Energia. És el que encara desprèn, sense indicis d'esvair-se, Joan Laporta dimecres a la tarda a les oficines del club. Fa unes hores que ha aterrat de Milà, on havia arribat després d'un llarg viatge amb cotxe. Allà va veure com el Barça es complicava el somni de guanyar a Madrid la quarta Champions, però lluny de mirar l'àrbitre o lamentar-se, posa reptes a Guardiola i els seus homes, segur com està que els poden complir. Laporta, més difícil d'imaginar escarxofat al sofà un diumenge a la tarda que de diputat al Parlament, repassa a Públic les dues eleccions que marcaran aquest any, les del Barça i les del Parlament. A les dues cites aspira a tenir protagonisme, però en els dos casos ho té difícil. Tant que en el cas de la política encara no ho té ni decidit tot i la sintonia amb Joan Carretero i Reagrupament. Té clar, això sí, el futur que vol per al seu país i també que el model que ha convertit el Barça en el millor equip del món és intocable. Fa balanç conscient que només si els seus hereus se'n surten podrà seguir trepitjant tranquil i juganer la gespa del Camp Nou buit, un dels seus plaers amagats.

Comencem per la política, president. Heu mesurat els temps per fer el pas, però tothom dóna per fet que es presenta, i els partits, portes endins, ja en calculen l'impacte. Ho té decidit?

La veritat és que no. Estic en un procés de reflexió davant una situació que em genera inquietuds sobre la qüestió nacional. Catalunya no pot deixar passar l'ocasió de posar damunt la taula el debat sobre l'Estat propi. En aquest moment l'encaix a Espanya per la via autonòmica és manifestament impossible després de trenta anys de provar-ho i no sortir-nos-en. La incompetència del Tribunal Constitucional que veiem aquests dies no fa més que incrementar aquesta sensació. Si ja era patètic que un òrgan així decidís sobre el que havíem votat els catalans al Parlament i, un cop escapçat de forma impròpia a Madrid, referendat, ara només ens faltava un retard que afecta la nostra dignitat com a poble. A tot això hi hem d'afegir que ens estan matant el país perquè hi ha una situació inaudita d'espoli fiscal. Per tot plegat cal que reaccionem. L'estructura actual no funciona i s'acaba. L'única via que ens donen és viure una realitat virtual que ens fa creure que som un país normal fins que ens estimbem amb la realitat amb coses com el que va passar a Fresno amb l'oficialitat del nostre patinatge i la impossibilitat de tenir d'altres seleccions catalanes que puguin competir oficialment. Ens queda la independència, que és un camí que no hem provat. La majoria de gent és independentista però pensa que a l'hora de la veritat no podrà ser. I jo els dic, provem-ho! Depèn de nosaltres deixar de fer brindis al sol. Sense Estat propi estem molt limitats en el context global, i més quan l'Estat espanyol no ens juga pas a favor. És una qüestió d'eficiència i de dignitat.

No era ben bé això el que li preguntàvem sinó per la seva decisió. La solució és vostè?

No he decidit res personalment però sí que he fet coses per estudiar com rebria el país el meu pas a la política activa. Estic acabant d'avaluar com està la situació de madura per poder fer una proposta que, de forma des­acomplexada i clara, aposti per un Estat català.

Així doncs, hem d'entendre que vostè només es presentarà si té possibilitats de guanyar?

Si jo em presento a les eleccions és perquè penso que puc aconseguir l'objectiu que em plantejo; ja em va passar al 2003 amb el Barça. Però, què és guanyar en la política? És un món que no conec gaire i em fa molt de respecte. Però si decideixo anar-hi vull fer-ho amb coneixement de causa i de tots els elements de judici necessaris. Però per altra banda he de tenir en compte l'aspecte personal. Si finalment faig una proposta és perquè penso que pot ser una gran oportunitat per al país; en qualsevol cas el més rellevant no és que jo em decideixi sinó que els catalans ens decidim a fer un pas cap a un Estat propi. I si no sóc jo, hi haurà alguna altra persona igual o més preparada que jo.

Però, què és guanyar?

Home, seria tenir una majoria al Parlament. Ja en parlarem, de si és o no una utopia. Fàcil no és. L'altra possibilitat és ser determinant perquè els objectius i la fi que pretenem amb un nou partit, que seria la meva fórmula, es duguin a terme i condicionin les polítiques del Govern. En tot cas, només em presentaré si d'una forma o una altra penso que aquesta fórmula pot ser determinant.

Això darrer és el que ha intentat Esquerra durant set anys...

Sí, i comparteixo la ideologia dels partits d'obediència catalana. Però el seu problema és la praxi. Combrego amb el nacionalisme de CiU i ERC; en temes socials i d'immigració sóc més aviat progressista i a nivell econòmic defenso l'economia de mercat i el foment de les capacitats. S'ha de plantejar obertament el tema de la independència i el problema és que, si ho fa CiU, perd vots de la seva facció més moderada, i si ho fa ERC, no se'n surt. Se'ls ha vist amb el tripartit quan de bona fe han fet passes en aquest camí, però no han pogut aconseguir-ho. Per això hi ha un espai orfe. Hi ha un tipus d'independentisme que ningú s'ha pres de forma seriosa i que cal que articulem de manera professional i conseqüent. Això pot ajudar que la fragmentació del catalanisme es resolgui i creem un front català per anar a l'una en temes de país. Que no s'hagi aconseguit és una cosa que els retrec tant als partits nacionalistes com al catalanisme en el seu conjunt. Sempre passen per davant els interessos de partits i això crea desafecció i indignació.

Els processos d'alliberament solen articular els fronts nacionals unitaris en la fase immediatament anterior a la independència amb aquest únic objectiu final i no abans. Ja estem en l'estadi de deixar de banda les ideologies?

'La majoria de gent és independentista però pensa que a l'hora de la veritat no podrà ser'

No és una qüestió de deixar de banda les ideologies. Dic que en les qüestions nacionals ens ha faltat unitat. És ridícul que en l'assumpte de l'Estatut estiguem ara debatent si cal recusar els àrbitres. Això és una cosa que fan els equips petits. L'excusa dels àrbitres és de perdedors, de país perdedor. Això ja ho sabíem fa anys, que estaven fora de mandat. No fotem! Quan parlo de qüestions nacionals vull dir que hauríem hagut de deixar clar que aquest tribunal no era competent per jutjar coses que afecten la nostra voluntat popular. Se'ns estan rifant. Catalunya forma part de la Unió Europea, té tots els requisits per ser-hi com a Estat. Hem tingut diversos nivells de convivència amb Espanya al llarg de la nostra història i separar-nos hauria de ser un fet civilitzat i pacífic. I ara estem en una fase en què hi ha una oportunitat per plantejar el tema de la sobirania obertament, per dur-lo i votar-lo al Parlament amb una bona articulació.

Si la pot forçar amb els seus vots, serà partidari d'una proclamació unilateral d'independència per part del Parlament?

Hauria de ser així i després ratificat en referèndum. Jo no li diré si serà una de les meves condicions o no, perquè encara no ho he decidit en ferm. Faig una reflexió expressant lliurement les meves idees.

A vostè el critiquen sovint per barrejar el seu càrrec amb la política. El molesta?

El que no he trobat bé és que, pel meu privilegi de ser president del Barça, se'm vulgui fer callar. Durant aquests anys de tripartit a Catalunya pràcticament nomes li quedava el Barça, ha estat el millor instrument per promoure la imatge dels catalans. He manifestat sempre i sense complexos el meu catalanisme, ningú se'n pot sorprendre. El Barça és una manera més de defensar els drets i les llibertats de Catalunya. Això no és un invent meu, sempre ha estat així. I he tingut l'honor, sota el meu mandat de president, de viure el Barça més catalanista, el més universal i el millor de la història. No entenc per què hi ha polítics als quals no els agrada que jo reflexioni en veu alta sobre el meu futur.

El discurs que fa o el que vostè pensa resulta incòmode...

Doncs ho sento, tenen un problema. Amb respecte tinc dret a dir el que penso. A mi també em molesten segons quines coses i les accepto.

S'ha referit a l'encaix de Catalunya a Espanya i a l'Estatut. Què va votar al referèndum?

Per mi el que seria clau és tenir una Constitució. Jo, l'Estatut que recolzava era el del 30 de setembre del 2005, el que va sortir del Parlament perquè entenia que era el mal menor en aquell moment. Me'l vaig llegir i em va semblar la solució menys dolenta. Després allò que va votar el Parlament amb una gran majoria es va retallar. [S'atura, rumia i vacil·la una mica.] Al referèndum de l'Estatut que ens van tornar ja no vaig anar a votar perquè no hi estava d'acord. La retallada em va semblar una humiliació.

Les enquestes no coincideixen a donar-li bones expectatives si es presenta. Pesaran per decidir?

Jo en vaig encarregar una a l'institut Opina que em donava un 16,9% de vot i una valoració alta. I una d'El Periódico em donava un 12%. El que em va sobtar és que una altra (a La Vanguardia) em donés zero possibilitats. Allò em va recordar el 2003, quan El Mundo Deportivo, diari del mateix grup, també em donava zero possibilitats de guanyar les eleccions a la presidència de Barça. Fa gràcia la coincidència set anys després. Les enquestes pesaran relativament perquè m'ajudaran a veure la realitat. Com que encara falta per les eleccions ja es veurà.

És de suposar que en aquest moment vostè, a més de mostres de suport espontani per fer el pas, també rep pressions importants per deixar-ho córrer...

Sent president del Barça, la pressió en altres àmbits sempre la sents molt menys. La del futbol és molt alta i la de la política no la conec. Tinc mostres de suport i afecte de gent il·lusionada i per això penso que el moment és idoni per parlar de l'Estat propi perquè ho comparteix gent molt heterogènia. Ara és el moment de la rauxa per fer coses amb seny. Els que no volen que faci el pas a la política són generalment persones que m'estimen i em volen protegir i per tant m'ho desaconsellen. Els èxits al Barça em generen un prestigi que puc perdre a la política, ho sé. Al 2006, amb la Lliga i la Champions, em deien que ho deixés i no ho vaig fer. Quan assumeixes responsabilitats has d'anar fins al final i no mirar de marxar per la porta gran només. Això del Barça ho vaig fer per ideals i vaig assumir les responsabilitats que corresponien, i ara no puc negar que em motiva contribuir a fer la millor Catalunya possible, que és la que passa per tenir un Estat propi. Em motiva i m'il·lusiona. Ara bé, estic al 50% entre això i el respecte que em fa tot plegat. Els sóc molt sincer.

Si al juny vostè pogués optar de nou a ser president del Barça, s'estaria plantejant fer política?

Jo no m'hauria tornat a presentar al Barça. Set anys estan bé. Jo em dedico intensament a tot i la presidència del Barça ha tingut un cost personal alt. Estava molt decidit a fer l'esforç i ara crec que aquest model del qual n'és garant la junta i els executius del club té molt de recorregut, està encara a la meitat del trajecte. Ha estat un privilegi i una gran responsabilitat ser president, he tingut moments molt bons que recordaré sempre. Ara tocarà seguir fent d'advocat, que no ho he deixat de fer cap dia, la qual cosa m'ha fet tocar de peus a terra. Però ara toca una altra cosa. Si decidís fer el pas a la política segur que també m'hi dedicaria intensament i amb vocació de servei al meu país.

'La meva fórmula és un partit que pugui condicionar les polítiques del Govern'

El cost personal alt, en què es concreta?

M'ha portat molts problemes familiars. Tota la resta m'ha donat un munt d'alegries. El cost és gran i per això només s'hi pot conviure un temps.

Les altres eleccions a la vista són les del club. Al juny s'hi enfrontaran com a mínim dues candidatures amb possibilitats, si no tres, sortides de la seva junta. Per què aquest procés de divorci amb els companys de viatge?

És la vida. Hi ha un fet clar, jo he mantingut una línia coherent i he defensat un model construït a partir d'uns principis inspiradors: el Més que un club a nivell social; La Masia i Cruyff a nivell esportiu; i no gastar més del que ingressem i posar en valor el patrimoni a nivell econòmic. El grup d'en Sandro Rosell, els primers en sortir, van ser víctimes de la crisi de creixement pel seu alt grau d'immaduresa. Són gent consentida i ressentida. Després vam tenir una situació diferent davant del moment més difícil, el de la moció, quan superada la situació però encara enmig d'una gran pressió un grup de companys també ens van abandonar. A la majoria d'aquests darrers els entenc perquè és difícil aguantar la pressió. Però en Soriano, en Murtra i en Vicens van aprofitar aquella situació per intentar posar-se en lloc meu i em va quedar la sensació que em van trair. Jo sempre he defensat els meus per damunt de tot i no vaig entendre que persones a les quals jo havia defensat aferrissadament abandonessin el vaixell en un moment clau. En qualsevol cas, quan van marxar els de Sandro van pronosticar l'apocalipsi i només cal veure els trofeus aconseguits. I respecte al segon grup que va marxar, el model ha continuat encara amb més força i s'ha aconseguit la millor temporada de la història del Barça, més el que vingui aquesta. Els que hi som hem estat coherents amb uns valors i principis que defineixen el model actual del club. Hem sabut construir el model, resistir les dificultats i prendre les decisions encertades perquè el Barça continuï vivint el millor període de la seva història.

I quan vostè marxi podran garantir la continuïtat?

Els meus companys de junta actuals són els que millor ho poden fer perquè no han pecat mai de vanitat i sempre han estat fidels al model, cosa que no passa amb els que n'han sortit, tot i que, repeteixo, no és el mateix el primer grup que va marxar que el segon.

Tenim la candidatura de Rosell, una de possible del Marc Ingla, un altre ex vicepresident al qual podria donar suport Soriano, i la de Jaume Ferrer, a qui vostè assenyala ara com a successor. S'acabarà revisant el seu model?

Possibilitats de guanyar les té tothom. Jo parlo de la continuïtat del model i això només ho garanteix la candidatura formada per una àmplia majoria de membres d'aquesta junta, la que ha arribat fins aquí. Jo encara no he sentit cap dels dos grups de què vostè parla dir què faran, dir quina és la seva alternativa. Rosell va plegar perquè entenia que el model Cruyff a nivell de futbol i el model de gestió no valien. Qüestionava Begiristain i Rijkaard, que van guanyar dos Lligues i una Champions i van donar pas a Guardiola. La línia coherent és la que jo he encapçalat. Quan vam decidir posar Guardiola d'entrenador Soriano i Ingla volien Mourinho. Vam triar Guardiola perquè era la decisió més coherent amb l'estil que volíem i no per una qüestió de registres, com la que ells defensaven que era Mourinho. No sé que farà l'Ingla, però per mi han de presentar un altre model, ja que no han cregut en l'actual, el seu era el de Mourinho. I ni en Rosell, ni l'Ingla compartien el patrocini d'Unicef, que al meu entendre ha estat una decisió molt encertada per l'excel·lent imatge pel club. Que ens expliquin què faran perquè ara hem construït un model que ens ha portat a ser reconegut com el millor club del món i canviar-ho seria temerari.

Apostar per Guardiola és la millor decisió que ha pres?

La millor decisió esportiva ha estat ser fidel a la filosofia Cruyff. I això ens ha portat que en Txiki sigui secretari tècnic, que per la trajectòria acumulada és la millor decisió esportiva que he pres fins ara. Amb el seu criteri hem pres decisions com la d'incorporar Pep Guardiola d'entrenador, que ho esta fent de forma magistral i que si segueix així esdevindrà la millor decisió de totes. Però els millors equips necessiten una trajectòria i per això hem de seguir guanyant.

I això no és una pressió excessiva per a Guardiola?

No. Guardiola i els jugadors tenen la pressió pròpia del Barça. No parlem nomes de títols sinó de ser els millors. Al tècnic i als jugadors la pressió els la treus quan hi ha un president que pren decisions, que dóna la cara i es posa al capdavant i fa front a les dificultats. La nostra responsabilitat és fer el possible per marcar una època i per fer-ho cal tranquil·litat. Al proper president li deixem el millor Barça de la història i per això tinc interès que el model segueixi. Com a soci vull que el club segueixi pel camí de l'èxit i al meu entendre això només ho garanteixen els meus companys de l'actual junta, que han sabut prendre les decisions correctes encara que impopulars, han sabut resistir en els moments difícils i han servit el Barça amb il·lusió i responsabilitat.

Pel que fa a les decisions institucionals, una de les primeres i de més consens va ser fer front als Boixos Nois...

Sí. No fer concessions als violents i criminals no és bo o dolent, és normal. Va ser un acte de coratge perquè parlem de presumptes criminals que practiquen l'amenaça. Però gràcies als Mossos ens n'hem sortit. La millor decisió no esportiva que he pres és però l'aliança amb Unicef i la feina que ha fet la Fundació adherint-nos als Objectius del Mil·lenni, amb projectes propis de cooperació utilitzant el futbol com a eina per donar suport als nens i nenes més vulnerables... Som més que un club, un club amb ànima i amb valors molt arrelats i profunds. I això tampoc ho acaben de compartir alguns dels que ara aspiren a dirigir el club, com el és cas del senyor Rosell.

Parla de model i valors. N'hi ha que són difícils d'extirpar, com el catalanisme o el gust del bon joc. Però, a més de les que ha dit, hi ha decisions seves no tan compartides. Pensem per exemple a fer president d'honor Cruyff. És reversible?

Jo vull la continuïtat d'aquest model perquè promou el catalanisme, la universalitat i la solidaritat del Barça a més del gust pel bon joc. Cruyff va portar una filosofia que Rijkaard va millorar i en què Guardiola, amb el seu treball i coneixement, ha aconseguit l'excel·lència. Rosell volia qualsevol cosa que no sonés a Cruyff, estava obsessionat que era un dimoni que movia els fils del club des del darrere, i Soriano i Ingla van apostar per Mourinho en lloc de Guardiola. Dues opcions que s'allunyen del model actual. Sobre aquesta qüestió de la presidència d'honor, m'hauria agradat que els socis i aficionats del club que dubten haguessin vingut a Madrid al lliurament de la Champions per comprovar el paper d'un referent, que és el que hem de tenir tots els clubs. Els nostres referents són Gamper, Samitier, Kubala, Cruyff, i estic segur que Guardiola esdevindrà també un referent d'aquesta importància. Cruyff ha estat jugador, entrenador i inspirador del model esportiu actual, i això el fa merèixer el títol honorífic de president d'honor. Tots els clubs tenen figures d'aquest tipus, i en el nostre cas és una sort tenir-lo vinculat. He fet el que creia convenient en interès del club. Si després ve algú i ho canvia, ells sabran el que fan. Jo evidentment no ho compartiria.

I en el balanç de les decisions equivocades, quines couen més?

[S'ho pensa força] Hem comès errades i provat de corregir-les. Però jo no em penedeixo de res perquè no he fet res malament a consciència. A mi una cosa que em va doldre és apartar el Bonano i el Dani de l'equip només arribar el 2003. Especialment el Bonano no s'ho mereixia. L'errada va ser fer cas a Rosell i no vam donar bona imatge. Per mi també ho va ser al final de temporada rellevar Soriano com a director general per la pressió de Rosell, que no el suportava. Després l'Anna Xicoy ho va fer molt bé, però en Sandro hauria volgut el Jordi Moix, que per mi era inviable i hauria estat un risc enorme. Havíem d'aguantar el Ferran un any més. Afortunadament l'Anna ho va fer molt bé. Intentar acontentar Sandro no va servir de res, ja que malgrat tot es van passar tota la temporada 2004-2005 posant pals a les rodes. Per sort no li vaig fer cas de no portar l'Eto'o o fer fora el Rijkaard i el Txiki per posar l'Scolari o en Pere Gratacós. I després de la Champions del 2006 també ens vam equivocar. Volíem l'Henry i el teníem quasi fitxat. Ell ens va dir que no perquè es va sentir obligat amb l'Arsenal, que havia perdut la Champions. Vam acceptar i errar, perquè calia algú que posés pressió als titulars i que ningú es relaxés. Estava en un moment excel·lent, però no vam concretar i va ser un error que ens va fer entrar en un període en què jo també vaig cometre errades. La temporada següent va ser regular, però la 2007-2008 ja va ser dolenta i terreny abonat per als que ens esperaven.

El seu moment més baix...

Sí. Jo no recordo exactament quan vaig fer el tema dels pantalons a l'aeroport, però allò també va ser una errada tot i que ara sembla que me'ls he tret cada dia en públic durant set anys. Les crítiques provenien dels qui no compartien el nostre model de manera obsessiva. No hi va haver tranquil·litat i aquell any vaig tenir també un mal moment en el discurs davant de les penyes. Això ha estat aprofitat pel nuñisme sociològic i alguns mitjans i opinadors per intentar acabar amb aquest model i fer-nos fora. Tots ells són els que van donar suport al vot de censura. En tot cas va ser un encert resistir i portar a terme les decisions que havíem pres, especialment incorporar Pep Guardiola d'entrenador perquè l'any següent, el 2008-2009, va ser el millor de la història del Barça. Segur que hi ha més errades, però també és segur que guanyen els encerts que hem tingut.

Encaixa bé les crítiques?

Sí. Les crítiques que són constructives i de bona fe si. Les de mala llet, las que volen fer mal només per ferir la persona, no. Ningú ho fa.