonamentals de l’Estat del benestar, que són l’educació, la sanitat i la socialització dels serveis socials. Com conquerim com a dret subjectiu l’usdefruit de l’habitatge, i no parlo de la propietat. Com convertim el dret al treball en un element prioritari per socialitzar-nos. I cinquè i finalment, com ens fem competitius en el món capitalista global. Aquests són els cinc reptes que tenim les classes populars, més enllà de la bona governança, que té molt a veure amb les llibertats públiques.

I quins són els passos a seguir? En el seu llibre parla de diverses fases.

L’important ara és ser conscients que l’activació de les quatre fases següents, és a dir dialogar primer per negociar després, per posteriorment acordar fins a arribar a la quarta fase, que és complir els acords, esdevindrà una conquesta democràtica. Això farà necessari demostrar que som capaços de continuar mobilitzant masses, que guanyem cada contesa electoral de forma creixent o que siguem capaços de desobeir. Parlo de desobediència civil, no pas de la institucional. Sent conscients que, durant el temps necessari per a aquesta conquesta democràtica, la repressió mutarà, però no desapareixerà.

Però com es pot tirar endavant una taula de diàleg quan ni el Govern espanyol ni bona part de l’independentisme no hi creuen?

No es tracta tant de creure-hi o no, sinó de si es fa una lectura correcta o no de què és el que demana la societat catalana. El partit que és capaç de transitar des de la posició d’avantguarda a la de partit de masses és el que sap llegir la demanda de la societat. I qui s’hi resisteix ho acabarà acceptant, però tard i normalment malament. I jo estic plenament convençut que el que demana la societat catalana és fer-ho d’una altra manera.

Com a militant independentista històric, creu que hi ha hagut falta de previsió?

Ningú de la meva generació, i faré 68 anys, havia pensat que viuria mai el que hem viscut. Si algú diu que ho havia previst, menteix o no diu la veritat. El que ha passat era imprevisible. De cop i volta hem acumulat tanta força! Totes les generacions que viuen acceleracions de la història es veuen obligades a improvisar.

Però els adversaris d’ERC li critiquen que ha canviat el discurs respecte al 2017, no si es va haver d’improvisar.

Déu ens guard si diguéssim el mateix. Perquè estem en una fase distinta. ERC està recollint els fruits de ser l’únic partit que ha estat capaç de repensar-ho tot, sense sentiment de culpa. Perquè vam arribar al peu de la muntanya i el primer objectiu ha de ser que no ens allunyin d’aquesta posició. Que és l’objectiu de la repressió. No impedir que avancem, sinó fer-nos retrocedir. Falcar-nos al peu de la muntanya ja és una victòria, i és cert que quan mires des de sota es veu molt més alta que quan la veies de lluny. Tan alta com poc democràtic és l’Estat. Però ara cal veure com es puja. I per això hem plantejat el camí ample, perquè hi càpiga molta gent i sobretot gent diferent. Això és el front ampli. I s’ha hagut de fer amb una sabata i una espardenya, amb els dirigents a l’exili i a la presó, i davant l’immobilisme dels socialistes, amb els comuns que venien carregats d’energia del 15-M convertits en els seus satèl·lits i Junts creant un marc d’acusacions de traïdors contra nosaltres. D’aquí ve el títol del meu llibre 'En defensa pròpia', i no és una qüestió personal.

Què és la cultura del no-bloqueig de què parla al seu llibre?

Si realment creiem que som un sol poble i en la cultura de l’acumulació de forces, i volem desempallegar-nos de debats nacionalistes i convertir el republicanisme en hegemònic, hem de desplegar la cultura del no-bloqueig. És un debat que a ERC encara no s’ha fet, però és el que jo crec.­ ­Parteix de la base que el referèndum és inevitable perquè, si bé és cert que el constitucionalisme està molt consolidat i retrocedeix molt a poc a poc, l’independentisme ha quallat. No desapareixerà. L’existència de blocs permanents interessa a les posicions conservadores perquè neutralitza el conflicte de classes. En canvi, des de l’esquerra tot avenç que guanyi estadis de progrés és desitjable. Com a republicans pensem que cal acceptar i no bloquejar aquells que creuen que el millor per a les classes populars catalanes és un nou encaix amb Espanya, com defensen els socialistes. Ara, es tracta que ells tampoc bloquegin els que pensem que ho és la República catalana. D’això se’n diu diàleg entre compatriotes, que en això estic d’acord amb Miquel Iceta que també cal fer-lo. Perquè suposo que aspirem a convèncer-los. I qui rebutja això és que té uns arguments i un projecte polític fràgils.

Posi un exemple concret. En què es pot materialitzar la cultura del no-bloqueig?

Imagini’s que l’esquerra catalana no independentista proposa obrir hipotèticament una ponència al Parlament per plantejar un nou encaix de Catalunya dins d’Espanya. Crec que la posició dels independentistes no hauria de ser de bloqueig, sinó de participar-hi. Ara bé, si nosaltres decidim obrir una ponència per una llei de claredat que faci possible un referèndum binari, ells també hi participen. Llavors tindríem un poble, o unes classes populars, que estan construint una solució al conflicte que tal vegada són dues. Per això el referèndum és inevitable. El que no sabem és ni quan ni com serà. Però per aquesta via es podria arribar a un referèndum en què no s’ha de triar entre un sí o un no, sinó entre dos sí. Quan el conjunt del poble, o gairebé, ha construït dues solucions i tothom ha participat en cadascuna d’elles, encara que tothom en tingui una de prioritària, el perdedor no és un derrotat. Aquesta és la cultura del no-bloqueig.

Ara Unides Podem està al Govern espanyol. Que n’opina?

Que són els nostres aliats i que els hauríem de convertir en els nostres germans de projecte, conjuntament amb el republicanisme basc i el nacionalisme gallec.

Per fer què? Hi ha qui diu que darrere d’aquesta estratègia hi ha l’objectiu d’una República espanyola. Què hi guanyaria l’independentisme?

No és el projecte que plantejo en aquesta aliança. Però tant de bo que hi hagués un procés constituent per a una tercera república espanyola. Perquè inevitablement hauria de comportar també l’exercici del dret a l’autodeterminació. Ho signaria demà mateix, perquè seria inevitable el debat sobre com s’hi adhereixen o no les diverses nacions de l’Estat. I seria una gran oportunitat per al País Valencià i per a les Illes Balears.

Això vol dir que la caiguda de la monarquia és una via cap a la independència?

Efectivament. Nosaltres no només estem implicats en la lluita contra la monarquia espanyola per raons de fraternitat republicana, sinó perquè és evident que l’Estat monàrquic, que a Catalunya és fundat pel nacionalisme català i el PSC, és la clau de volta. Tant de bo el republicanisme català amb altres forces de l’Estat pogués tenir a l’horitzó un nou Pacte de Sant Sebastià que permetés articular les forces democràtiques.

Vostè també és crític amb els terminis fixats per a la independència. Per què?

Vivim en un món de la immediatesa. No podem pensar en la independència com qui demana una República quatre estacions. On està escrit que es guanya a la primera? De fet, tots vam ser víctimes d’una preeminència absoluta de les emocions, que és el millor carburant que existeix. És el que impulsava els joves sortint de Marsella cap a París en la Revolució francesa o aquí sortint del Paral·lel cap al front de l’Aragó. Una cosa són les condicions objectives en termes materialistes que en un moment donat fan que una cosa passi. I una altra és el carburant humà.

De moment al que assistim és a debats molt interns de l’independentisme, com el del Consell per la República, o a veure qui és més arrauxat contra l’Estat.

Com diu Otegi en el pròleg del llibre, del que es tracta no és tant d’estressar els convençuts sinó d’incorporar els que no hi són. Caure en una espiral d’acció i reacció el que fa és exigir als convençuts posicions cada cop més resistencialistes, abnegades i èpiques. La qual cosa vol dir deixar-los exhausts. I els que s’ho miren de lluny i que caldria convèncer encara es retiren més.

El preocupa la irrupció de la ultradreta al Parlament de Catalunya?

Estem davant d’un feixisme poc ideològic amb un discurs molt buit. S’aprofita del sentiment de desemparament. Per això creix en els llocs on la xarxa ciutadana, els moviments populars i la societat civil són més fràgils. Raó per la qual crec que no ens convé guetitzar-los. No dic que se’ls hagi de normalitzar, però no anar-hi de front.

Noranta anys després, què queda a la Catalunya actual d’aquella República de Lluís Companys i Francesc Macià?

El franquisme és un parèntesi que va garantir que tots els problemes no resolts llavors els tinguem ara. No hi ha cap qüestió troncal que el franquisme metabolitzés. El fil del republicanisme, i no dic que sigui l’únic, és el que enfila el nostre present amb aquella República amb la fidelitat a la modernitat. És un concepte clau. El republicanisme va ser modern posicionant-se a favor de la independència de Cuba, durant la restauració criticant l’esclavisme, fent costat a les sufragistes, el divorci... El republicanisme ha d’anar associat a modernitat, i això tant per als temes fàcils com per als complexos. Si es vol que els valors republicans siguin hegemònics, no n’hi ha prou amb la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal desplegar tot el paradigma que obre cadascuna d’aquestes tres idees, perquè si no et quedes amb un republicanisme de manual. I tenim un mirall on visualitzar-ho, que és l’hegemonia republicana dels anys 30.

També ERC ha fet 90 anys...

Sí. Va lligat al republicanisme. Per això ha assumit el paper de la centralitat. Que per mi vol dir convertir ERC en un partit psuquero. És a dir, en el partit instrumental i a la vegada dipòsit. La gent no es feia del PSU perquè fossin comunistes. La gent es feia del PSU i després si de cas alguns es feien comunistes. Perquè era el partit contenidor de la lluita per la llibertat i per acumular forces per acabar amb Franco. Per això crec que ERC ara, més que un partit d’ideologia, ha de ser un partit creïble. Que per trajectòria demostri honestedat i coherència. I crec que això el farà créixer, perquè la gent se sentirà còmoda dins d’ERC. I qui vulgui una altra cosa que militi en la resta de partits d’aquest front ampli, perquè ara l’objectiu no ha de ser a veure qui es queda el tros més gran del pastís dels convençuts, sinó fer un pastís més gran convencent més gent.