És any d'Eurocopa i coincidint amb el campionat que s'ha disputat a Alemanya, molts mitjans han recordat també una important efemèride per al futbol espanyol: la victòria de la selecció en el campionat disputat fa tot just seixanta anys i aquella famosa final entre Espanya i la Unió Soviètica disputada a l'estadi Santiago Bernabéu, amb el mític gol de Marcelino.

En aquest article volem recordar aquella Eurocopa de 1964, però centrant-nos en un partit diferent a la famosa final: la semifinal que van disputar la Unió Soviètica i Dinamarca al Camp Nou, a Barcelona, el 17 de juny de fa seixanta anys. Explicarem per què.

Aquell mes de juny de 1964, quatre seleccions van disputar la fase final de l'Eurocopa a Espanya, després d'una fase prèvia en què vint-i-nou equips van jugar eliminatòries a doble partit fins que només en van quedar quatre: l'amfitriona Espanya, la Unió Soviètica (campiona el 1960), Hongria i Dinamarca. Es tractava d'equips potents en aquella època, amb figures destacades com Iribar, Amancio, Marcelino o Luis Suárez (Espanya), Yashin o Ivanov (URSS), Novák, Albert o Bene (Hongria), Madsen o Sorensen (Dinamarca).

La final va finalitzar amb un 2 a 1 en què va resultar decisiu el gol de Marcelino en el minut 84. El capità de la selecció espanyola, el culer Ferran Olivella, traspassat tot just fa un any, va ser l'encarregat d'aixecar el primer trofeu europeu per a la Roja (llavors no es coneixia així a la selecció), que aquell dia va vestir de blau, davant dels més de 79.000 afeccionats que van omplir de gom a gom el Bernabéu.

Però ens detindrem en la semifinal disputada entre la Unió Soviètica i Dinamarca disputada al Camp Nou. Aquell 17 de juny de 1964, 35.000 persones van estar presents a les graderies del coliseu blaugrana, però el que no recordarà gaire gent seixanta anys després és que no pocs militants comunistes catalans van voler donar el seu escalf a la selecció soviètica. Una selecció que, no ho oblidem, representava no només un país, en aquest cas la URSS, sinó una manera d'entendre la vida, un projecte polític que en aquells temps, dinou anys després de la fi de la Segona Guerra Mundial i quaranta-set més tard de la Revolució Russa, representava una de les dues grans potències mundials, junt amb els Estats Units d'Amèrica, en plena Guerra Freda. Cal tenir en compte que només dos anys abans, el mes d'octubre de 1962, aquell conflicte havia estat a punt de tenir conseqüències catastròfiques imprevisibles, amb l'anomenada Crisi dels Míssils de Cuba.

Com diem, aquell dimecres 17 de juny de 1964 no van ser pocs els militants comunistes que, en plena dictadura i sota una duríssima situació de repressió i clandestinitat, van voler donar suport a la selecció de la Unió Soviètica des de les graderies del Camp Nou, que aquell dia va vestir de blanc amb les mítiques sigles CCCP en color vermell al pit.

Molt més que un partit de futbol

Un veterà militant comunista mataroní, Antonio Rodríguez Avellaneda, ho explica així al seu llibre de memòries, Siempre en la brecha: "El juny del 1964 vaig assistir per primera vegada al Camp Nou, però no per veure jugar el Barça, del qual des de molt jove em sentia fanàtic, sinó per veure jugar la Unió Soviètica, en un partit de semifinals de la Copa d'Europa contra la selecció de Dinamarca. Va guanyar la Unió Soviètica per 3 a 0. Aquell triomf, així com escoltar l'himne, ens va omplir d'orgull a milers d'espanyols, i molt especialment als que admiràvem aquell país que tant ha aportat al desenvolupament de la humanitat, particularment a la classe obrera mundial".

Ens explica Antonio Rodríguez, que havia emigrat a Mataró dos anys abans procedent de Motril (Granada), que va decidir assistir al partit de futbol amb un company del seu mateix poble d'origen, Francisco Maldonado Cabrera: "es complien vint-i-cinc anys de la fi de la Guerra Civil i el règim parlava dels vint-i-cinc anys de pau i totes aquestes bestieses, però nosaltres, militants comunistes, sentíem que era una oportunitat única poder assistir al Camp Nou i veure en directe un partit de la Unió Soviètica a la nostra terra".

Rodríguez encara s'emociona en recordar el moment en què va començar a sonar l'himne soviètic: "va ser molt emocionant i recordo que molts vam aplaudir-lo, doncs no érem pocs els comunistes presents a les grades del Camp Nou. Jo personalment tinc el record de sentir-lo moltes vegades per la ràdio, a la Pirenaica, però l'emoció que vaig sentir aquell dia va ser diferent. Recordo que va ser molt emocionant veure com l'equip soviètic va guanyar per tres gols a cero".

Aquell any 1964 va ser especialment senyalat en la història del moviment obrer català, doncs el 20 de novembre va tenir lloc l'assemblea constituent de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya a l'Església de Sant Medir, al barri de la Bordeta de Barcelona, amb la participació d'uns tres-cents sindicalistes de diferents rams, que ja venien treballant activament en les diferents Comissions Obreres que existien als distints sectors productius del país.

Crisi interna al PSUC i el PCE

Per la seva banda, aquell va ser també un any important i singularment conflictiu per al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i per a la seva organització germana, el Partit Comunista d'Espanya (PCE). Des de l'interior van sorgir crítiques polítiques importants a la línia que seguia la direcció a l'exili. Santiago Carrillo, a l'exili, parlava de la necessitat d'una Vaga General Política que desemboqués en una Vaga Nacional Política que portaria a la fi de la dictadura.

Com explicava Carme Cebrián a Estimat PSUC, "aquesta anàlisi no encaixava amb la realitat socioeconòmica d'un país en ple desenvolupament econòmic i es contradeia amb el que els militants podien copsar i evidentment analitzar. Però la majoria del Comitè Executivu del PCE, i del PSUC, continuava veient la situació del país sota l'òptica explosiva dels anys trenta, sense adonar-se que Espanya s'havia convertit en un país predominantment industrial amb la consegüent transformació de les classes socials, de les estructures econòmiques, etc. D'aquesta anàlisi errònia de la realitat arrencava la raó de la seva creença en l'extrema fragilitat del franquisme".

Recordava Cebrián que "la crisi del 1964 començà en una discussió al sí del Comitè Executiu del PCE sobre la qüestió agrària, en la qual Fernando Claudín i Federico Sánchez (Jorge Semprún) varen defensar posicions contràries a les de la majoria" (ells dos, junt amb Francesc Vicens i Jordi Solé Tura havien pogut visitar clandestinament Espanya i van copsar que la realitat era clarament diferent a la que apareixia a les anàlisis de la direcció del Partit).

Tot plegat va desembocar en una greu polèmica interna al PCE i després també al PSUC amb tres temes fonamentals en discussió: l'estalinisme, la realitat espanyola i el funcionament del partit. Es van produir dissensions i, com recordava Cebrián, "en pocs mesos una espiral sectària s'havia apoderat de la direcció del PSUC". Claudín y Semprún van ser expulsats del PCE, i Vicens del PSUC, com després ho va ser Solé Tura.

El 1965, Pere Ardiaca, Miguel Núñez i Ramón Ormazabal van enviar una carta des de la presó de Burgos a la direcció del PCE demanant "l'apertura cap a noves gents, nosaltres dèiem que hi havia massa gent del passat a la direcció". Tot aquell conflicte intern també va portar en una escissió dels anomenats "proxinesos", que van constituir el PCE(m-1). La crisi, en conseqüència, i com també recordava Cebrián al seu llibre, "tingué conseqüències. Una d'elles fou que la direcció del PCE i del PSUC va anar adoptant, amb matisacions i sense reconèixer-ho mai, l'anàlisi política, realitzada pels dissidents.

Una cultura política diferent dins de l'organització

L'altra va ser la clara configuració d'una cultura política diferent dins de l'organització a Catalunya. Sense plantejar problemes importants amb la direcció, els quadres i el conjunt de la militància van anar adquirint autonomia en relació amb el centre operacional de París". El 1964, doncs, va ser un any mogut al sí del PCE i del PSUC, organitzacions que inevitablement van haver d'obrir-se als nous temps i adaptar la seva anàlisi feta des de l'exili a la realitat espanyola. Un any en què, no ho oblidem, Lèonides Brezhnev va accedir a la Secretaria General del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) en substitució de Nikita Kruschev.

Si repassem l'edició de l'òrgan del PSUC, Treball, de juny-juliol de 1964, òbviament clandestina, a la portada apareix un article sobre la Vaga General Política a què fèiem referència abans. S'afirmava que "a la vaga general política no hi arribarem només perquè els comunistes expliquem i defensem el contingut i l'abast d'aquesta consigna; s'hi arribarà quan una gran part de la classe obrera hagi adquirit consciència o través de la seva pròpia experiència que allò que els comunistes diem és un objectiu real. Perquè la força de la seva lluita unida l'hauran comprovada en moltes accions front a la dictadura".

L'article concloïa així: "i no li donem més voltes. Aquest és el camí més revolucionari, més eficaç perquè cada pas que donem, és un pas que ens acosta a la vaga general política, amb tot el que representa per precipitar la caiguda de la dictadura". A aquell número es recollia, com era habitual, el seguit de lluites obreres que es desenvolupaven arreu del país: manifestació de pagesos a Lleida, vaga de 24 hores a Suministros Agropecuarios (S.A.P.) (Vilanova i la Geltrú), aturada de dues hores a BECOSA (Montornès del Vallès), mobilitzacions per readmissió de treballadors acomiadats a Siemens, Papelera Española i Seda de Barcelona, aturades a Tramvies de Barcelona, aturada de treball a Aismalíbar (Montcada i Reixach), tres dies d'aturada a Manufacturas Cerámicas (Barcelona), disminució de la producció del 50% a Cerdans (Castelldefels-Gavà), acció de treball lent a Hilados Torné (Ripollet) o vagues a les mines de Balsareny. Com es pot observar, la conflictivitat era important i la lluita del moviment obrer era intensa. Un capítol de la nostra història a què no se li ha donat el protagonisme que mereix.

El 1964 va ser l'any en què més espanyols van néixer, gairebé 700.000, en ple "baby boom", i la "minifalda" havia esdevingut una peça de roba imprescindible per a les dones espanyoles. Va ser l'any en què els Sirex van popularitzar la seva mítica cançó "Si yo tuvera una escoba", mentre que Conchita Velasco triomfava amb la seva icònica "Chica Ye-Yé". Als cinemes, els Beatles estrenaven la seva psicodèlica pel·lícula "¡Qué noche la de aquel día!" i Sergio Leone "Por un puñado de dolares".

Martin Luther King va guanyar el Premi Nobel de la Pau, mentre que Ernesto Che Guevara va pronunciar un dels discursos més recordats al ple de l'Assemblea de les Nacions Unides. Mentre passava tot això, alguns militants comunistes catalans van voler apropar-se al Camp Nou per donar suport a la selecció de la URSS, el combinat que representava un país, una utopia, un projecte polític i social, un anhel de llibertat i justícia que, seixanta anys després, encara està a l'horitzó de moltes persones arreu del món. Malgrat tot.