L’activitat de Carlota Subirós (Barcelona, 1974) és imparable: escriu, dirigeix, fa classes i llegeix, llegeix molt. Tot plegat l’ha convertit en un referent de la direcció escènica teatral, i els seus muntatges atrapen el públic. Segurament perquè treballa amb la mena de textos que tenen la capacitat de transformar a qui els llegeix, textos capaços de plantejar qüestions incòmodes.

El darrer muntatge de Carlota Subirós ha estat GRRRLS!!! Manifestos feministes del segle XX i XXI, una peça que reuneix fragments de textos i manifestos que formen part del moviment feminista (des de Virginia Woolf fins a la poeta Gloria Anzaldúa, entre moltes altres).

Per aquesta dramaturga, directora teatral i traductora que va fundar amb Oriol Broggi La Perla 29, el feminisme és una revolució polièdrica i en constant evolució. Una lluita que reivindica una “cambra pròpia", però també “patis comunitaris”.

Com va sorgir la idea de construir 'GRRRLS!!! Manifestos feministes del segle XX i XXI'?

Aquest projecte va néixer fa tres anys en el marc de l’Institut d’Humanitats, un centre de pensament i reflexió del CCCB que té una línia de treball molt activa entorn del feminisme. El 2016 per celebrar els quaranta anys de les primeres jornades catalanes de la dona em van proposar fer una lectura dramatitzada de textos. Per mi va ser un gran espai d’aprenentatge, i malgrat tenir recursos limitats vam anar més enllà del que seria una lectura. El mateix material ens va desbordar, buscàvem textos dels anys 70 i vam trobar manifestos i textos anteriors, posteriors… I ara arran de l’exposició Feminismes, em van proposar reprendre allò i jo vaig dir que sí, però ara després de tres anys i de l’expansió del feminisme calia anar més enllà. Ha sigut molt bonic descobrir el llegat de la generació anterior i ara que el feminisme està molt potenciat penso que és bo recollir textos tan contrastats.

Quines reflexions li han sorgit després d’haver portat tots aquestes discursos feministes a escena?

Com els materials no provenen del territori escènic o teatral i són textos que tenen a veure amb la trajectòria vital i professional d’unes dones d’èpoques i contextos molt diferents entre elles, hi ha un posicionament específic en aquesta peça que d’alguna manera està una mica fora del territori dramàtic convencional. En certa manera és un espai d’aprenentatge, és una presa de consciència i una eina per esmolar la mirada. Totes les lluites estan connectades, no pots entendre la lluita feminista si la desconnectes de les lluites de classe o per temes racials, econòmics i socials. Totes les formes d’opressió estan connectades, per tant totes les formes de respondre-hi ho han d’estar. I no ho havia previst, però la majoria de textos parlen de la necessitat de les dones de tenir una veu pròpia, de poder posicionar-se i prendre la paraula.

Les dones amb poder de decisió tampoc sovintegen al món del teatre, oi?

En això no avancem, crec que és transversal. En el món del teatre, malgrat l’evidència que el percentatge de dones espectadores és més alt, malgrat que hi ha més dones que estudien i fan teatre, la representativitat de les dones en les estructures de poder i de decisió està descompensada cap a l’altra banda.

Després d’haver llegit tants textos relacionats amb el feminisme i de recollir algunes de les dificultats de les dones que lluiten per la causa, com valora la salut de la llibertat d’expressió?

Vivim uns temps molt complicats i molt durs, una part positiva d’aquest context és que moltes coses han sortit a la llum, i molta gent pren consciència de coses que potser teníem relativitzades i que de cop es veuen amb molta cruesa. És evident que hi ha un triomf del cinisme a una esfera pública molt potent, i això costa de creure i de pair. Fins i tot costa saber com reaccionar i com lluitar perquè et sents aclaparada. Tots ens hem d’esmolar i son temps d’una alta exigència. Es veuen a venir panorames molt foscos i no només pel que fa a la llibertat expressió, sinó també pel que fa als drets fonamentals; i no només parlo de Catalunya sinó també d’Espanya i d’arreu del món.

'Una cambra pròpia' de Virginia Woolf és un dels seus referents cabdals, quins altres destacaria?

Virginia Woolf és un referent fonamental. I en aquest procés de construir 'GRRRLS!!!'  he descobert la poeta Gloria Anzaldúa que té una reflexió preciosa en resposta al feminisme blanc i burgès, que diu “escribe en la cocina, enciérrate en el baño. Escribe en el autobús o mientras haces fila en el Deparamento de Beneficio Social (···) Mientras lavas los pisos o la ropa escucha las palabras cantando en tu cuerpo”. Això és una crítica però també un homenatge i una superació al que deia la Woolf i és molt bonic veure com les veus i les diferents procedències enriqueixen el discurs. Com per exemple el “Menos cuartos propios y más cuartos comunitarios” de la filòsofa i escriptora dominicana Yuderkis Espinosa. Vas trobant un conjunt d’idees molt actives que et conviden a una lluita constant.

Per això considera que el feminisme és una revolució constant que pot transformar les coses?

Rebecca fa un elogi de l’activisme És evident que el cinisme i la violència triomfen, però no podem posar l’accent en això perquè la teva experiència vital seria molt fosca i estèril però, si ho adaptes a la teva esfera, pots aconseguir coses encara que siguin petites, i millor això que res. Això ho diu Rebecca Solnit a Hope in the dark. L'estança pròpia i la independència econòmica encara avui s’han de garantir, i el que resulta esperançador és defensar una manera de viure.

Potser hi ha qui pensa que el feminisme és una moda.

Quan els discursos es fan tan genèrics està bé que hi hagi unes idees claus i essencials però hi ha el perill de simplificar, i encara pitjor, de banalitzar. El feminisme pot arribar a ser una moda o una pose i em sembla important reivindicar la riquesa i la diversitat d’aquest moviment, que tampoc sé com dir-li perquè la paraula queda cura. Per això és important amplificar el discurs i connectar-lo amb molts àmbits del coneixement.

Amb quin projecte està treballant?

Ara tinc un projecte enorme que em fa molta il·lusió. L’adaptació de El quadern daurat de la Doris Lessing. Ho estic fent pel Teatre Lliure i s’estrenarà el 5 de març a la sala Fabià de Puigserver. El 2006 vaig llegir aquesta novel·la i em va impactar profundament i tinc un desig brutal de transmetre el que ella volia dir-nos.