El Govern en solitari d'ERC ha complert un any de vida i ho ha fet coincidint amb el retorn a la negociació de Junts, que precisament va trencar amb el seu soci amb l'argument de no compartir l'estratègia de diàleg amb Madrid, a més d'altres desacords.

Tot i negociar per separat, els dos partits independentistes estan en converses amb el PSOE per la investidura i expressen demandes similars. Aquesta convergència va quedar palesa amb la resolució sobre autodeterminació pactada al Parlament al debat de política general fa unes setmanes. Això no va evitar que en el mateix ple, Junts reclamés eleccions a Pere Aragonès.

Fem balanç d'aquest any de Govern en solitari d'ERC, repassem com va anar la ruptura i analitzem en quin context Junts ha virat d'estratègia per recuperar una negociació que feia temps que els de Puigdemont no defensaven.

Un any en solitari

Malgrat les derrotes parlamentàries, els republicans fan un balanç positiu d'un any d'executiu en solitari. ERC s'ha vist governant únicament amb els seus 33 diputats, una xifra molt allunyada de la majoria, situada en 78 escons. Això l'ha obligat a virar d'aliances i comptar amb el PSC, per exemple, per l'aprovació dels pressupostos, a més dels Comuns, amb qui ja els va aprovar l'any anterior.

Aquesta és una de les principals fites que destaca el Govern d'aquest any. Els comptes suposen els segons consecutius després de més de cinc anys d'interrupció. ERC també treu pit de l'avenç en el compliment del pla de govern, que situa vora el 60%. Les bones xifres de l'atur, l'estabilització de 10.000 places de funcionariat i els canvis en educació, com la gratuïtat de l'I-2, són altres tantos que s'anoten.

Tot i això, en el pla purament de negociació, Aragonès destaca la derogació del delicte de sedició i haver "aturat" els atacs a l'escola catalana com a principals resultats del diàleg amb l'Estat. Una qüestió que s'ha produït en el darrer any i, per tant, exclou totalment a Junts.

Tot i la negativa reiterada a negociar amb l'Estat i el rebuig a les converses entre la Generalitat i el govern espanyol, la posició clau en què les eleccions generals han deixat a Junts ha fomentat un viratge cap a una estratègia diferent, amb el focus en l'amnistia i l'autodeterminació.

En conjunt, es tracta de demandes molt similars a les dels republicans. Malgrat això, els retrets acumulats i la voluntat de marcar perfil propi no han permès, almenys fins ara, una tornada a la unitat.

El detonant de la ruptura

"Davant d'un problema de confiança, si no hi ha concreció, li demanarem que se sotmeti a una qüestió de confiança al Parlament, com va fer el president Puigdemont." Amb aquestes paraules, el president del grup de Junts al Parlament, Albert Batet, va detonar el 27 de setembre de 2022 la crisi de Govern que se saldaria 10 dies després amb la sortida definitiva del seu partit i que culminaria un any i mig de picabaralles constants.

Com a conseqüència immediata, el president de la Generalitat, Pere Aragonès, va fulminar Jordi Puigneró, llavors vicepresident, per "deslleialtat" al Govern. Això va iniciar el compte enrere, amb un primer debat al si de Junts sobre si es mantenien o no al Govern i la posterior decisió de sotmetre-ho a votació de la militància.

Dins de Junts es van crear partidaris del 'sí' i del 'no' i això va escenificar, una vegada més, l'existència de diferents famílies dins el partit. Els que s'inclinaven per trencar el Govern van ser majoritàriament els que pertanyen a l'entorn de Carles Puigdemont, amb Laura Borràs, presidenta del partit, al capdavant. 

Altres càrrecs destacats que havien apostat per aquesta posició eren el portaveu del partit, Josep Rius, la consellera d'Universitats, Gemma Geis, els diputats Jaume Alonso-Cuevillas, Joan Canadell, Francesc de Dalmases i Aurora Madaula o l'exalcaldessa de Girona, Marta Madrenas. 

A l'altre costat hi havia el sector pragmàtic, més vinculat a l'antiga Convergència, encapçalat per part dels consellers en aquell moment. És el cas de Jaume Giró, Violant Cervera, Victòria Alsina i Lourdes Ciuró, així com l'expresident de la Generalitat Artur Mas o l'exalcalde de Barcelona Xavier Trias. També nombrosos alcaldes s'havien pronunciat a favor d'aquesta opció.

L'absència més destacada va ser la del secretari general, Jordi Turull, que va apostar per no revelar el sentit del seu vot en un ànim de mantenir-se imparcial i no aprofundir en la divisió del partit.

Una oposició dura

Des que el trencament es va oficialitzar, amb un 55% dels vots de la consulta a favor, Junts va passar a l'oposició i l'ha exercit durament durant aquest any. El primer cop va ser la seva negativa a aprovar uns pressupostos fets majoritàriament pel seu exconseller, Jaume Giró, poques setmanes abans. Però no ha sigut l'únic, i ERC i Junts han protagonitzat enfrontaments dins i fora del Parlament.

En aquest any també s'ha produït la condemna a Borràs per les irregularitats comeses durant la seva etapa al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Això ha sigut un focus de tensió recurrent entre els dos exsocis, ja iniciat amb la suspensió de Borràs com a presidenta del Parlament, cosa que va contribuir a la ruptura del Govern.

A dia d'avui, Borràs continua sent un escull entre ambdós partits, ja que en les negociacions per l'amnistia els de Junts reclamen incloure-hi la seva presidenta, mentre que ERC sempre ha al·legat que la seva no és una causa emmarcada en la repressió a l'independentisme.

Canvi d'aliances

Amb tan sols 33 escons, el Govern en solitari d'ERC ha hagut de canviar d'aliances davant l'oposició dura de Junts. Un exemple és el suport del PSC per tirar endavant iniciatives com la mencionada dels pressupostos. 

Paral·lelament, Junts també s'ha aliat en diverses ocasions amb el PSC per votar resolucions en contra del Govern; l'última, al debat de política general celebrat fa dues setmanes, on van insistir en la manca de confiança en Aragonès. També han fet pinça per tombar el pla pilot de la Renda Bàsica Universal, pactat entre ERC i la CUP per la investidura.

I és que el trencament de la unitat independentista ha afavorit els pactes amb d'altres formacions. Per exemple, l'acord entre Esquerra i PSC a les diputacions de Lleida i Tarragona va desfermar una nova allau de retrets creuats entre les dues principals forces independentistes, però la realitat és que ambdues han signat pactes que deixen l'altra a l'oposició després de les eleccions municipals del maig.

Queda sense resoldre la incògnita de si la negociació amb Madrid, per separat però amb objectius comuns, facilitarà una certa recuperació de la unitat estratègica o, al contrari, consolidarà els camins diferents dels exsocis independentistes.