L’economia catalana continua creixent, però ho fa a un ritme menor que en trimestres anteriors. Així ho constaten les darreres dades de l’Idescat, l’institut estadístic de Catalunya, que analitza el comportament del Producte Interior Brut (PIB) entre els mesos d’abril i juny. En aquest període, l’indicador va augmentar un 2% en el darrer any, però només un 0,5% amb relació al primer trimestre d’enguany. En el seu comentari a l’informe, l’Idescat atribueix aquesta contenció a “la disminució de la formació bruta de capital en un context d’estabilitat del consum de les llars i de les administracions públiques”.

Per sectors, només la construcció millora el seu creixement, mentre que els serveis mantenen xifres positives, però més baixes que anteriorment. L’agricultura i la indústria ofereixen taxes negatives. Tot i que les dades encara mostren un comportament positiu, economistes de diferent tendència posen el focus en alguns factors que amenacen l’economia catalana. L’excés d’endeutament i l’esgotament de les exportacions són signes que constaten canvi de model, agreujat amb un sector immobiliari que torna a créixer de forma abrupta. Tot i això, el diagnòstic no és el d’una nova crisi, sinó el d’una altra fase, potser la darrera, d’un període que es va iniciar l’any 2007.

“Estem a la fase final d’un model que va entrar en crisi l’any 2007”. És la realitat que dibuixa l’economista i professor de l’IQS Santiago Niño Becerra. En aquest sentit, assegura que “encara que no tingui sentit parlar d’economia catalana en un entorn postglobal, ningú pot escapar d’un període d’augment de l’endeutament per les amfetamines dels bancs centrals”. Aquests estímuls dels quals parla Niño Becerra, impulsats per uns tipus d’interès baixos, han tingut com a conseqüència un excés d’oferta en un entorn amb una capacitat de demanda limitada. Amb relació a Catalunya, l’economista aconsella fer cas del darrer informe de l’Eurostat, l’entitat estadística comunitària, que situa la regió com una de les més productives de la UE, amb una taxa de 116 sobre una mitjana de 100.

Més demanda interna

Aquest posicionament, tot i l’esgotament del model de creixement econòmic que vaticina Niño Becerra, permet que Catalunya tingui possibilitat de tirar endavant. Això sí, serà en el context d’una nova fase. En aquest escenari, l’economia catalana estarà limitada per la desconfiança empresarial per la situació política i una caiguda generalitzada de la demanda industrial. L’economista i professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona (UB), Gonzalo Bernardos, proposa una solució basada “a substituir les exportacions per un augment de la demanda interna”. Per fer-ho possible, planteja la necessitat que la Generalitat destini més recursos en àmbits com el de la sanitat i el de l’educació.

Davant l’estancament de l’economia dels països emergents, els que tiraven de la demanda exportadora, fet que ha provocat que la locomotora europea, Alemanya, estigui a les portes d’entrar en recessió, la recepta de Bernardos implica el retorn a “un incentiu del consum per reactivar la demanda interna”. A més, considera que l’estabilitat política, tant en l’àmbit estatal amb la formació del Govern, com a Catalunya, “on les crides a la vaga de Quim Torra no són l’escenari desitjat pels empresaris”, ajudaria a suportar millor el canvi de cicle econòmic.

La precarietat social

Totes les anàlisis comparteixen la visió que el model econòmic que ha sobreviscut des de l’inici de la crisi està a punt de trencar-se. L’economista Sergi Cutillas, assessor econòmic de Catalunya en Comú, admet que la situació s’ha arrossegat per la respiració artificial insuflada pel Banc Central Europeu (BCE), que “ha augmentat els estímuls econòmics i ha mantingut uns tipus d’interès baixos”. Per a Cutillas, l’economia catalana pot sobreviure gràcies al consum intern, tot i que algunes situacions, com l’escalfament del sector immobiliari i els nivells alts d’endeutament privat fan veure el perill de reproduir una altra crisi.

Renovar el cotxe, comprar o llogar un habitatge són accions que s’han convertit en impossibles per la classe mitjana. Aquest fenomen, que Cutillas qualifica de “precarització de la societat”, ha derivat en una economia que es troba al límit i amb “fonaments dèbils perquè no s’ha aprofitat la darrera dècada per aplicar les reformes fiscals i econòmiques pendents”.

Des del món empresarial, el director de l’observatori de la Pimec, Modest Guinjoan, ofereix un missatge positiu. “El PIB català hauria de continuar creixent en un període on no esperem daltabaixos importants”. La incertesa que envolta l’economia global, sacsejada per la guerra comercial entre els EUA i la Xina, l’allargament del conflicte del Brexit i les xifres negatives del PIB d’Alemanya tensen els moviments de qualsevol país o zona.

Per la seva banda, els sindicats lamenten que el període de preus baixos dels darrers anys, amb una inflació que no arriba a l’1%, no s’ha traduït en una regularització dels sous dels treballadors, que no han pogut recuperar el poder adquisitiu previ a l’inici de la crisi.

De moment, sembla que les decisions estratègiques, que acaben traslladant-se a l’economia domèstica, se seguiran prenent lluny. El darrer episodi és l’escalada del 19% del preu del petroli després de l’atac rebut per les refineries de l’Aràbia Saudita. La pujada més gran en un dia del preu del cru des de l’any 1991 aviat es notarà amplificada en la butxaca del ciutadà.