El xivarri acompanya l’entrevista. És un dissabte qualsevol al local de Casa Armènia i els nens de la comunitat passen d’una aula a una altra per aprendre el seu idioma i familiaritzar-se amb la seva cultura i història. L’Associació Cultural Armènia de Barcelona, ens explica el seu expresident i un dels membres fundadors Sevada Sahakyan, va crear-se el 2004 "per poder mantenir les nostres arrels i la nostra cultura i donar-les a conèixer a la població." Sahakyan agraeix l’oportunitat de parlar amb la premsa, una ocasió que, assegura, no es dona molt a sovint i que fa encara més difícil d’entendre un conflicte històric com el de Nagorno-Karabakh, que va molt més enllà de la dissolució de la Unió Soviètica i dels actors immediatament implicats.

Quan ens reunim per fer aquesta entrevista, fa unes poques hores que Armènia i l'Azerbaidjan han arribat a un fràgil alto el foc a Moscou, després de 10 hores d'intenses negociacions entre els ministres d’Afers Exteriors dels tres països, dues setmanes després que el conflicte es reobrís el passat 27 de setembre amb una ofensiva de l’exèrcit azerbaidjanès per recuperar el territori. No obstant  això, el mateix dissabte el govern armeni denuncià que Azerbaidjan havia violat el alto el foc reiniciant els bombardeigs.

Segons Sahakyan, la solució al conflicte, sigui quina sigui, "no serà fàcil", i recorda que el que ara passa estava planificat, ja que al juny Turquia i l’Azerbaidjan van realitzar uns exercicis militars conjunts prop de l'enclau de Nakhtxivan després dels quals la meitat de l’armament no va retornar a Turquia, sinó que va romandre a l’Azerbaidjan, entre ells, caces F-16 de les forces aèries turques, un dels quals va enderrocar un Su-25 armeni fa uns dies.

Un conflicte d’arrels profundes

En el traçat de fronteres realitzat pel Kremlin els anys vint, el territori de Nagorno-Karabakh acabà dintre de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, encara que la majoria de la població, d’ètnia armènia, s’oposà a la decisió, per la qual cosa les autoritats soviètiques crearen una regió autònoma dintre de l’Azerbaidjan. Al llarg de les dècades següents, la població armènia denuncià repetidament la discriminació que patia, però el poder soviètic actuava com a àrbitre dintre d’un estat plurinacional.

Quan l’URSS començà el declivi que anunciava la seva fi, cap a la meitat dels vuitanta, començaren a ressorgir moviments ultranacionalistes i panturanistes a l’Azerbaidjan que demanaven l’expulsió completa dels armenis de Nagorno-Karabakh, però també, com s’afanya a recordar Sahakyan, afectà a altres minories nacionals que vivien al país. El 1988 i el 1990 es produïren massacres i expulsions d’armenis a Sumgait i Bakú. El 1991 Nagorno-Karabakh votà a favor d’independitzar-se en un referèndum, els resultats del qual l’Azerbaidjan no va reconèixer. L’ús de l’exèrcit per reprimir la població armènia portà a la creació de les primeres unitats d’autodefensa a la regió, donant inici a un conflicte que ha travessat diverses fases, "fredes" i "calentes", que han causat desenes de milers de morts.

El conflicte desperta entre els armenis el record del genocidi dels que van ser víctimes durant els darrers anys de l’Imperi otomà: des del reinici de les hostilitats no només Turquia ha donat el seu suport diplomàtic i militar explícit als azeris, sinó que soldats de l’anomenat Exèrcit Lliure de Síria (ELS) han estat transportats en avió des de la província d’Idlib per combatre les forces armènies. Aquests soldats no han amagat la seva ideologia panturanista, el projecte d’unificar tots els pobles turquesos des de Turquia fins al Turkmenistan i fins i tot de restaurar les fronteres de l’antic Imperi otomà, un projecte per al qual l’existència d’Armènia suposa un obstacle.

Sahakyan recorda que l’anterior president de l’Azerbadjan, Heydar Alíev –pare de l’actual president, Ilham Alíev– ja va parlar d’un "Nagorno-Karabakh sense armenis" –entre altres eslògans xenòfobs, com "que quedi només un armeni, per conservar-lo al museu"– i promoure l’hostilitat i el racisme contra la població armènia.

Sahakyan lamenta que l’elit azerbaidjanesa –una "oligarquia" que finança "una vida de luxes" gràcies a les rendes petrolíferes, afirma– inculqui aquesta ideologia a la seva pròpia població a través del sistema educatiu i uns mitjans de comunicació que no són lliures. Sahakyan cita, entre d'altres, el cas del tinent Ramil Safarov, que durant una conferència de pau a Budapest entrà en l’habitació de l’hotel d’un militar de la delegació armènia i el decapità a cops de destral. Després de ser condemnat i passar uns anys a la presó a Hongria, Safarov va ser extradit a l’Azerbaidjan, on va ser rebut com un heroi nacional i ascendit a major de l’exèrcit.

Com a exemple recent, Sahakyan esmenta que en aquesta fase del conflicte s’ha informat de 50 baixes per part de l'Azerbaidjan, una xifra que queda molt lluny de la veritat. Si els azerbaidjanesos rebessin la informació del que realment passa, començant per la xifra de soldats morts, Saharkyan creu que el govern fins i tot podria haver d’enfrontar-se a "una revolució".

Les diferències militars entre tots dos països són evidents. L’Azerbaidjan compta amb una major despesa militar i un exèrcit més nombrós que el d'Armènia, subministrat amb material modern per Turquia, Ucraïna i Israel. Turquia, que és membre de l’OTAN, hi proporciona a més suport diplomàtic. Armènia, que forma juntament amb Kirguizistan, Kazakhstan, Bielorrússia i Tadjikistan de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, així com de la Unió Econòmica Eurasiàtica (UEE), coopera militarment amb Rússia, però Moscou vol mantenir també bones relacions amb l’Azerbaidjan i no està interessada en un nou deteriorament de les relacions amb Ankara després de les tensions viscudes els darrers anys.

La possessió d’importants recursos petrolífers també atorga a Bakú diners per finançar campanyes de relacions públiques a Europa occidental amb les quals blanquejar la imatge del país, tacada per les notícies periòdiques que acusen les autoritats de nombroses vulneracions dels drets humans i persecució de l'oposició. La Unió Europea, fins i tot, ha estudiat convertir l’Azerbaidjan en un dels seus principals subministrador d’energia per reduir la seva dependència del gas rus. Davant d’aquesta situació, "algú realment creu que a Armènia li interessa atacar?", es pregunta Sahakyan.

El conflicte, més enllà de Nagorno-Karabakh

Amb "alarma i preocupació", explica Sahakyan, ha viscut l’agressió de l’Azerbaidjan contra Nagorno-Karabakh la comunitat armènia a Barcelona, entre la qual hi ha alguns procedents de la regió i que van tornar tan bon punt com van poder en avió per ajudar en les tasques de defensa. La comunitat armènia es va reunir per compartir aquesta preocupació, emetre un comunicat per cridar l’atenció dels mitjans de comunicació i recaptar fons i, així, "aportar el seu òbol" per alleugerir el sofriment de la població que està patint l’atac de l’artilleria azerbaidjanesa.

Sahakyan es queixa, però, que la informació dels mitjans no ha estat sempre "l’adequada" i que fins i tot ha estat "injusta": alguns periòdics, critica, es van limitar a aportar exclusivament i acrítica les dades del Ministeri de Defensa de l’Azerbaidjan, i la majoria ha presentat el conflicte com si els dos bàndols estiguessin en igualtat de condicions. "És un conflicte molt complex, amb molts matisos, ho entenc", admet Sahakyan, que demana malgrat tot un esforç de comprensió no només per part dels mitjans de comunicació, sinó per les diferents administracions públiques a l’estat espanyol i la UE per expressar, com a mínim, la seva preocupació i facilitar la mediació després de l’agressió azerbaidjanesa.

Agressió que, s'afanya a afegir, no es limita geogràficament a Nagorno-Karabakh: Sahakyan denuncia una "campanya de terror" per part de grups nacionalistes turcs a Europa –entre els quals la notòria organització ultradretana llops grisos, amb una major presència a Alemanya i Àustria– que ha inclòs, entre d'altres, amenaces i atacs contra els monuments armenis (khachkar) a Barcelona o Alacant. "Vam muntar una exposició sobre el genocidi armeni a l’Ateneu de Barcelona i la van atacar dos cops", rememora. Quan Públic pregunta qui van ser-ne els autors, es limita a respondre fent un gest amb la mà: el de les banyes i el morro dels "llops grisos".

Una campanya que també té efectes sobre la comunitat: Sahakyan confessa que no es troba sempre segur pels carrers de Barcelona quan hi ha moments de tensió a la regió i per això demana a Públic que no publiqui cap fotografia seva actual. "La nostra esperança és que la comunitat internacional reconegui el territori de Nagorno-Karabakh", defensa Sahakyan. "Sense reconeixement, la guerra no s’aturarà", continua. "en el fons es tracta de proporcionar seguretat al poble armeni: algú en el món creu realment que un armeni pot viure amb seguretat en territori azerbaidjanès? Algú creu que jo mateix, que tinc la nacionalitat espanyola, tindria aquesta seguretat? Si ho creu, s’enganya a sí mateix."