El Pare Manel obre la porta de la casa on viu des de fa més de vint anys, a la plaça de la Trinitat de Nou Barris. L’habitació està plena d’arxivadors i empaperada amb fotos d’amics, cartells i pòsters. Manel Pousa (Granada, 1945) reconeix que el confinament li ha anat bé per posar ordre i llegir molt. "Això era el caos", diu, fent un gest cap als calaixos i les carpetes que hi ha disperses per la sala. Ordenant ha trobat cartes de fa 50 anys. "Això serveix per adonar-te que et fas gran", sospira. "Les he llençat; només guardo les recents, per contestar-les". Es carteja amb els interns de diferents presons, ja que a causa de l’emergència sanitària ha hagut de deixar de fer les visites que hi ha fet durant dècades, des que es va ordenar capellà. Amb l’edat, però, ha anat abaixant el ritme, i explica que fa temps que, en lloc de visites diàries, són setmanals i personalitzades. Participa també en l’organització de sortides i l’acompanyament a partits esportius. "Com més facilitats li donem a l’intern, més s’afavoreix la rehabilitació. Si només es castiga, no es rehabilita, no cal ser psicòleg per veure això", reflexiona. A la casa on viu hi ha acollides diverses persones que han sortit de la presó i no tenien on anar, o no tenen papers.

Ell ha estat a casa, confinat, i fa poques setmanes que surt, però només a passejar. Els barris on opera la Fundació Pare Manel, el Verdum i les Roquetes, han bullit d’activitat: "Ja hi havia molta organització veïnal, però durant el confinament n’hi ha hagut encara més". Les principals necessitats han estat, i són, dues: aliments i habitatge. "Ha augmentat la precarietat", explica el Pare Manel, sobretot pel que fa a les persones que treballaven de forma irregular i s’han quedat sense res. Tot i així, el Pare Manel subratlla en diferents ocasions que la seva percepció, com la de qualsevol, és subjectiva. "A vegades ens pensem que ho sabem tot, i no", assenyala. Creu que la feina principal l’han de fer les institucions, que tenen les eines: "L’arbre no et deixa veure el bosc, però el bosc l’ha de veure i preveure l’Administració, els professionals; nosaltres el que veiem són arbres".

El Pare Manel està convençut que extraurem algun aprenentatge de tota la situació que estem vivint: "S’ha demostrat que hi ha gent que, quan veu la necessitat, reacciona". Creu que deixarà una empremta sobre com vivim les relacions i la necessitat. "Jo vinc d’un col·lectiu, com pot ser l’església catòlica, que es creuen que tenen el privilegi de la bondat, i no. La bondat és una capacitat humana, tant de l’agnòstic, l’ateu, el que és del Barça o el que és de l’Espanyol, i això aquests dies ho he notat: l’obertura d’uns i altres", assenyala.

La Fundació, a ple rendiment

La Fundació Pare Manel ha estat al peu del canó aquests dies, tot i haver de paralitzar l’activitat de cara el públic amb el decret de l’estat d’alarma, el 14 de març passat. El director, Xavier Capdevila, explica que als barris on treballen s’han generat grups d’autoajuda popular que han col·laborat, especialment, en la distribució d’aliments i de material informàtic perquè els infants poguessin seguir les classes. Tot i això, apunta que, encara que aquestes han estat les necessitats més immediates, s’ha de veure l’afectació de la crisi a llarg termini. "Les crisis, siguin sanitàries o el que siguin, sempre impacten als mateixos llocs", assenyala Capdevila.

De moment estan intentant impulsar "més espais de lleure que mai" per a aquest estiu, i calculen que entre 350 i 400 infants participaran en el seus casals durant el juliol i l’agost. Capdevila assenyala que les dificultats a llarg termini generades per la crisi es reflectiran en la disminució de les rendes de les famílies. "Caldrà consolidar les xarxes de suport, que no siguin només per a emergències", afegeix. Una de les línies de treball de la Fundació és que aquestes mateixes xarxes puguin no només atendre les necessitats socials, sinó generar oportunitats econòmiques en si mateixes, sempre des del territori. És el que ha passat amb la Xarxa de Dones Cosidores, creada a partir de la sinergia veïnal pocs mesos abans de la pandèmia amb el suport de la Fundació. Durant el confinament, la trentena de dones que la formen han cosit més de 12.000 mascaretes per a centres d’atenció primària, residències de gent gran, centres de dia i apartaments tutelats, entre altres. Ara ja treballen en nous encàrrecs i miren cap a diferents projectes de futur.

La Xarxa la formen dones de diferents orígens i col·lectius, la majoria de Nou Barris. S’havia creat pocs mesos abans de l’arribada del coronavirus i ràpidament va reorientar la seva activitat cap on més es necessitava. "Ens preguntàvem què podíem fer, i entre totes va sorgir la idea de fer mascaretes", explica la Martha, una de les cosidores voluntàries. La Xarxa va sorgir després d’un viatge al Marroc en què van poder conèixer associacions de "dones fortes, valentes i amb amor per la costura", el desembre passat. Ara que ja ha passat el moment de l’emergència sanitària, però, no tenen previst aturar-se. La Martha té clar que el que les uneix és l’amor a la costura i la voluntat d’ajudar els altres. A ella l’ha ajudat a superar el confinament: "M’ha permès no estar pensant constantment. A les nou del matí em prenia un cafè, treia la màquina de cosir i era com si anés a treballar", explica. Viu amb els seus tres fills i durant el confinament s’ha quedat sense feina, perquè treballava per hores netejant cases i a totes li van dir que no hi anés. "Cosir m’ha ajudat molt", afirma.

Els lligams veïnals

La Fundació està fortament enxarxada amb el teixit associatiu del barri, tal com diu una de les famoses frases del Pare Manel: "La nostra és una història de barri". I és així. El Pare Manel assenyala una de les fotos penjades a la paret: "Els veus? Eren dos nens del barri, ara són educadors i psicòlegs a la Fundació. Allò és seu". Ell mai ha volgut protagonisme. "La nostra història ha tirat endavant per una sèrie de factors que hi han ajudat, no perquè hi hagi una persona o dues. És la sort que tenim". Capdevila constata: "El que s’ha fet [des de la Fundació] és perquè ens hem rodejat de gent del territori per fer coses del territori". Com en el cas de la Xarxa de Dones Cosidores, Capdevila explica que el paper de la Fundació "està evolucionant cap a ser un actor facilitador d’aquestes iniciatives que emergeixen del territori".

El director explica que han pogut mantenir la totalitat de la plantilla durant la crisi en part gràcies al fet que han conservat gairebé tots els projectes finançats per l’Administració. La Fundació no té una excessiva dependència de les subvencions, tot i això, perquè també es finança a través d’entitats privades, com La Caixa, i amb donacions de particulars i empreses. Una de les principals fonts de donacions és el festival Guanya’t el Cel amb el Pare Manel, del qual se celebra precisament aquesta setmana la 24a edició, tot i que per primera vegada serà en línia. Comptarà amb actuacions de Joan Manel Serrat, el Tricicle, Clara Segura, Bruno Oro i el Mag Lari, entre altres artistes i, com sempre, recordarà Pepe Rubianes i Carles Flavià, coimpulsors de la iniciativa i amics del capellà.

El Pare Manel viu al costat de la parròquia de la Santíssima Trinitat, tot i que ja fa temps que hi fa poques misses. Les creients que les freqüentaven fa anys han mort, i ara les que més hi van són persones del barri de la comunitat llatina o africana, explica. Tot i això, després de l’emergència sanitària tenen previst fer una missa setmanal, però no l’oficiarà ell. "A mi sempre m’han deixat anar al meu aire", diu, passejant per la plaça. Aquí li van posar una multa per saltar-se el confinament, tot i que, de fet, va sortir només per fer una trucada, ja que a la casa no hi té cobertura. De moment, no li ha arribat la sanció. Recordant anècdotes, explica que, en una de les misses que va oficiar per un difunt fa temps va posar un bolero, perquè al mort li agradaven molt... "A casa meva no eren gaire de missa, no se’m va enganxar gaire", conclou, rient.