El doctor Antoni Trilla (Barcelona, 1956) és un dels màxims experts en malalties infeccioses de l’Estat espanyol, i de gran reconeixement internacional. I és en l’actualitat el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Com a cap del servei d'epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i investigador d'ISGlobal va ser un dels primers responsables mèdics a fer front a la pandèmia tractant a la primera persona contagiada per covid-19 a Catalunya. Durant anys ha estat la veu autoritzada per parlar de malalties infeccioses. Ara que aquestes veus s’han multiplicat, de vegades amb un punts de contradicció i confusió, les seves valoracions tenen una especial rellevància per entendre què ens ha passat des que fa un any es va fer el confinament més important de la història del nostre país i de bona part del món.

Un any després del confinament quina seria la diagnosi de la pandèmia? Estable dins la gravetat?

Un any després sabem moltes més coses de la malaltia, encara que òbviament no les sabem totes. I en segon lloc tenim més experiència en la gestió del malalts. Veiem la situació una mica més tranquil·la sense els ensurts i la pressió del principi però tenint en compte que la situació és inestable i amb l’esperança que donen les vacunes que ens obren el camí no pas per eliminar el virus però sí per aconseguir un control funcional de la malaltia en què hi hagi casos però sense l’angoixa de tenir el sistema sanitari a punt de col·lapsar. Si no tenim ensurts biològics, que aquest virus és molt punyeter, tot fa pensar que el 2021 estem més a prop de controlar-ho que del contrari.

Quin ha estat el pitjor moment d’aquest any?

Un divendres de mitjans de març en què a l’hospital ens vam trobar amb què si continuaven arribant aquell ritme de malalts ens veiem abocats a posar pacients als passadissos o ves a saber on i no els podrem atendre bé. Aquell dia vaig pensar que es podia descontrolar de forma que no poguéssim donar la qualitat de l’assistència que cal. Vam marxar cap a casa molt preocupats però afortunadament vam superar el cap de setmana.

I el millor?

Hi ha hagut moments molt dolents però també molts bons moments. Veient la resposta del companys i companyes que han trobat solucions, de vegades originals, als molts problemes que sorgien. Però sens dubte el millor moment amb majúscules va ser el dia que vam posar la vacuna a la primera companya, l’Eva. Una causalitat amb el nom, la primera font de vida, això és una bona senyal (somriu)! Els primers dies de vacunació van ser emocionants, amb gent plorant, selfies, etc, que no havia vist i porto 40 anys dedicant-me a aquesta professió.

El primer cas de Catalunya va ser tractat al seu hospital, al Clínic. Com va anar?

Ja feia anys que com a hospital, el Clínic havíem comunicat el nostre interès per participar en tot allò que tingués a veure amb malalties infeccioses i especialment si eren rares, és a dir poc freqüents o noves. En aquest àmbit hi ha un grup que són les malalties infeccioses d’alta transmissibilitat, potencialment perilloses. La crisi de l’ebola a l’Àfrica ja ens va posar a proba. Això va fer que al Clínic hi hagi un equip nombrós de professionals especialment preparats per fer qualsevol tipus d’aïllament, amb unitats preparades per això. Anàvem seguint l’evolució de la pandèmia i sabíem que un moment o altre ens tocaria. Simplement vam activar el que tocava i pel que estàvem preparats. Però també es cert que a aquella primera pacient ara la tractarien al CAP i llavors la vam posar en una unitat d’aïllament d’alt nivell, perquè llavors era el protocol establert.

Primer es va parlar de la Xina com una cosa llunyana i després no es van prendre mesures fortes davant el que passava a Itàlia. Es va errar la previsió?

Es va mirar cap a Itàlia però es va continuar pensant que els casos que podien arribar eren potencialment controlables. Aquesta tesi en base a la informació que hi havia no era de les autoritats sanitàries de Catalunya sinó de la Organització Mundial de la Salut i del centre de control de malalties contagioses d’Europa. Detectar casos i aïllar-los. Amb una informació correcta hauríem vist que hi havia moltes més persones contagiades del que pensàvem. Però només es feien les probes als viatgers que venien del a Xina primer i d’Itàlia després. I si venia un infectat de qualsevol altre lloc ningú li feia cap proba. Això és el que crec que ens va despistar.

Però la situació al nord d’Itàlia ja era molt dura. Calia haver avançat les mesures llavors?

Podíem haver pensat en aquell moment que ens podia passar a nosaltres. I potser podíem haver fet algunes coses diferents. Però no ho tinc tant clar. Perquè amb els pocs casos detectats aquí en aquell moment no sé si es podia sortir a dir que es tancava el país. Només cal veure les queixes pel tancament dels restaurants durant part del dia i tenim gairebé 2.000 casos a la setmana. Imaginem que es decideix tancar tot perquè tenim deu casos registrats d’una malaltia llavors desconeguda... Però és cert, hi havia el marc mental que se’l podria controlar.

Tenim la certesa des d’on i com es va propagar el virus?

Hi ha hagut una delegació de l’OMS a la Xina i han aclarit algunes coses. Per mi una cosa rellevant és que han certificat que durant el mes de desembre de 2019 ja hi havia centenars o milers de casos en aquell país. L’alerta es va donar a finals d’any però moltes persones van poder viatjar i escampant el virus. No sé d’on va sorgir el virus, però sí està clar que durant un mes va haver molts contagiats movent-se. I a Europa probablement passava el mateix, que quan pensàvem que havia començat a arribar ja feia temps que donava voltes.

Amb el tema dels virus no hi ha hagut una mica de Pere i el llop? Se’ns va anunciar grans perills amb altres virus i no van passar res greu. Ara ens havíem confiant?

Sí. El marc mental de què podíem patir una pandèmia de la gravetat i la magnitud d’aquesta no el teníem. Perquè no l’havíem viscut. Això explica perquè alguns països del sud-est asiàtic han reaccionat millor. Perquè n’havien patit altres abans. Amb l’ebola també era terrible, però a l’Àfrica. Aquí només vam tenir dos missioners repatriats i malauradament morts i una auxiliar infectada. Nosaltres només vam tenir el cas de la grip A al 2009 i va ser lleu. Sí que va ser una mica que ve el llop i després res. I quan sorgeix aquest cop a la Xina es va pensar que passaria una mica el mateix. I no, perquè era un virus diferent i amb una clau: té una gran circulació subterrània de pacients asimptomàtics. Des del punt de vista epidemiològic, això és el pitjor. Els anomenem els malalts invisibles que només es poden detectar amb probes massives. Amb l’altre Sars, els malalts només es contagiaven quan tenien símptomes i llavors es podien detectar i aïllar.

Si això és així no s’hauria d’haver fet moltes més proves massives? S’ha fallat en el rastreig? Tenim ara mateix el personal que cal?

Jo crec que no. Estem molt millor i ja sabem que si tenim 20.000 casos al dia no hi ha sistema que ho suporti. Però crec que un país desenvolupat i amb recursos com el nostre hauria de tenir un sistema de vigilància epidemiològica i de traçabilitat flexible que fins a un cert nivell es pugui controlar bé. I tampoc tot rau en tenir un gran sistema. Si es detecten molts casos però no es compleix amb l’aïllament no serveix de res. Per tant calen ajudes perquè determinats col·lectius que necessiten recursos i no es poden permetre quedar-se a casa ho puguin fer. Però clarament, el sistema de traçabilitat ha estat el punt més dèbil de tota la pandèmia. Ha millorat però no està del tot rodat.

Què és el que s’ha fet pitjor i quin és el gran encert?

Uff! Difícil de dir. Malament s’han fet moltes coses, probablement per falta d’informació i per situacions inèdites.

Però al principi no hi havia prou equips de protecció ni pel personal sanitari?

Perquè estàvem acostumats a consumir sis cops menys d’aquest material a la setmana. I això va desfermar la demanda, el mercat es va trencar i va ser un embolic.

I finalment l’única solució va ser el confinament general de fa un any?

El confinament total té un sol objectiu, salvar vides. Tots a casa perquè menys gent es posi malalta i es pugui atendre als hospitals els que emmalalteixin i que aguanti el sistema. És així de senzill. Ara, això enfonsa l’economia. Segons els models matemàtics ens va ajudar a salvar moltes vides. A un cost social i econòmic molt alt, però va preservar el sistema sanitari. Portugal va tancar abans perquè el seu sistema sanitari és molt més feble i amb la meitat de casos que a l’Estat espanyol podia col·lapsar. Però després també han tingut uns mesos molt dolents. Ho facis com ho facis el resultat final del partit ha estat el mateix arreu, almenys a Europa.

A altres llocs del món com Nova Zelanda els hi ha anat molt millor.

Sí. Cal reconèixer-ho. Però nosaltres no som Nova Zelanda. No som una illa del Pacífic. Som un estat d’una Europa molt interconnectada, de 47 milions d’habitants, i que a sobre vivim del turisme. No podem tancar com ho fan ells.

Li ha faltat musculatura al sistema sanitari català per afrontar la pandèmia. S’ha criticat la falta de recursos...

El sistema de salut pública està pensat per temps de pau i de bonança. I per fer unes determinades coses. Per un brot de meningitis o tres casos de tuberculosis funciona perfectament. Però no estava preparat per una proba d’estrès tan tremenda com aquesta. Ni en vigilància epidemiològica, ni per fer el seguiment. Només cal veure la dificultat en la recollida de dades que encara ara no sabem ben bé com son. Això ha comportat que durant bona part de la pandèmia no teníem un mapa adequat. I tenim un molt bon sistema sanitari públic que des del 2010 pateix unes retallades importants que en temps de pau s’aguanten treballant al límit, amb molta professionalitat però en condicions precàries.

Però llavors, el sistema s’aguanta pels professionals?

Tenim molt bons professionals sanitaris que han fet coses en situacions molt difícils quan els hi ha tocat fer-les, però el sistema sanitari no era tan bo ni tenia tanta capacitat com ens pensàvem. I ara estem molt cansats.

Quins eren aquests dèficits fruit de les retallades?

Hospitals col·lapsats cada anys per la grip, falta de professionals, especialment d’infermeria, no s’ha invertit prou en infraestructures i en renovar coses i equips obsolets. En medicina la tecnologia avança molt ràpidament.

Té solució?

És que no pot tornar a passar. D’alguna manera s’ha de reforçar i s’ha de repensar. També he de dir que en els moments de major crisis la col·laboració entre el sistema públic i el privat ha estat molt bona. Sense aquesta ajuda no hauríem pogut fer-hi front. I també han estat molt bé algunes iniciatives com els hotels salut i d’altres. Però ara, quan es pugui, es requereix una inversió important en tecnologia, personal, formació i recuperar un sistema sanitari que en comptes de circular amb assegurança a tercers la tingui sinó a tot risc amb la màxima cobertura possible.

Però al final s’ha optat per ampliar les capacitats hospitalàries i sanitàries tant com es pugui. I pot ser és insuficient com diu però sempre hi haurà un límit. No s’haurien de destinar els recursos a potenciar mesures que permetin a la gent no contagiar-se i no a curar-los un cop contagiats?

La inversió en salut pública, que vol dir prevenció, sempre ha estat una part molt petita del pressupost de Salut. Mai em anat més enllà de l’1,5%. Perquè tot el sistema sanitari està pensat per curar més que per evitat que et posis malalt. Es diu molt que la prevenció és molt important però la realitat és molt diferent. Està bé l’augment de capacitat hospitalària perquè Catalunya i l’Estat espanyol és dels països europeus amb menys llits de crítics. Alemanya en té tres vegades més. Però cal reforçar molt també tot el sistema de prevenció. I després el més importants és tenir personal ben format. Obrir llits sense el personal adequat no serveix per a res. Especialment d’infermeria que està en una situació crítica. I si són d’UCI tenen una complexitat gran.

El manteniment de l’activitat econòmica ens ha portat a tolerar una mortalitat tan alta com la que s’ha produït?

Imaginem que aquesta pandèmia hagués castigat prioritàriament als infants en comptes de la gent gran com ha passat. Hauria estat insuportable. L’edat ha marcat el factor de risc i no hem sabut protegir-los suficientment, especialment a les residències. La mortalitat ha estat molt alta i encara no sabem les dades del cert, però el fet que hagi afectat més a la gent que ja estava en la recta final vital ho ha fet més suportable, tot i que per a mi ha estat especialment dolorós que hagi afectat tan durament a la generació que ha aixecat el país després de la Guerra Civil, treballant molt dur i als quals els hi devem molt. I ara ve un bitxet i se’ls emporta per davant, i a sobre sense poder acomiadar-se de la família.

El sistema de residències ha estat una ratera per la gent gran?

El sistema de residències no estava pensat per actuar de forma sociosanitària, més enllà d’unes cures mínimes i una visita de l’atenció primària. Ara les coses haurien de canviar.

Com valora la resposta de la societat davant la pandèmia. Hem estat prou responsables?

Majoritàriament la nostra societat ha respost de forma molt exemplar. I això que tenim fama d’individualistes, de molt de contacte físic a diferència dels nòrdics. Sempre hi ha col·lectius que és més difícil i també sabem que aquesta pandèmia s’acarnissa amb la desigualtat social segons l’habitatge de què es disposa i altres coses.

S’ha focalitzat massa en determinades imatges poc exemplars?

És cert que per nosaltres que fem front a les conseqüències veure determinades imatges se’ns queia l’ànima als peus. Però han estat l’excepció i no pas la regla.

S’ha estigmatitzat als joves o realment no han estat prou responsables?

Crec que als joves no els hem sabut donar les eines que els permetessin no patir tant les conseqüències de les limitacions imposades per la pandèmia. Per exemple, els meus alumnes de primer de Medicina han hagut de marxar a casa i seguir les classes telemàticament. Quan el més important del primer any de carrera és que es coneguin entre ells, es facin amics i s’ajudin. Potser caldria haver arbitrat algun tipus de mesura alternativa. I a més són joves i fan la vida d’un jove, que no és la mateixa que la meva monàstica vida (riu!).

La vacunació va més lenta del previst? Com valora l’incompliment de les companyies en l’entrega de vacunes?

Miri, l’impacte científic i de desenvolupament tecnològic que han suposat aquestes vacunes és espectacular. Prevèiem que tenir-la en dos anys seria un èxit i s’ha tardat deu mesos. I estan funcionant molt bé. A més, aquestes són les primeres passes. Perquè en vindran més de vacunes i aniran millorant. És una concentració de talent, cooperació i de molts diners. Algunes empreses han rebut inversions multimilionàries de diner públic per desenvolupar les vacunes i els països que hi ha invertit com la UE lògicament reclamen unes dosis que no arriben en el nombre compromès. Hi ha una necessitat mundial de molts milions de vacunes i això xoca amb la capacitat de producció i els compromisos que adquireixen les empreses. Però crec que això s’anirà normalitzant i no podem oblidar que som uns privilegiats perquè malgrat tot a finals d’any a Europa la major part de la població estarà vacunada. Però la realitat del món que vivim és la que és, desigual i molts països no podran tenir disponibilitat de vacunes suficient fins el 2023 o més.

I com es podria haver evitat aquesta desigualtat en la vacunació?

Liberalitzant la producció de les vacunes i de les patents. Les empreses que han invertit tenen dret a obtenir uns beneficis, però els hauríem de cobrir els països desenvolupats amb el preu que toqui però deixant que tothom hi tingui accés i donant la iniciativa a la OMS. Els epidemiòlegs ho tenim molt clar, no estarem segurs fins que tothom estigui segur. Ens interessa a tots que tothom es pugui vacunar. Ja sabem que no tothom pot ser el primer però sí podem córrer tots més a l’hora.

A aquestes alçades de la pandèmia i amb la vacuna en marxa es pot descartar un confinament com el de fa un any?

Aquest és el pla Z de qualsevol govern. L’últim de tots. Però sempre poden passar moltes coses. I si passen totes a l’hora...

Es parla de la possible mutació del virus que inhabiliti la vacuna. Pot passar?

Biològicament és possible. Altra cosa és veure quina és la probabilitat. Possible ho és gairebé tot, la probabilitat és una altra cosa. Ara no val vendre sempre l’escenari apocalíptic. Crec que no estem en aquesta situació de què passin totes les desgràcies que obligarien a un altre confinament total. De fet, la situació és la contrària ja que les vacunes funcionen i molt bé, incloses variants més transmissibles com la britànica.

El segon pas serà trobar medicació contra el coronavirus?

És en paral·lel. Tant de bo la tinguéssim ara per tractar als que encara nos s’han pogut vacunar. Cal trobar la penicil·lina contra el virus. Per la gent seria fantàstic saber que malgrat ser una malaltia greu hi ha un tractament disponible. És un complement necessari de la vacuna.

Per quan s’espera?

Confio que hi hagi molts savis al món buscant-la. Però cal ser prudents. En aquesta pandèmia hi ha hagut massa anuncis prematurs i dades que després no s’han confirmat. En medicina calen moltes evidències per molta crisi i urgència que hi hagi. I el desenvolupament d’un medicament tarda. La hidroxicloroquina ens havia de treure a tots de l’atzucac i ara sabem que no funciona. I això ha estat un dels embolics d’aquest any tan complicat.

Potser hi ha hagut massa científics, epidemiòlegs i metges fent declaracions a tothora i buscant espais mediàtics?

El pluralisme sempre és bo. Més en allò que no hi ha receptes clares. En aquesta pandèmia han aparegut moltes veus, la qual cosa és bona. La majoria tenien diferències però amb matisos i els missatges que es transmetíem eren el que millor sabíem en el moment, sabent que això podia canviar. Però també ha aparegut molta gent sense experiència en determinades malalties que també s’ha posat a opinar. Opinar sobre la gestió de la pandèmia ho pot fer qualsevol, discutir sobre si la vacuna ha de ser d’una forma o una altra cal coneixements. Però entre el nostre col·lectiu no hi ha cap problema a debatre sempre que les diferències d’opinió es mantinguin dins la bona educació i s’argumentin científicament. El problema és que s’han generat detractors i defensors d’un científic o d’un altre, però això té molt a veure amb la irrupció de les xarxes.

I una saturació informativa potser també hi ha incidit?

Tots els mitjans hi ha dedicat molt espai i temps a coses que amb molt menys es podien tractar igual. Ha estat un bombardeig constant. I això també ha generat la necessitat de moltes veus i molta gent opinant. I crec que tot plegat ha generat una mica de confusió. Clar que no és bo que només surti un portaveu amb una versió única. Però es bo que hi hagi portaveus de les administracions que parli amb coneixement científic per donar la informació oficial com poden fer el doctor Argimon o el doctor Simon. I que després altres professionals opinem al respecte, però si qui parla és una persona amb coneixements i assenyada es pot dissentir però no es pot dir que s’ha fet tot malament. Perquè ningú té la recepta clara.

També s’acusa als governants de no escoltar als científics. Vostè assessora el Govern espanyol i el català. És cert?

Si et demanen si vols formar part d’un consell assessor pots dir que sí o rebutjar-ho. Però si dius que sí has de ser el suficientment lleial per saber que les discussions en l’interior del consell assessor s’han de quedar allà dins. I a més, tu expliques el teu punt de vista als polítics. I s’ha de ser conscient que és el teu. Perquè moltes vegades els polítics fan preguntes als científics esperant respostes exactes i sovint les respostes no poden ser exactes. Perquè dos i dos no són quatre en això. I la decisió, en base a una sèrie de possibilitats exposades, l’ha de prendre el polític i no jo. Perquè jo puc recomanar determinat confinament però no sé si hi ha prou Mossos disponibles per fer-ho. És molt difícil. No li desitjo a ningú estar al front d’un país enmig d’una pandèmia com aquesta.

Com veu el debat sobre el passaport víric o el certificat de vacunació?

Si del que parlem és de moure’s pel món, jo crec que acabarem tenint un certificat de vacunació sense el qual et veuràs obligat a fer-te un test o fer un aïllament d’uns dies per anar a molts països. Això és perfectament vàlid des del punt de vista del reglament sanitari internacional i ja funciona des de fa molts anys per la vacuna de la febre groga. Si parlem d’aplicar-ho a l’activitat dins del nostre país per exemple exigir el certificat per anar al cine o a un estudi això ja és més complicat. Aquí hi intervenen drets fonamentals de les persones. A banda que no ho podries exigir fins que tothom s’hagi pogut vacunar.

Però quan es completi el pla de vacunació es podria implantar?

Aquest és un debat important i oportú. I com que encara tardarem mesos en completar la vacunació fora bo que els especialistes en ètica, juristes, etc, s’asseguin a fixar que seria acceptable i que no. Crec que aquest és un element que s’acabarà imposant en alguns aspectes i que val la pena afrontar-ho bé en comptes de decidir a corre-cuita.

I què passa amb els que no es volen vacunar? Ha de ser obligatòria la vacunació?

Crec que les vacunes no han de ser obligatòries. S’ha d’intentar convèncer a la gent i sempre hi ha un percentatge que són els reticents, que no és el mateix que antivacuna. Gent que no acaben d’estar convençuts però que accepten que els donem la informació i aclariments i poden canviar d’opinió. Passa sempre però aquesta vacuna l’està acceptant molta més gent del previst. I l’exigència del certificat per determinades coses pot fer que molts reticents acabin acceptant la vacuna. Amb els negacionistes no cal perdre massa temps perquè tenen una convicció que els impedeix canviar d’opinió.

Com imagina el món postcovid? Tornarem a la normalitat anterior o els canvis experimentats seran per sempre? Podrem deixar de portar mascaretes i reunir-nos als bars, als estadis o als concerts?

Fa de molt mal dir. Però jo crec que en un escenari de vacunació extensa i la malaltia controlada i nivells d’immunitat molt alts entrarem en una situació d’endèmia. És a dir, que el virus seguirà estant entre nosaltres però no provocarà grans danys. I per tant viurem amb aquest com amb altres virus com el de la grip. Tornar a la normalitat anterior seria el desig. No crec que una malaltia com aquesta amb la brutalitat que ens ha colpejat provoqui un canvi major de la nostra societat. Potser no ens podrem treure la mascareta al metro i no serà exactament la mateixa societat. Podria ser que sigui recomanable viatjar menys i mantenir les videoconferències, continuar amb el rentat de les mans, etc, però amb més normalitat. No tinc la visió d’una societat canviada. Cap bitxo ens ha condicionat de forma essencial ni ens ha exterminat. D’aquí uns anys no ho sé, però fins ara els pitjors bitxos som els humans i sempre acabem guanyant. Tendirem cap a una normalitat més similar a l’anterior que cap a una societat molt canviada.

Si tornem a la mateixa normalitat no ens pot tornar a passar?

El que cal fer és invertir en vigilància epidemiològica i tot allò que permeti fer prevenció. Potser hem de treballar en la detecció de virus en animals que ens permeti fer previsió de vacunes i fer les coses millors per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Hem tingut un avís molt seriós i no hauríem de repetir els mateixos errors. Perquè el que no serem capaços de fer mai és eliminar tots els virus del planeta. El dia que la humanitat desaparegui quedaran els bacteris i els virus, que ja estaven abans que nosaltres. I mentrestant hem de conviure-hi.