Arooj i Anisa Abbas eren dues germanes pakistaneses que feia uns anys que vivien a Catalunya amb la seva família, de qui se n’havien distanciat en els últims mesos. El seu assassinat la setmana passada mentre estaven de viatge al Pakistan, suposadament per haver demanat el divorci dels marits, que vivien allà, ha generat un gran interès mediàtic. És un cas complex i amb poca informació oficial, que se suma a les dificultats per parlar amb la família i la comunitat pakistanesa, encara "en xoc" pel doble crim.

Arooj (24 anys) i Anisa (21 anys) havien arribat a Terrassa a través del procés de reagrupació familiar, fa aproximadament uns dos i sis anys, respectivament. El seu pare, Ghulam Abbas, havia estat el primer membre de la família a instal·lar-se a Catalunya, fa més d’una dècada, i a partir d’aquí havia anat portant els quatre fills i la dona.

Tots ells tenien la nacionalitat pakistanesa i residien aquí amb un permís temporal. Fa anys que Abbas treballa a una botiga d’alimentació al barri de Sant Pere Nord, tot i que des que ha sabut la notícia no hi està podent anar. "No està bé, no parla amb mi", explica Ulfat, l’encarregat de la botiga, fart d’atendre els periodistes que s’acumulen a la vorera. Tant les dues filles com el fill, Shehryar, també havien treballat un temps a la botiga amb ell.

Són dies durs per la família i també pels qui els coneixien, colpits per com ha anat tot. Pare i filles feia temps que s’havien distanciat i les dues noies havien marxat de casa per viure a Barcelona. Un dels focus de la discòrdia era que les joves no estaven satisfetes amb el matrimoni que havien contret amb dos cosins que viuen al Pakistan. A Catalunya feien la seva vida i tenien d’altres parelles, i haurien demanat el divorci per poder-se tornar a casar. "Els nois [els germans] estaven molt molestos, no acceptaven aquesta relació. Hi havia problemes", explica Farooq, que coneixia de prop les noies i el seu pare perquè és amic de la família de l’Ulfat, l’encarregat de la botiga.

Arooj i Anisa vivien des de feia quasi un any a Barcelona, on treballaven a una botiga d’alimentació, i havien tallat el contacte familiar. "El pare els hi demanava als fills que se n’oblidessin, que no fessin res incorrecte. Som testimonis que els hi demanava que no fessin cap tonteria", afirma Farooq. Ulfat també ho corrobora: "El pare no volia saber res d’elles perquè li feia por que el germà els hi fes alguna cosa. Els hi va dir que no tornessin més a casa" , explica.

En haver arribat a Catalunya feia relativament poc i ja passada l’edat d’escolarització obligatòria, les noies no estaven integrades a la comunitat catalana i parlaven l’idioma amb dificultats, explica Farooq.

Casament al Pakistan

Les dues s’havien casat feia relativament poc al Pakistan amb dos cosins, una pràctica comuna al país, on la família té un paper més central que aquí: "Tota la família intervé en el matrimoni, on prima l’interès familiar per davant de l’individual", explica Ana Ballesteros, investigadora associada del Cidob i especialitzada en el Pakistan.

La gran, que portava menys temps a Catalunya, ja va arribar casada, mentre que la petita es va casar durant un viatge allà. Farooq diu que ella no volia casar-se, però que havia cedit després que el seu avi, que estava morint-se, li demanés. "A la nostra societat la majoria de matrimonis encara són concertats", explica Farooq, tot i que ho distingeix dels forçats. "Són matrimonis consentits, tot i que hi ha un xantatge moral per part de la família", apunta.

Tot indica, doncs, que les noies s’havien casat per pressió familiar i per seguir els costums, però ara volien iniciar una nova vida amb d’altres persones aquí. Això va provocar un cert trencament familiar. Ulfat apunta que sobretot els germans vivien les relacions de les noies amb d’altres parelles amb "vergonya". Arooj i Anisa feia temps que no tenien contacte amb el pare ni amb els germans, tot i que els amics de la família expliquen que amb la mare sí. Ella mai havia estat d’acord amb casar-les amb els dos cosins que vivien al Pakistan i ho havia fet notar.

En aquest context, Ulfat i Farooq no entenen per què la setmana passada Anisa i Arooj es van presentar d’imprevist al Pakistan per reunir-se amb els germans i la mare, que portaven tres mesos allà de visita però estaven ja a punt de tornar. El pare no ho sabia. Elles volien viure aquí, però el pla de la família era que tant les germanes com els pares es quedessin a viure al Pakistan i els germans tornessin a Espanya per treballar i enviar-los diners. "I ara [el pare] té dues filles mortes i dos fills a la presó que afronten la pena capital. La família està trencada", lamenta Farooq. El pare ha declarat davant dels Mossos, que han obert una investigació per aclarir si algú resident a l’Estat va participar en la planificació del crim o del viatge de les noies cap allà.

Ni Ulfat ni Farooq s’expliquen com, tot i els problemes familiars, es va arribar a produir l’assassinat. La família hauria matat les noies divendres, i la policia les va trobar estrangulades i, una d’elles, amb ferides de bala. No s’han trobat signes de tortura, com al principi es va difondre. "Falten aclarir molts punts per saber què és el que realment va passar", reconeix Farooq.

Desmenteixen que la família els hi parés una trampa per anar cap allà: "Pensem que hi van anar voluntàriament i que la intenció podia ser bona, de solucionar els problemes que hi havia a la família". Tot i això, el pare al·lega que no en sabia res. Només va saber que havien anat al Pakistan quan la policia el va informar que les havien matat.

La família és originària de Nathia, un poble del districte de Gujrat, al Punjab, d’on provenen la majoria de pakistanesos que viuen a Catalunya. Aquests dies, després que es produís el crim, hi ha una "situació molt tensa" al municipi. Sis familiars de les noies estan detinguts i dos d’ells, el germà i el tiet per part de mare, han confessat el crim, segons la policia local. "Van confessar que les van assassinar per "honor", perquè les joves volien casar-se amb altres persones a Espanya", va explicar a Efe un dels policies a càrrec de la investigació, Akhtar Hussain.

Farooq explica que davant l’atenció policial i mediàtica, molta gent ha marxat del poble de manera temporal. La mare, mentrestant, estaria en contacte amb l’ambaixada espanyola per tornar a Catalunya, tot i que no tenir la nacionalitat dificulta els tràmits.

L’Ajuntament de Terrassa no ha volgut donar informació davant de la sensibilitat del cas i les investigacions obertes, tot i que han confirmat que una de les noies estava empadronada a la ciutat i l’altra s’hauria donat de baixa del padró el febrer. Fonts municipals expliquen que estan treballant de manera conjunta, amb "molta coordinació" amb les diferents Administracions, per poder aclarir els fets. El consistori va activar aquest dimarts el protocol de dol i ha fet un comunicat de condemna.

El valor tradicional del casament

La comunitat pakistanesa a Catalunya està de dol. Maddiha Farooq explica per telèfon a Públic que la notícia ha xocat molt: "Hi ha molts temes a treballar dins la comunitat, però casos tan extrems com això no són comuns", deixa clar des del principi. Membre de l’Associació d’Estudiants Catalans d'Origen Pakistanès, comenta que el casament entre els pakistanesos a vegades es veu com una forma de protecció de les filles, especialment, com en aquest cas, quan feia poc temps que vivien a Catalunya. "La majoria de vegades, les dones es troben amb més barreres quan emigren", destaca la jove. En aquest context, tot i que moltes famílies prioritzin l’educació de les filles per obrir-les portes, "molts pares se senten més segurs quan les seves filles estan casades, perquè tenen un sosteniment econòmic assegurat".

És aquí on es podria emmarcar el casament de dues noies tan joves. Si bé Farooq assegura que no és excepcional i no hi ha una "opinió homogènia" al respecte, sí que al seu entorn cada cop es veu com més llunyà. La investigadora associada del Cidob Ana Ballesteros afegeix que els casaments concertats es mantenen entre la comunitat que resideix a Catalunya, tot i que a vegades es tracta d’un pur "tràmit".

La investigadora recorda que la pakistanesa no és una societat homogènia, sinó que les diferències d’ideologia, educació i classe són eixos que també influeixen en decisions com la d’apostar pel casament o per l’educació de les filles.

D’altra banda, casar-se amb familiars "és relativament comú" degut al paper central que té la família a la cultura pakistanesa i al fet de buscar protecció en el seu si. "Les noies no portaven tant de temps aquí i llavors no sorprèn que es casessin amb algú d’allà", afegeix Farooq. A vegades, això es fa per facilitar la migració i que el cònjuge pugui venir a posteriori, tot i que en aquest cas no està clar que fos per aquest motiu.

El fet que les noies fessin la seva vida aquí i tinguessin parella "és probable que generés reprovació dels familiars", diu Farooq, però en cap cas es podria pensar que anés més enllà d’un trencament familiar o algun tipus de distanciament. "És el primer cop que passa una cosa així" entre la comunitat que viu a Catalunya, diu. A l’Estat viuen uns 80.000 pakistanesos, dels quals més de 50.000 a Catalunya i, especialment, a Barcelona.

Matrimoni concertat vs. forçat

Un altre dels temes que ha centrat l’interès és si les noies havien patit un matrimoni forçat. L’entorn ho nega, tot i que sí que reconeixen que en els matrimonis arranjats per la família, la via més comuna de casar-se, hi ha pressió familiar. Farooq remarca que un matrimoni concertat implica que la parella s’ha conegut a través de família o amics, però en qualsevol cas requereix l'acord lliure entre els dos membres: "Si alguna de les parts està obligada a acceptar, allò ja no es pot considerar concertat sinó que és un matrimoni forçat", estableix.

Mentre que els concertats són comuns, els forçats no. Ballesteros matisa que els límits entre ambdós poden ser "borrosos" degut a la pressió familiar per acceptar la parella proposada. "Tens el pes de la família i la tradició a la teva esquena. No et forcen, però ho fas perquè el preu que es has de pagar per dir que no és massa car", afirma. El divorci encara està envoltat de cert tabú, i tot i que està permès, les dones encara tenen més dificultats per accedir-hi que els homes.

Crims d’honor, violència masclista de tota la vida

El concepte "crim d’honor" fa referència a una pràctica que encara es produeix en algunes regions per protegir i restablir l’anomenat "honor" familiar quan una dona és acusada d’haver-lo vulnerat, és a dir, haver-se desviat del comportament esperat. Això pot incloure, també, haver patit una violació.

L’assassinat de les dues noies s’ha etiquetat sota aquest concepte, però tant Farooq com Ballesteros assenyalen que es tracta d’un crim masclista com els que tenen lloc aquí: "No deixa de ser un càstig a la dona que desobeeix". Segons dades de l'oenagé Comissió de Drets Humans del Pakistan recollides per Efe, l'any passat es van registrar 478 crims d’aquest tipus al país. Entre el 2004 i el 2018 aquesta xifra ascendeix a 17.628 casos, si bé el nombre real podria ser molt superior.

Mentre que aquí els feminicidis són perpetrats en major mesura per parelles o exparelles, allà hi ha implicació d’altres membres de la família, com en aquest cas, els germans. Això, lluny de canviar la naturalesa del delicte, s’explica pel fet que les estructures socials són diferents i la societat pakistanesa és menys individualista: "El concepte d’honor de les dones recau en tota la família", apunta Ballesteros.

La investigadora assenyala que aquest tipus de delicte "és més comú del que es creu", perquè encara és un tema que s’oculta. "Hi ha un debat obert a la societat, igual que aquí, que encara hi ha qui defensa que la violència masclista no forma part d’un patriarcat estructural". Farooq afegeix que cada vegada se’n parla més i s’està endurint la legislació al país, tot i que, com a tot arreu, els canvis socials són lents.

El Govern pakistanès va aprovar el 2016 una llei que prohibeix el perdó dels familiars de les víctimes en aquest tipus de delictes, un forat legal amb què molts homes quedaven lliures, segons informa Efe. Tot i això, grups de drets humans i activistes adverteixen que la llei ha tingut poc impacte a l'hora de posar-hi fre.

Alerta davant els discursos racistes

La notícia ha despertat un gran interès mediàtic i això ha provocat també l’auge de comentaris racistes. Farooq lamenta que la notícia està promovent "discursos intolerants" envers la comunitat, especialment a les xarxes, i que el tractament dels mitjans reprodueix "narratives i fórmules concretes" per parlar de la comunitat que acaben generant més estigmatització. "No es parla dels pakistanesos excepte quan hi ha coses així", lamenta. Alhora, nega idees recurrents, com que les dones pakistaneses estiguin sempre a casa: "Se les infantilitza molt".

"Aquest tipus de notícies ens allunya més del que ens apropa a la comunitat pakistanesa, molt desconeguda aquí tot i que porta dècades a Catalunya. Hem de reconèixer que en general no ens interessem per les comunitats migrades", critica Ballesteros.