Doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona, David Ballester (Barcelona, 1960) acaba de publicar Una historia de la policia española: de los grises y Conesa a los azules y Villarejo (Pasado & Presente). Una anàlisi retrospectiva que ens revela la cultura autoritària que continua incrustada en una part significativa dels comandaments i unitats del cos policial. Després de Las otras víctimas. La violencia policial durante la Transición (1975-1982), on documenta 135 morts causades per les forces d'ordre en aquell període, Ballester dibuixa l'anatomia d'uns aparells als quals els governs no han modernitzat per fer-los homologables a un país democràtic.

En el prefaci del llibre, indiques que la història que coneixem de la policia espanyola està plena d'omissions deliberades. Quines destacaries?

He denotat un important buit historiogràfic i després el fet que, en alguns sectors socials, mitjans de comunicació i instàncies governamentals, no existeix una mirada crítica sobre una institució que, en el cas espanyol, ofereix problemàtiques que s'arrosseguen des de la seva evolució. Podríem parlar d'una crosta policial respecte a la qual no hi ha hagut voluntat política de depurar pel mal servei que donaven a la societat.

També indiques que la decisió d'enguany de commemorar el 200 aniversari del cos parteix d'una falsedat. De quina es tracta?

Prové del govern de José María Aznar, quan amb l'objectiu de realçar-ne el paper, busca una efemèride llunyana sense cap fonament històric. Tant és així que és criticada per la mateixa Guàrdia Civil, que estableix la seva creació a l'any 1874. El més sorprenent és que l'actual ministre Grande Marlaska s'hagi avingut a mantenir aquesta celebració fake que ens evoca a la dècada de Ferran VII, on les forces d'ordre es dedicaven a reprimir els sectors liberals.

En quin moment es gesta la cultura de l'abús que impregna aquests cossos?

No hi ha un kilòmetre zero. Ara bé, si ens referim a l'etapa contemporània, hauríem de remuntar-nos al model autoritari que imposa el franquisme. Uns mètodes que, en el procés de la Transició a la democràcia, cap dels governs va voler eradicar. Ni el de la UCD ni el del PSOE; i després tampoc: des dels ministres Mayor Oreja fins a Grande-Marlaska, no apliquen cap mena de neteja, posant de manifest aquell axioma segons el qual "els governs passen, però la policia queda".

Els primers policies morts per ETA, com ara el col·laborador de la Gestapo Melitón Manzanas el 1969, exacerben les pràctiques repressives que després hem conegut?

Les endureixen, i això provoca que s'estiri un estat d'excepció que va aparellat d'una gran impunitat. Una dinàmica que, lluny de ser eficaç, només incrementarà la reacció dels grups armats contraris al règim i d'aquells sectors que, tot i ser minoritaris, estenen les mobilitzacions a les fàbriques i als centres universitaris.

És aleshores quan el règim adopta la Llei 40/1970, mitjançant la qual posa en marxa la incorporació gradual de 10.239 nous agents. Quins efectes tindrà?

Ho empitjorarà encara més, perquè són reclutaments en què predominen els agents poc formats, pèssimament entrenats i mal pagats. D'aquí surten les 135 víctimes mortals que causen en el curs de manifestacions, l'abús de les armes o mitjançant la pràctica de la tortura.

Sembla que Rodolfo Martín Villa, l'exministre de la UCD, va tenir un paper cabdal en preservar aquests cossos. És així?

Ell només és la punta de l'iceberg d'una UCD integrada majoritàriament per neodemòcrates provinents dels sectors blaus del franquisme, perquè com apunta en les seves memòries l'exdiputat Óscar Alzaga, els moderats van ser marginats. En l'agenda de la UCD, no es preveu cap depuració dels cossos. Al contrari: com faran més tard els socialistes, promociona els agents que operaven dins de la Brigada Politicosocial, creada per Franco el 1941. És l'època d'Antonio González Pacheco (Billy el Niño), deixeble de Roberto Conesa, i desenes de funcionaris més implicats en vulneracions dels drets humans.

El relleu de l'antic Tribunal de Orden Público (TOP) per l'Audiència Nacional el gener de 1977 s'inscriu en la mateixa dinàmica de no tocar els estaments repressius?

Sens dubte. Si la policia és una de les herències més emmetzinades de la dictadura, al seu costat hi ha una administració de justícia que, sota els regnes de magistrats que exercien en el franquisme, protegeixen els grups parapolicials que, com el Batallón Vasco Español (BVE), causaran una quarantena d'assassinats a la Transició. Hi ha una evident conxorxa policíac-judicial.

Per què és tan nefasta la gestió que fa el PSOE després?

Felipe González va decidir recular davant les amenaces que rebia dels sectors més retrògrads de la policia, els quals havien conegut una llista d'agents que els rellevarien en les seves funcions. I això, sumat a la seva idea de no deteriorar l'ordre públic, com va passar en la Segona República, va fer que adoptés un sistema de seguretat molt agressiu. Tant és així que accepta el consell de Juan José Rosón, l'últim ministre de la UCD, de nomenar com a responsable d'Interior a José Barrionuevo, amb qui havia coincidit de jove en el falangista Sindicato Español Universitario (SEU).

Amb Barrionuevo és quan arriben els GAL...

És la drecera que el PSOE agafa en la lluita contra ETA. No sols això, permet que la tortura -respecte a la qual un grup d'intel·lectuals li havia demanat que l'eradiqués en un període de tres mesos- s'estengui arreu de l'Estat, especialment al País Basc i Navarra.

Els socialistes deixen intacte tot l'esquema repressiu?

Només adoptaran mesures per controlar la utilització abusiva d'armes -o gallet fàcil-; i, en relació amb les mobilitzacions, es decantarà per mètodes més propis de la Soft policy que de la Hard policy, que en la època de la UCD havia causat 34 morts.

També expliques que, amb l'arribada de Juan Antonio Belloch al ministeri de l'Interior, hi havia la intenció d'iniciar una veritable depuració. Per què no tira endavant)

L'equip de Belloch s'acaba trobant, per major sorpresa, que part de l'aparell del PSOE rebutja qualsevol mesura higienitzadora que destapi la responsabilitat dels antics dirigents d'Interior en els crims dels GAL. Es quan veiem les vergonyoses concentracions de suport a Vera i Barrionuevo al dia que ingressaven a la presó de Guadalajara per la seva implicació en el segrest de Segundo Marey. Unes condemnes que quedarien en no res després que el govern de José María Aznar els indultés. La raó d'estat, doncs, s'acaba imposant per blindar la impunitat.

En quina mesura els ascensos també han servit perquè no afloressin els excessos policials?

En general, els polítics sempre han preferit pactar per evitar-se problemes. Passa avui a propòsit de la Llei mordassa, que tot i la promesa de govern socialista de suprimir-la, es manté vigent davant la creença que els sindicats policials s'hi posaran en contra i entraran en conflicte. Al capdavall, són un contrapoder i saben que, quan arribi un altre govern, ja hi negociaran i faran i desfaran com més els convingui.

Aquesta herència es corregirà algun dia?

És complicat. Pensem que, en un 80%, els agents confessen tenir idees pròximes al nacionalisme espanyol i l'extrema dreta. Només cal recordar com, l'any 2018, Vox va incorporar en les seves llistes a un tinent general de l'Exèrcit de l'aire, dos generals de Brigada i dos generals de divisió de l'Exèrcit de terra. L'única solució per capgirar les coses és arbitrar les mesures adients perquè no posin en pràctica aquesta ideologia, i com a societat, exigir que s'adeqüi la policia als paràmetres de comportament que demana qualsevol sistema democràtic.