Joan Sala (Olot, 1959) és un lector voraç, però no del dia a dia. Té una jornada de feina tan llarga que quan arriba a casa a les 10 del vespre, vol sopar o mirar una pel·lícula. Però quan arriben vacances o ponts, a la maleta hi posa tres tipus de llibres: novel·les negres que l’evadeixen; novetats d’altres editors catalans per poder opinar; i altres llibres antics internacionals per mirar si en pot fer reedicions. Amb el final d’aquest any deixa la presidència d’Editors.cat, entitat des de la qual i fent un efectiu tàndem amb l’editora Montse Ayats ha fet molta feina per fer fort el llibre en català.

Fundador de Comanegra, membre de la plataforma Actua Cultura i moltes altres coses més, Joan Sala es va dedicar fins al 2006 al sector alimentari. D’uns sopars i les posteriors tertúlies va sorgir la idea de fundar l’editorial Comanegra, primer la va engegar amb uns socis, però el 7 d’abril del 2007 ja funcionava la Comanegra responsable de rescatar de l’oblit Jordi Cussà, entre molts altres encerts.

Què va passar el 2006 perquè s’animés a muntar una editorial i fer l’entrada al sector cultural?

En aquella època tenia uns amics diferents amb els quals sopàvem els dimecres i xerràvem. Eren gent diversa, però n’hi havia tres que venien llibres, i sempre deien allò d’un llibre d’això es vendria… i els vaig dir "perquè no feu una editorial?" I em deien, "perquè no som empresaris"; i avorrit de sentir-los els vaig dir, va, també hi entro jo i porto la part més empresarial. Aleshores vam muntar Comanegra, el nom ja el tenia. Vam començar a fer d’editors com aquell qui els diumenges va a jugar a futbol. Amb més o menys fortuna, fèiem quatre o cinc llibres l’any molt dispersos. Vam funcionar tres o quatre anys molt amateurs. Després, un dia a casa del distribuïdor estàvem enganxant enganxines de codis de barres perquè ens els havíem oblidat de posar a la maqueta, els vaig dir que no estava per passar els diumenges enganxant codis de barres. I que o ho professionalitzàvem i posàvem duess o tres persones a treballar a l’editorial o jo me n’anava perquè allò era una animalada.

Llavors va ser quan vam agafar la primera persona, vam agafar una editora i a partir d’aquí ens vam organitzar una mica. El 2010 vam fer La llei del mirall, es dispara de vendes i m’adono que això ben portat pot ser rendible, però que s’ha de fer bé. I assec als socis i els hi dic "o això ens ho agafem seriosament o no anirà", i els socis van anar marxant. La mentalitat d’empresari l’has de tenir, no l’agafes de qualsevol manera.

Quin era el seu concepte d’editorial?

El meu concepte d’editorial era el concepte que tenim ara, que necessita una dissenyadora, una persona de comunicació, un editor, una persona d’administració i això vol dir tenir un equip i fer un nombre de llibres. Definir Comanegra és molt difícil! Quan comencem tothom em deia no t’entendrà ningú i no et funcionarà, t’has de centrar. Et demanen que si fas novel·la negra, comunica novel·la negra, si fas cuina, cuina. I vaig pensar, això és el que s’ha fet sempre i si ho faig em fotré una hòstia com un piano perquè de fer això en saben molt més els que ja hi són. Per tant, què he de fer jo, una cosa diferent, i la cosa diferent era seguir sent molt eclèctic. Ja que no vinc d’aquest sector també vull que la gent del meu equip no vingui d’aquest sector, i de fet aquí no hi ha ningú treballant que vingués de treballar en una editorial. Tots havien fet altres coses, en Jordi havia repartit pinsos, l’Alba havia treballat en el sector del teatre, la Irene havia dissenyat, però no llibres… Llavors el meu equip no ve del món llibre i tot el que hem anat fent ho hem anat aprenent, fotent-nos hòsties, descobrint el que funciona… I també hi va haver una voluntat de trobar una cosa que ens definís, fer els llibres molt ben fets. Fer els llibres macos.

Però a Comanegra no només fan llibres, també tenen la fàbrica d’idees.

Sí, i ara aprofitant els 15 anys, farem alguna cosa amb les 15 coses més sonades de la història de Comanegra. Hem produït exposicions al Santa Mònica, hem fet el llibre comestible per protestar pel tancament de llibreries, hem organitzat la fira del llibre únic, no sé, idees, coses que tinguin a veure amb el món del llibre i les seves reivindicacions… També ens impliquem amb totes les accions gremials i del sector cultural, estic a Actua Cultura, he estat a Editors.cat, segueixo al Gremi… Entenc que hem de fer-ho. Els que estem al sector cultural tenim una sèrie d’avantatges, però també d’obligacions, tenim l’obligació de retornar coses a la societat. Sempre he cregut molt en l’acció gremial i en què els sectors només tiren endavant si estan units. Mira Actua Cultura, només en sis mesos aconsegueix alinear tots els partits perquè apretin pel tema dels pressupostos de cultura. Amb una acció concreta de tot el sector hem aconseguit 85 milions d’euros per tot el sector cultural, i això no s’havia vist mai. I hem d’aconseguir-ne molts més. Hem d’arribar al 2% i més.

Ho veu factible que aquest 2% per a la cultura s’executi?

Ho veig obligatori. Tots els partits polítics s’hi han compromès, el Govern s’hi ha compromès i continuen dient que sí, per tant, ho veig obligatori. Una altra cosa és que els costarà, perquè ja no han començat bé. Si tu tens tres anys per fer-ho, el més lògic és fer un 33%, un 33% i un 33%, però aquest any ja només hem fet un 28% i ja falta un 5%. Ara cal estar a sobre que s’executin els 85 milions, però crec que tenim la sort de tenir una consellera que és molt pràctica, que té molta experiència amb l’economia.

Segons la seva opinió, quins són els principals esculls que té el sector del llibre?

El primer escull que té el sector és el baix índex lector d’aquest país. Si ho comparem amb països veïns com França i Alemanya tenim uns índexs lectors molt baixos. I això sempre m’ha preocupat. Què hem de fer amb això? Finalment, sembla que es farà un pla de la lectura ben fet. Serà un pla liderat per la Institució de les Lletres Catalanes, però que hi intervindrà l’ICEC, Biblioteques, i sobretot també el Departament d’Educació, perquè no hi ha pla de foment per a la lectura que valgui si no s’implica Educació. És un pla que a diferència de l’anterior no va amb presses sinó que ens hem donat tot un any per realitzar-lo, amb la voluntat que sigui un pla que duri molts anys i es vagi complint.

De totes maneres, el sector del llibre en català té més bona salut que el sector audiovisual.

El sector del llibre representa gairebé el 70% de tota la facturació del sector cultural. Moltes vegades s’obvia, però és així. I som el 70% de la facturació i rebem el 10% dels ajuts. El sector del llibre a Catalunya és molt potent des de fa molts anys, aquí es publica el 50% de llibres en castellà, i crec que aquesta força dona impuls al llibre en català. A Comanegra publiquem en dos idiomes i segur que és molt més difícil publicar única i exclusivament en català, que no pas en els dos idiomes. Per tant, un dels reptes del sector editorial en català és aconseguir més lectors, i per això ens ajudarà el pla de foment per a la lectura.

Però la producció audiovisual a Catalunya també és potent. Què creu que la frena?

El problema del sector audiovisual a Catalunya és el català. El sector audiovisual no pateix massa, però en català pateix molt. Al sector audiovisual passa una mica el que passa amb xarxes, una persona jove que vulgui ser booktuber si ho fa en català té un univers limitat de seguidors, si ho fa en castellà multiplica els seus possibles seguidors. Què fan? Es tiren al castellà. L’audiovisual en català pot ser vist per set milions, en canvi, en castellà anem a 700 milions. Quan triomfen de debò Merlí o Polseres Vermelles? Quan arriben a l’Amèrica llatina. Per tant, competim amb una llengua molt potent i competim en inferioritat de solucions. Com ho soluciones això? Amb ajuts institucionals. Perquè si tenim un país, i defensem la independència d’aquest país, ho defensem perquè a darrere hi ha una cultura i una llengua. Si no existissin aquesta cultura i aquesta llengua què seria el país? Perquè geogràficament no tenim una illa del Carib…

Nosaltres som un país perquè tenim una cultura i una llengua diferenciada. I si volem mantenir la nostra cultura i la nostra llengua hem de posar-hi fons de l’administració. Agradi o no agradi, i s’ha de fer. Hem demanat el 2% perquè és la mitjana dels països europeus, però hauríem de tenir el que tenen els altres, un 4% com té Dinamarca. No s’està ajudant la cultura i l’administració ho sap, però fins ara ha estat més fàcil fer que no ho veien i anar passant. I com ho hem suplert? Perquè tenim creadors molt potents i perquè tenim una sèrie de persones que de manera altruista van salvant la cultura, però això no pot ser tota la vida.

Però si la cultura depèn de fortunes individuals, el desgast és massa bèstia…

Aquesta cultura des de temps immemorials està plena de Jordis Pujol, i el trec, encara que ara tothom el vol matar, però en Jordi Pujol va fer l’Enciclopèdia Catalana. Aquí hem viscut així. En Cendrós va fundar Òmnium Cultural amb els seus calés, i hem fet una cultura a base de mecenes. Som una cultura de mecenes sense llei de mecenatge. Això seria lògic als Estats Units, allà també viuen la cultura de mecenes, però tenen una llei de mecenatge que repercuteix als impostos que paguen. I nosaltres paguem els impostos i fem aquestes coses; i això un país no ho pot aguantar tota la vida.

Afortunadament d’idees no en falten, i la Setmana del Llibre n’és un bon exemple.

Vaig agafar la Setmana de la mà de la Montse Ayats que ja havia començat a canviar-la. I a partir d’una comissió que vam crear, vam decidir com volíem que fos la Setmana del futur, i vam decidir que volíem que fos una fira com són les fires de qualsevol país. Vam visitar la de Torí, de Bolonya, de Roma, la de Londres, i el que vam fer va ser començar a canviar dinàmiques. No podia ser una tenir una fira només per vendre els llibres que t’han sobrat aquell any, ja no podia ser només comptar amb empreses petites, sinó també que hi fossin les grans; no podia ser fer una fira i que als dos mesos sortissin les novetats de Nadal, no podia ser que féssim una fira i que no s'enterés ningú, havíem d’internacionalitzar la fira, fer-la rendible i de caire cultural, i així m’hi vaig posar.

A mi m’interessa molt la cultura, però també tinc una visió empresarial que ho atempera tot plegat. I vam anar capgirant coses, vam aconseguir que els editors treguin novetats al setembre, ens vam moure molt per tenir una bona comunicació, vam implicar els mitjans de comunicació, vam implicar l’Institut Ramon Llull… i ha funcionat, i ha agafat força. El 2020 va ser una de les poques activitats que es va poder fer.

La Setmana del Llibre l’any vinent repetirà ubicació al Moll de la Fusta?

Sí, serà al Moll de la Fusta. Tenim detectats problemes, que s’han de resoldre. Hem d’aconseguir que vingui més públic familiar, també un tipus de comprador passavolant. El Moll de la Fusta és un espai que permet créixer, tenir unes instal·lacions millors, s’ha convertit en un punt de trobada per a tota la gent del món del llibre.

Per què ha decidit plegar com a president de l’Associació d’Editors en llengua catalana aquest 31 de desembre?

La decisió de plegar la prenc al mateix temps d’assumir la presidència. Nosaltres ens presentem amb la Montse Ayats amb una candidatura plegats que ja veníem d’una presidència de la Montse de dos anys. La Montse i jo hem treballat en tàndem, hem treballat conjuntament, i són vuit anys de treball conjunt entre els dos. I vuit anys en una institució són molts anys i tens unes idees, però al cap de vuit anys les hem portat a terme, hem fet el que ens vam comprometre a fer, hem revalorat el llibre en català, li hem donat força, i aquí ho deixem perquè ho porti gent més jove amb noves iniciatives. I marxem tranquils, orgullosos de la feina feta, i no deixarem de fer coses pel sector del llibre.