El compte enrere de dos mesos que tindrà com a desenllaç una repetició electoral a Catalunya si, com a tard, el 26 d'agost, no s'ha investit un nou president de la Generalitat s'ha activat aquest dimecres. L'ha posat en marxa l'acte equivalent a la investidura que s'ha celebrat al Parlament, després que el president de la cambra, Josep Rull, constatés la setmana passada que no hi havia cap candidat amb prou suports per assolir el càrrec. Tant el primer secretari del PSC, Salvador Illa, com el líder de Junts, Carles Puigdemont, li van demanar més temps per negociar i reunir els diputats necessaris per a la investidura.

Catalunya mai ha hagut d'anar a la repetició d'unes eleccions autonòmiques -si es produeix, la cita amb les urnes arribaria el 13 d'octubre-, però ara mateix aquest és l'escenari més probable. Malgrat que Junts insisteix en la candidatura de Puigdemont, que necessitaria de l'abstenció d'un PSC que per activa i per passiva ha reiterat que no li pensa facilitar la presidència, les opcions plausibles es poden resumir en dues: o investidura de Salvador Illa o repetició electoral. Repassem els possibles escenaris, amb l'única certesa que les negociacions seran llargues i en cap cas està clar que culminin amb un acord.

El PSC: "pacte progressista" o repetició

El PSC va imposar-se amb claredat en les eleccions del 12 de maig, però els seus 42 diputats -set més que els 35 de Junts- queden lluny de la majoria absoluta de 68 i, per tant, des de la mateixa nit dels comicis Salvador Illa té clar que necessita pactes si vol assolir una presidència de la Generalitat que el seu partit no té des del 2010. Des d'una òptica aritmètica, el PSC té diverses combinacions per assolir aquesta majoria, però a la pràctica el mateix Illa ha acotat clarament el terreny: "o pacte progressista o repetició electoral, no hi ha més opcions". La investidura, però, no serà gens fàcil.

En la seva intervenció al ple d'aquest dimecres, Illa s'ha compromès a negociar activament els propers dos mesos "sense presses, però sense pauses" per aconseguir un "pacte progressista sòlid, ambiciós i fet des del convenciment" amb "ERC i Comuns". Mentre que els Comuns aposten explícitament per aquesta entesa -Jéssica Albiach, la seva líder, ho ha reiterat aquest dimecres i s'ha mostrat "optimista" que sigui possible-, serà molt més difícil rebre el "sí" d'una ERC en ple procés de transició i amb un lideratge temporal de Marta Rovira, la seva secretària general. Tot i que en fase encara embrionària, les negociacions entre les dues formacions ja s'han posat en marxa.

La clau de volta d'un acord amb els republicans serà la millora del finançament de la Generalitat, que la formació independentista vol que sigui un model "singular" i que surti del règim comú de la resta d'autonomies, en la línia del concert basc. Una opció que, almenys de moment, no contempla el Govern espanyol, més enllà d'apel·lacions a reconèixer la "singularitat" de Catalunya en el finançament, però sempre dins del règim comú.

El possible pacte, en qualsevol cas, l'haurien de validar les bases d'Esquerra. Si acceptessin l'abstenció però no el "sí" a Illa, l'alternativa del dirigent socialista seria que també s'abstingués Junts. La doble abstenció, permetria Illa aconseguir la investidura en segona votació per majoria simple. Aquesta opció tindria una lògica política tenint en compte que, tant ERC com Junts tenen acords amb el PSOE, són claus en la governabilitat de l'Estat, i van donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, però topa amb l'estratègia de Junts, que aposta per la repetició.

Els socialistes admeten que parlaran amb Junts i, de fet, només tanquen la porta a negociar amb els dos partits d'extrema dreta, Vox i Aliança Catalana. Ara bé, Junts defensa que els contactes amb els socialistes han de servir perquè aquests s'abstinguin en una investidura de Puigdemont, sempre que els juntaires prèviament hagin rebut el suport d'ERC.

L'escenari de la sociovergència, és a dir, l'acord entre els dos principals partits del Parlament, supera amb escreix la majoria absoluta, ja que s'enfila als 77 diputats, però no sembla políticament factible. Malgrat això, el president del grup parlamentari d'ERC, Josep Maria Jové, ha assenyalat que la legislatura anterior els dos grups "anaven a la contra" del Govern d'ERC "sense dificultats ni gaires escarafalls", i votant plegats al Parlament. "Si comparteixen model socioeconòmic, per què no es voten mútuament i governen?", els ha preguntat.

Illa també arribaria als 68 diputats de la majoria amb els vots de PP i Vox, però amb l'extrema dreta no hi negociarà i el grup d'Ignacio Garriga no contempla votar-lo de cap manera, una situació que tampoc farà el PP, com ha subratllat el seu líder, Alejandro Fernández. La no investidura d'Illa i la repetició electoral erosionaria de retruc el PSOE i Pedro Sánchez, una derivada estatal que sempre cal tenir en compte a l'hora d'interpretar els moviments del PP a Catalunya.

Junts: Puigdemont vol una segona volta

"Evitar unes noves eleccions és una responsabilitat compartida. Junts farem tot el possible perquè hi hagi un Govern del president Puigdemont i no abocar el país a una repetició electoral". Amb aquestes paraules, el líder parlamentari del partit, Albert Batet, ha insistit a l'acte equivalent d'aquest dimecres que no renuncien a la investidura de l'expresident a curt termini.

Ara bé, aquesta opció sembla remota. D'entrada, la formació hauria de lligar el suport d'ERC, una variable que en cap cas sembla clara, com ha recordat el dirigent republicà Josep Maria Jové al Parlament. La CUP, directament, tanca la porta a un "sí" a Puigdemont, amb l'argument que Junts i PSC "comparteixen el mateix programa". En tot cas, la posició dels juntaires és que si poden tenir un pacte amb ERC, la suma s'enfilaria als 55 diputats, superior als 48 de l'aliança de PSC i Comuns, el que donaria "legitimitat" a Puigdemont per optar a la presidència.

La realitat, però, és que els números no surten, perquè segueixen necessitant l'abstenció del PSC per aconseguir la majoria simple en segona votació, una opció que no contemplen al carrer Pallars, seu nacional dels socialistes catalans, malgrat que Junts jugui la carta de la necessitat que té Pedro Sánchez dels seus set diputats al Congrés per mantenir l'estabilitat de l'executiu estatal.

A partir d'aquí, l'estratègia de Junts passa per intentar forçar una repetició electoral per concórrer-hi amb una llista conjunta amb ERC, tal com va avançar Públic. Una mena de segona volta per a les aspiracions presidencials de Puigdemont. A més a més, si s'ha de tornar a passar per les urnes, seria més factible que l'expresident trepitgés Catalunya, un fet que en qualsevol cas estarà lligat a l'evolució de l'aplicació de l'amnistia.

ERC: entre la tensió interna i el finançament singular

L'aritmètica electoral ha situat ERC a l'epicentre de qualsevol acord, el que farà que la formació s'hagi de mullar en un moment de convulsió interna, amb l'horitzó d'un congrés nacional en què redefinirà la seva estratègia i modificarà els seus lideratges. El pèssim darrer cicle a les urnes -amb la pèrdua de la Generalitat com a símbol més visible, però també amb mals resultats a les municipals, generals i europees- han abocat ERC a un final d'etapa i, per exemple, Oriol Junqueras va abandonar la presidència del partit el 10 de juny, si bé amb la intenció de recuperar al càrrec al congrés del 30 de novembre.

El conclave, en canvi, suposarà el final de la llarga etapa de Marta Rovira com a secretària general dels republicans. Rovira és qui liderarà el partit fins aleshores i, per tant, la negociadora en cap d'ERC i, paral·lelament, ella i el seu entorn s'estan movent per intentar torpedinar el retorn de Junqueras.

Tot i que aquest dimecres, Josep Maria Jové ha advertit que arribar al 26 d'agost amb la "feina feta" o bé portar el país a una repetició electoral el 13 d'octubre és "només a les mans" de PSC i Junts, amb l'argument que la sociovergència "suma sobradament" la majoria absoluta, la realitat és que totes les mirades recauen en ERC. I els republicans volen ser exigents en les seves condicions per arribar a un acord, que passen pel referèndum, el finançament singular, la protecció del català i la millora de l'estat del benestar i els serveis públics.

La clau, però, passa pel finançament. L'exigència d'ERC passa perquè el sigui un nou sistema "singular", en la línia del pacte fiscal o concert econòmic com el basc, però adaptat a Catalunya la qual cosa suposaria afegir una quota de solidaritat interterritorial amb la resta d'autonomies. Se li posi el nom que sigui, la demanda d'Esquerra requereix canviar el model, modificar la Lofca -la llei orgànica del finançament de les Comunitats Autònomes-, entrar en una negociació bilateral entre Catalunya i l'Estat, i que la Generalitat recapti el 100% dels impostos i en tingui plena capacitat normativa. Una opció que supera, amb escreix, el que de moment accepta el Govern espanyol.

Sense aquest concert econòmic el "sí" d'ERC sembla gairebé impossible, sobretot si tenim en compte que en darrer terme seran les bases republicanes les que hauran de validar un hipotètic acord. En tot cas, resten dos mesos d'unes negociacions que seran llargues i complicades i falta per veure si els socialistes són capaços d'arribar a acords en altres carpetes que facin possible que, almenys, la direcció republicana defensi l'abstenció. Una opció, però, que si Junts no fa el mateix no dona la investidura a Illa. Tot plegat ens aboca a una repetició electoral, si bé és cert que en dos mesos encara poden passar moltes coses i poden aparèixer girs de guió inesperats.