Alba Alfageme (Girona, 1979) és psicòloga especialitzada en violències masclistes. També és professora universitària i en aquest nou mandat està assessorant el Govern en qüestions de seguretat i gènere i també salut mental. Ara publica el llibre Quan cridem els nostres noms. Guia per l'autoconsciència i resiliència feminista (Univers), que parla sobre els biaixos masclistes que impregnen la nostra societat i el poder transformador del feminisme des de tots els àmbits, a nivell personal i col·lectiu.

En una trobada en una cafeteria al centre de Barcelona, explica que va decidir posar-se a escriure per la demanda que li feien moltes dones a qui acompanya sobre on podien trobar més informació sobre els processos que abordaven a la consulta. N'ha sortit un llibre divulgatiu, que aborda de manera concreta aspectes encara poc coneguts, com la reacció més habitual del cervell davant d'una agressió, que és el bloqueig i la congelació. Això és important per trencar "esquemes patriarcals" com la culpabilitat que poden sentir les dones després d'una agressió, i precisament aquesta feina feta des dels feminismes és "un motor de reparació i de resiliència brutal", així com trencar el silenci.

Alfageme porta més de vint anys acompanyant dones en el procés de reparació després d'haver patit violències, i destaca que cal desterrar el mite que una dona que ha estat víctima d'una agressió sexual no es recuperarà mai: "Clar que una agressió et deixa una senyal, perquè és traumàtic i és dur. Però seguiràs sent tu, diferent; com totes les experiències de la vida, que ens fan canviar. Això és súper important dir-ho perquè sinó alimentem el sistema del terror sexual".

Veiem com surten a la llum molts més casos d'agressions sexuals que abans, que reben una atenció mediàtica molt més notòria. Han augmentat?

No és que ara hi hagi un augment de casos sinó una major conscienciació social que ha facilitat que les dones se sentin més segures per poder explicar el que han viscut. I això és gràcies als feminismes, que han teixit uns espais on sents que pots explicar el que t'ha passat sense sentir-te jutjada ni culpada. Això està fent que es trenqui el silenci. Els estudis de victimització, que tenen cert recorregut, ja fa temps que ens estan marcant unes xifres molt similars. La Macroenquesta de 2019 ens diu que una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència masclista, i l'OMS apunta que una de cada quatre dones ha patit algun tipus de violència física o sexual.

Ara ens trobem en un moment de sacseig emocional, d'impacte col·lectiu, i a nivell mediàtic s'ha obert el tema. El problema és que s'està posant el focus en determinats tipus d'agressions que criden l'atenció, com les violències sexuals múltiples. Però és que les enquestes de victimització fa molt temps que diuen que una de cada deu agressions és múltiple. No estem davant de res nou.

Precisament, que se'n parli als mitjans repercuteix en la por de les dones d'anar soles pel carrer de nit, reproduint el 'terror sexual'  teoritzat per Nerea Barjola, del qual en parles al llibre. Com trencar-hi?

Crec que és molt important parlar-ne, perquè està bé posar el focus en el problema, però s'ha d'anar molt en compte amb com es fa. Si només alimentem la visió del risc, de les agressions, de la fragilitat, de la vulnerabilitat en sentit negatiu de les dones... situem altre cop el focus en nosaltres, i fem emergir o reforçar una por que és una cosa apresa i que en el seu origen l'objectiu és de control. No hi ha un mecanisme més efectiu que la por per controlar algú. Quan poses el focus en les afectacions concretes al cos de la noia, només parles del dany, de l'impacte traumàtic, de la duresa. Et dona la sensació que és una cosa a la qual totes hi estem exposades, i ens alimenta el sentiment que ens pot passar el mateix. La falta de control, de no saber, és el que vol el patriarcat: que pensem que en qualsevol moment ens pot atacar qualsevol 'tio'. Si no explico exactament el fenomen, i em quedo amb el detall, genero por. Si explico el que hi ha, qui són els que ens agredeixen, com tenen la capacitat de recuperar-se les dones... Construeixo un relat que de cop i volta ja no em situa en la fragilitat.

Parles molt de la reparació de les víctimes, sobre com es converteixen en supervivents. Amb la sensibilització actual, aquest procés és més fàcil?

La reparació té una vessant més social, que fa que et puguis sentir acompanyada, que no se't retregui i que se't digui: A mi també m'ha passat. Això és un motor de reparació i de resiliència brutal. Al llibre parlo de la resiliència feminista, perquè hi ha un procés personal però també col·lectiu.

Ho veus en les dones que acompanyes?

Absolutament. Abans hi havia el pes de la vergonya, de la culpa, que encara existeix. Però ara hi ha una lluita entre això i el relat sobre com t'ha passat pel simple fet de ser dona. És com una dualitat. Si les dones tenen la possibilitat d'aferrar-se als feminismes i entendre que no els hi ha passat perquè siguin elles, sinó perquè són dones i viuen en un món patriarcal, de cop i volta el seu paper com a "activadora" d'una possible violència no és real. El problema és estructural. Hi ha més presa de consciència, sobretot en dones joves. Abans no es posaven paraules a moltes coses. Però encara hi ha situacions amb patrons similars, com les violències en parelles que porten molt de temps. En termes de violències sexuals sí que hi ha bastant un punt d'inflexió.

Parles també de com aquest canvi de mirada fa que processem i superem les agressions de manera diferent. Quines estratègies s’utilitzen per transformar-les?

Els processos de resiliència com més s'activen és quan ho posem en col·lectiu. Posar nom a les coses que hem viscut, en el sentit de no tenir por de desenterrar emocions, traumes, de mirar-nos al mirall i de no viure el trauma com una cosa individual... Quan et sents acompanyada i ho pots compartir, s'activa molt més ràpidament el procés de recuperació. Al final no és tant el que vius com com ho vius: dues persones que han viscut la mateixa situació de violència, en funció de quines eines pugui tenir, l'afrontaran d'una manera o una altra. I per això a les nenes les hem de dotar d'eines. Per evitar que s'embolcallin en aquest silenci que és la cosa més antiresilient que hi ha: les històries de les dones estan carregades de silencis.

Al llibre et refereixes al mite que la dona violada no ho superarà mai, que és fals. Per què segueix estès? 

És el discurs patriarcal: una dona que és violada, que és agredida, ja no és vàlida. Queda fora del sistema. Ja no és una amenaça. La violència sexual és una forma de treure-les del mapa. Hi ha la idea que queden destrossades de per vida i això connecta amb la idea de la vergonya i l'honor. Crec que clar que una agressió et deixa una senyal, perquè és traumàtic i és dur. Però seguiràs sent tu, diferent; com totes les experiències de la vida, que ens fan canviar. Hi ha moltes ties que han viscut agressions súper dures i que s'han refet i han seguit endavant. I això és súper important dir-ho perquè sinó alimentem el sistema del terror sexual.

Hi ha dades que alerten com entre el jovent, la violència masclista no només no decreix sinó que a més han augmentat els nois que la neguen. Es tracta d’una reacció a l’auge del feminisme?

Sí, crec que quan vas conquerint drets que ens han estat usurpats històricament, de cop i volta surt un moviment contrarevolucionari que intenta frenar aquest avenç. Perquè en el fons, els feminismes estan posant sobre la taula una altra forma de viure i relacionar-nos. Per mi, el quid de la qüestió és que va al nucli del poder: posa en qüestionament per què històricament els homes blancs, heterosexuals, de classe mitja, etc. han pogut decidir com volem viure. Aquest auge dels feminismes fa que molts homes i estructures patriarcals se sentin amenaçats. És molt còmode aferrar-te a la idea que això és mentida, al mite de les denúncies falses... Són postulats molt d'extrema dreta, però alhora, molts d'aquests joves no s'identifiquen amb ella. I és que al final aquest masclisme el trobem en l'extrema dreta però també en altres ideologies. Crec que el jovent està en un moment de molta més identificació de les violències, pugen molt les denúncies, però per contrapart hi ha més resistència també i això és un problema majúscul.

I com s'ha d'interpel·lar els homes?

Arran del llibre, cada cop me n'adono més que sempre se'ns ha dit que la violència masclista és un problema de dones, i me n'adono que no: les dones patim les conseqüències d'un problema dels homes, que ells tenen amb la seva masculinitat, d'una mala gestió que els porta a un sistema molt violent. I cal dir: 'O us poseu les piles i enteneu que aquest problema és vostre, o això no canviarà'. Se'ls ha de començar a interpel·lar de forma directa. Quan vaig escriure el llibre ho vaig fer pensant bàsicament en dones, però ara m'estic trobant molts homes que se l'estan llegint i que estan fent un exercici d'empatia. Un amic l'altre dia em deia: 'és molt dur ser dona en aquesta societat'. Al final és intentar deconstruir aquestes masculinitats tan tòxiques, i crec que comença a haver-hi cert moviment. Però costa molt, perquè al final és dir als privilegiats que deixin de ser-ho. Aquí és quan apareix el 'victimisme del privilegiat'.

Alertes també que el fet que s’hagi popularitzat el feminisme pot portar a una despolitització del moviment. Com evitar-ho?

El nostre inconscient col·lectiu és patriarcal; ens han ensenyat a veure i entendre el món així. Deconstruir això és molt complicat, i si no entens que viure en el feminisme passa per una deconstrucció personal, i comporta una crisi molt potent, t'apuntes a això com si fos una moda. Així es pot desvirtuar i despolititzar. El feminisme aporta un canvi radical en la forma de viure, en tot tipus de temes. Té la capacitat de transformar la nostra forma de vida. Crec que cal molta més pedagogia. Sinó, fa la sensació que ens quedem en una zona superficial.

Amb el cas d'Albert Benaiges hem tornat a veure un cas d’abusos sexuals, en aquest cas infantils, perpetrat durant dècades amb total impunitat. Per què ningú hi ha fet res?

Venim d'una societat on el silenci era l'opció habitual, la més còmode. Es pensava molt que eren temes privats, també hi ha el factor del poder pel mig... Les institucions estan tan impregnades del patriarcat que pensen que si identifiquen una situació de violència patriarcal, per exemple d'abusos, la seva imatge quedarà tacada. S'han fet alguns estudis que demostren que en funció de com actua l'entitat, acaba sent més ben puntuada i té major prestigi si ha aplicat pràctiques de transparència i reparació. Aquella organització acaba esdevenint un model de bona pràctica, on sents que pots estar tranquil·la si hi portes els teus fills, perquè tenen mecanismes per identificar-ho. Però com que venim d'on venim, pensem 'tapem-ho tot'.

Fa uns mesos que ets assessora en Polítiques de Seguretat i Perspectiva de Gènere al Departament d'Interior. Quins són els principals reptes que s’han d’abordar des de l'ordre públic?

Incorporar tota la perspectiva feminista i feminitzar tot el model de seguretat pública de Catalunya. La seguretat també té un biaix patriarcal claríssim, no únicament en les institucions com la policia, sinó en la pròpia concepció de la seguretat. La dels homes i les dones no té res a veure: la sensació d'inseguretat de les dones triplica la dels homes. Més del 50% de dones europees, segons l'enquesta de l'Agència Europea dels Drets Fonamentals (FRA), deixem de fer coses per por a ser agredides. Això ja és una violència que estem patint. D'altra banda, el principal problema de victimització que patim les dones són les violències masclistes. Els homes no. Per tant, hem d'incorporar la perspectiva de gènere, perquè si estem prioritzant el que els passa als homes, hem estat històricament oblidant aquestes situacions. Per què ens quedem amb les denúncies, quan en violència sexual com a molt es denuncia el 10% del que passa? Cal incorporar més dones en els cossos, cal fer una formació perquè quan vagis a denunciar la persona que tens davant entengui de què estàs parlant, no et sentis jutjada ni et faci preguntes que no toquen. O entengui que tu en aquell moment que acabes de patir una agressió no puguis recordar exactament el que ha passat. Històricament s'ha fet tan poca cosa perquè la seguretat sempre ha estat en mans dels homes. És hora de feminitzar-ho, però és un repte ingent.

Els jutges utilitzen encara estereotips, com per exemple que si una dona agredida fa vida normal és que l'agressió no va ser tan greu. Què frena la posada al dia dels estaments judicials?

El sistema judicial també té un biaix claríssim. Per capil·laritzar totes les institucions hem de començar a treballar amb tots els individus. Per molt que jo els expliqui què és el trauma, si els jutges no entenen que la major part de pensaments automatitzats que tenim estan esbiaixats pels patriarcat, no avançarem. Perquè el sistema judicial es concep també de la mà dels homes i pels homes. Quan es pensa com s'ha de jutjar, es pensa quins tipus delictius han patit els homes, i bàsicament són per part de persones desconegudes i a l'espai públic. Per exemple, atracaments. Les dones no. Més del 80% de situacions són per part de persones conegudes i en entorns segurs, no al carrer. Si tot això no ho incorporem, seguim igual. Els jutges tenen molta formació però no es deconstrueixen a nivell individual per ser conscients de tot aquest biaix que porten a sobre.

També formes part del grup d'experts que assessora el Govern en el pla per la salut mental. S’està visibilitzant una manca molt gran de recursos als serveis públics. Quines seran les principals línies que abordarà aquest pla?

El primer objectiu ha de ser identificar: històricament la salut mental ha estat la salut de segona o tercera. Era la gran invisibilitzada. Ara que s'està parlant del tema, molta més gent identifica com se sent i posa nom i demandes: necessito atenció. Això fa que el sistema, que ja estava extremadament limitat en recursos, es vegi absolutament desbordat. Cal tenir present que una de cada quatre persones patirà una afectació de salut mental al llarg de la vida.

Cal perspectiva comunitària per treballar-ho no només en una consulta tancada, sinó posar èmfasi en quin tipus de vida tenim, com ho podem col·lectivitzar i fer-ho des d'un lloc comunitari. També cal introduir perspectiva de gènere, perquè les dones estem sobrediagnosticades i hipermedicalitzades. També introduir la perspectiva del jovent: Com ha augmentat tant el tema dels suïcidis? És una afectació a la salut mental que té molt a veure amb el context, no tant amb factors endògens, biològics, sinó: quin futur i quin present jo? El 2030 ens estan dient que la principal discapacitat serà la depressió. És un sistema que està construint unes vides tristes, de desesperança; provoca patiment. Hi ha uns elements estructurals que generen desigualtats i això s'ha de posar sobre la taula. La salut mental és l'afectació, però és que abans es podria fer promoció i prevenció pel benestar emocional. Viure vides que valen la pena.

Pel que fa als joves, estem parlant d'un factor generacional?

Els joves han fet un avenç brutal en compartir com estan, hi ha molta més consciència i voluntat de governança. Però es parla de 'generació de vidre'. Venim d'un model d'hiperparentalitat, d'educació, d'acompanyament. S'ha estat molt a sobre. I hi ha estudis que ens parlen que ens trobem amb generacions que són molt potents a l'hora d'identificar, però per contrapart se'ls ha deixat poc que resolguessin les coses del dia a dia. Aquest bolcar-nos ha fet que arribin a un punt vital on probablement se'ls hagués hagut de deixar volar més. Pensen: 'Si a mi m'han dit que ho podia fer tot, que ho podia aconseguir... i de cop i volta em trobo amb aquest món de merda'. A fora hi ha una intempèrie emocional molt bèstia.