El passat dimarts 5 de febrer, l'arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va afirmar que “l'amenaça més gran que en aquest moment té la humanitat” és la llei de gènere, l'ensenyament de gènere i la “ideologia de gènere”, que va qualificar d'“imposició dictatorial”, “lliberticida” i “de cort estalinista”. Una vegada més, l'expressió “ideologia de gènere” servia per carregar contra el moviment feminista, com fa Vox des de la seva irrupció a la política espanyola.

Però no es tracta d'un fenomen de l'Estat: a Colòmbia, les esglésies evangèliques van cridar des dels púlpits a votar “no” en el plebiscit sobre els Acords de Pau entre l'Estat i les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia), l'octubre de 2016, argumentant que tals acords estaven tenyits d'“ideologia de gènere”. I Jair Bolsonaro, en el seu discurs de presa de possessió de la presidència del Brasil l'1 de gener, va ser taxatiu: “Prometo combatre la ideologia de gènere conservant els nostres valors”.

No és una novetat que la dreta i l'Església uneixin les seves forces per a sabotejar els avenços de les dones en la conquesta dels seus drets; la dictadura franquista és bona mostra d'això. Més recent, però tampoc nova, és l'expressió “ideologia de gènere” que el Papa Benet XVI va definir com “l'objectiu d'alliberar a l'ésser humà de la seva biologia”. Fa vint anys, Monsenyor Óscar Alzamora Revoredo, bisbe auxiliar a Lima, escrivia que darrere de l'ús de la paraula gènere “s'amaga també una ideologia que busca fer sortir el pensament dels éssers humans d'aquesta estructura bipolar” que els divideix en homes i dones, i qualificava de “revolucionari” aquest plantejament.

Però és en els últims anys, a la calor de la força d'un moviment feminista que s'ha mostrat imparable a escala internacional, quan ha cobrat rellevància l'expressió “ideologia de gènere”. Així explica aquest fenomen la politòloga argentina Verónica Gago, una de les impulsores del moviment Ni Una Menos a l'Argentina: “Ideologia de gènere és un concepte impulsat per l'Església catòlica que pretén organitzar una contrainsurgència sobre la força i la potència del feminisme”.

Parlar de contrainsurgència implica la invenció i demonització d'un enemic intern: en aquest cas, les feministes, suposadament enemigues dels homes, la família i la religió. Amb Donald Trump al capdavant dels Estats Units, Jair Bolsonaro al Brasil, Vox avançant a Espanya i partits neofeixistes –si assumim que ens serveix aquesta categoria; l'historiador Federico Finchelstein preferiria parlar de “populisme de dretes”–, ja existeixen pocs dubtes que la ultradreta avança a tot el món, i sembla evident també que les feministes, al costat dels i les migrants, estan al centre de la seva diana. Aquesta estratègia global conviu amb variants locals: a França, Marie Le Pen arremet contra la migració al mateix temps que s'autoproclama feminista i agita la por al fet que “la crisi migratòria acabi amb els drets de la dona”.

En qualsevol cas, el que és habitual és que l'antifeminisme convisqui amb la xenofòbia i la defensa dels “valors tradicionals”. Vox demana l'expulsió dels migrants amb la mateixa visceralitat que la supressió de la llei de violència de gènere, al mateix temps que diu apostar “pels valors, la família i la vida”; Trump exhibeix la seva misogínia al costat d'un ardent discurs antimigratori; al Congrés brasiler, els diputats evangèlics es van aliar amb els ruralistes –vinculats als interessos dels terratinents– i amb els qui donen suport a les armes, en l'anomenada “bancada BBB”: Bou, Bíblia i Bala. I, a l'Equador, el president Lenin Moreno va aprofitar el femicidi d'una dona embarassada comesa per un migrant veneçolà per agitar la xenofòbia: “Els hem obert les portes, però no sacrificarem la seguretat de ningú”, va afirmar. En la mateixa operació, criminalitzava a la comunitat veneçolana al mateix temps que negava la violència masclista entre els seus congèneres.

Dones en defensa dels territoris

“La dreta està llegint la potència del feminisme en temes estratègics, mentre les esquerres tradicionals continuen infantilitzant la nostra capacitat política. Fins i tot a nosaltres ens costa dimensionar la potència d'aquest internacionalisme de nou calatge que està sorgint”, sosté Verónica Gago. Però, per què el feminisme s'ha convertit en el principal enemic a combatre de les dretes de tot el món? La politòloga ho resumeix en dues paraules: massivitat i radicalitat.

“El moviment feminista ha aconseguit ser massiu i radical al mateix temps, i això ho converteix en una amenaça pels poderosos, perquè posa en escac les relacions d'obediència en tots els àmbits de la vida col·lectiva i el sistema polític no està fora de perill”. El feminisme ha aconseguit desbordar la temàtica de gènere: s'ha incardinat, i això és molt visible a Amèrica Llatina, en el nucli mateix de les lluites indigenistes i anticapitalistes, i “en la capacitat de modificar relacions concretes als sindicats, les escoles, la família, la parella o la fàbrica”.

Així, “el feminisme va anar sortint del ‘gueto’ de la qüestió de gènere; i ho va fer no des d'una posició d'exterioritat, sinó que es converteix en una dimensió interna de cadascuna de les lluites per radicalitzar-les des d'endins, alhora que produeix plans de coordinació entre una conflictivitat social en augment”, afegeix Gago.

Aquesta capacitat per a radicalitzar les lluites es percep en l'efervescència dels feminismes comunitaris i indígenes, i s'encarna en el protagonisme femení en les lluites contra projectes extractius com la megamineria, les grans hidroelèctriques o els monocultius.

Com ha assenyalat l'antropòloga Rita Segato, l'assassinat de l'hondurenya Berta Càceres, com el de tantes dones llatinoamericanes en defensa dels seus territoris, va ser un feminicidi, ja que encara que als homes els maten també per resistir a l'avenç de la frontera extractiva, en el cas de les dones es pretén eliminar “un estil de fer política, una politicitat pròpia de les dones” que, entre altres, és capaç de connectar la conquesta dels territoris que habiten aquestes comunitats amb la violència contra els cossos de les dones.

Així ho va expressar l'enyorada Berta Càceres: “Si les dones no parlen dels seus cossos entre si, si no reconeixen els seus drets al plaer i a no patir violència, no podran entendre que la militarització és una pràctica d'invasió territorial que es vincula amb la violència contra les dones, en utilitzar les violacions sexuals com a arma de guerra”.

Això succeeix als territoris que defensen les comunitats indígenes, afrodescendents i pageses, però també a les ciutats: el setembre passat, a Buenos Aires van segrestar i van torturar a una mestra al ventre de la qual van escriure amb un punxó: “Ollas no”. El seu crim havia estat organitzat ollas [assemblees] populars als barris i, amb això, treure el treball reproductiu del seu confinament domèstic i “visibilitzar que són les dones les que s'estan fent càrrec de la crisi de reproducció social que genera el neoliberalisme”, argumenta Gago.

La violència masclista es combina així amb la seva dimensió classista, racista i colonial, a semblança del que passa a Europa, on, a les eleccions andaluses, un vídeo promocional de Vox, amb Santiago Abascal i els seus homes a cavall, agitava el símbol de la Reconquesta que va finalitzar a Granada el mateix any que els conqueridors espanyols van arribar a Amèrica. “El que abans es negava avui apareix amb exhibicionisme”, apunta Gago, i obre així el feminisme a “preguntes que van al nucli de la crítica anticapitalista i decolonial, que deixa de ser merament ideològica per ser concreta”, com a concretes són les escenes de violència patriarcal, racista i colonial que es viuen en els territoris rurals i urbans.

En un moment d'ascens de la ultradreta, aquesta nova hegemonia es tradueix en els discursos dels polítics i diaris de dretes. A primers de febrer, Pablo Casado va utilitzar el pagament de les pensions per justificar la seva intenció de derogar la llei que facilita l'avortament a Espanya: “Cal tenir més nens, no avortar-los”, va afirmar, amb un argument propi de El conte de la criada.

L'1 de febrer, el diari argentí La Nación va publicar un polèmic editorial titulat Nenes mares amb majúscules, en el qual enalteix el suposat esperit maternal de nenes embarassades amb 12 o 13 anys. Pocs dies abans, a la província de Jujuy, moria el nadó d'una nena de 12 anys que va ser violada i a la qual se li va impedir avortar. Abans de la mort del nadó, el governador de Jujuy, Gerardo Morales, havia anunciat que una família “important” tenia intenció d'adoptar al nadó; portava així a la memòria de molts argentins les reminiscències del robatori de bebès que va ser massiu durant la dictadura militar de 1976-83.

Però, per què aquesta deriva neofeixista? “Crec que el neoliberalisme no aconsegueix estabilitzar unes maneres d'obediència, no aconsegueix que es tolerin els nivells de violència que requereix l'actual fase d'acumulació del capital; i les dretes han llegit la capacitat de desestabilització del món que té el moviment feminista; per això el feixisme, als governs i com a micropolítica, promet una forma d'estabilització per al neoliberalisme”, sosté Gago. La italiana Silvia Federici, que a Calibán i la bruixa va explicar la relació entre la caça de bruixes i l'acumulació originària en els orígens del capitalisme, porta temps alertant que avui vivim una nova caça de bruixes, més aguda allà on la lluita de classes és més accentuada.

Va ser sempre així: les dones desobedients, abans anomenades bruixes, avui feminazis, van tenir i tenen la capacitat de desestabilitzar el sistema. En aquest context, conclou Gago, “la pregunta que hem de fer-nos és què significa cuidar aquesta força del moviment”. I és aquí que s'obre tot un camp d'experimentació, que abasta des de les aliances estratègiques fins a les tàctiques d'autodefensa, passant per l'alerta davant les diferents formes de cooptació del moviment, com les que desplega el mercat en la seva proposta d'un feminisme compatible amb el capitalisme