Entrevista a Salvador Macip"L'odi no pot ser una excusa per ser violents o discriminatoris"

"Als qui busquen respostes, però, sobretot, als qui fan les preguntes". Així dedica Salvador Macip (Blanes, 1970) La vida als extrems (Arcàdia), el seu darrer llibre, on dissecciona els processos biològics i evolutius que defineixen la nostra espècie. Amb una trajectòria que suma més de quaranta obres —entre novel·les, assajos i literatura infantil—, el metge, investigador i escriptor reflexiona aquesta vegada sobre els patrons que ens condicionen des del naixement fins a la mort. A l'assaig aborda un ampli ventall de temes, des del sexe i el gènere, passant per la monogàmia o el patriarcat, fins a la immigració, la intel·ligència artificial i l'envelliment.

La carrera de Macip avala el seu enfocament profund. Llicenciat en Medicina i doctor en Genètica Molecular i Fisiologia Humana per la Universitat de Barcelona, des del 2008 dirigeix un grup de recerca sobre càncer i envelliment a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on és catedràtic del Departament de Biologia Molecular i Cel·lular. També és catedràtic i director dels Estudis de la Salut de la UOC i lidera un laboratori a l’Institut d’Investigació contra la Leucèmia Josep Carreras. A més, col·labora regularment amb mitjans de comunicació, on fa divulgació científica.

El plantejament del llibre és desconstruir i entendre la biologia que determina els nostres comportaments vitals per aspirar a societats més justes. Tanmateix, hi ha moltes qüestions condicionades per l'entorn i la cultura. Fins a quin punt hem transcendit la biologia?

Part del que ens fa humans és la capacitat d'escapar de la presó biològica. La resta d'animals no poden fer-ho. Només nosaltres entenem el nostre entorn i el modifiquem. La selecció natural es basa en la supervivència dels individus més adaptats, però això ja no funciona. De fet, la medicina hi va en contra: intenta que tothom sobrevisqui el màxim de temps possible, fins i tot els més dèbils. Fins a cert punt, som capaços de pervertir o adaptar alguns dels principis bàsics de la biologia com l'evolució. I com més avancem i més coneixement tenim, més ho fem.

Però sempre estarem lligats a un determinisme biològic.

Totalment. L'important és saber d'on partim. La meva teoria al llibre és aquesta: sempre estarem sotmesos a una sèrie de condicionants biològics, però un cop els admetem i reconeixem, els podem superar, si no tots, gairebé tots. La humanitat tindrà eines per fer tots els canvis que vulgui a la societat. Fins i tot físicament. Parlem de manipulació genètica, de com és el nostre ADN i de quin aspecte podem arribar a tenir. Ara bé, hem de saber si volem transcendir tots els límits.

La humanitat tindrà eines per fer tots els canvis que vulgui a la societat, però ha de saber si vol trascendir tots els límits

Pot ser perillós.

Tan perillós com donar una pistola carregada a un nen. Tenim un poder immens i cal veure com el fem servir. Som humans i cometem errors. L'exemple més clar és l'energia atòmica. És positiva perquè és relativament neta i pot solucionar-nos problemes de subministrament energètic, però alhora pot destruir ciutats senceres. Amb la genètica passa el mateix. Ben usada ens pot ajudar a millorar, però mal utilitzada pot ser un desastre.

Entre l'ampli ventall de temes que toca al llibre, també parla de l'odi, un sentiment tan primitiu com l'amor. Vostè proposa no rebutjar-lo, sinó domesticar-lo cap a un "odi civilitzat". Com s'aconsegueix això?

És més fàcil de dir que de fer. Les lleis biològiques no permeten la igualtat. Els primats no viuen en una societat justa, hi ha estrats i mascles alfa, però nosaltres fugim d'això. La civilització implica la domesticació dels nostres instints. Per exemple, no podem exercir violència indiscriminadament com ho fan els animals, sinó que l'hem delegada als Estats. Això ens fa avançar cap a una societat més justa i equilibrada.

La culminació de la civilització arribarà quan puguem tractar de la mateixa manera les persones que odiem que les que estimem

Amb l'odi és igual. És un instint natural que no podem evitar, però que s'associa amb una cosa negativa, i per això tendim a negar-lo. La diferència, per a mi, no és odiar o no odiar, és què fem amb aquest impuls. La culminació de la civilització arribarà el dia que puguem tractar i ajudar de la mateixa manera les persones que odiem que les que estimem. L'odi no pot ser una excusa per ser violents o discriminatoris.

Defensa que la monogàmia va ser clau per a la preservació de l'espècie. Un model que, posteriorment, es va veure reforçat pel capitalisme i el patriarcat. Té sentit mantenir aquest sistema relacional en una societat moderna en què les cries i les parelles ja no estan sotmeses a les amenaces dels depredadors?

Potser no. Ja hi va haver un inici de debat als anys 70, amb el moviment hippie, que va quedar una mica enterrat, però que ara ha tornat a ressuscitar. No és estrany parlar de poliamor o d'altres estructures familiars. La monogàmia ja no és essencial per a la supervivència i les relacions humanes ja no estan centrades només en la reproducció, com a l'inici de tot, amb la qual cosa podem fer el que ens vingui de gust. Potser no és el model més adequat, però és el que l'evolució va adoptar perquè les cries humanes són molt fràgils i que, com deies, s'ha vist reforçat pel patriarcat i s'ha fet servir com una excusa per perpetuar l'estatus d'un sexe per sobre de l'altre.

El que intento amb el llibre és destapar la base biològica d'aquestes coses que volem canviar, no per dir que no es pot fer, sinó que pot ser més difícil. És un patró inusual, perquè hi ha poques espècies monògames de mamífers, però ha estat així per una qüestió evolutiva. Ara bé, val la pena mantenir-la? Segons el que diuen les enquestes a persones aparellades, la monogàmia no és el sistema que més garanteix la satisfacció sexual.

I el sentiment de gelosia és biològic o s'ha construït culturalment?

És molt interessant perquè és un sentiment molt humà. La monogàmia implica possessió cap als dos costats. Ara bé, culturalment els homes l'han exercida d'una manera més marcada envers les dones. Quina part biològica hi ha? Caldria estudiar-ho amb més profunditat.

Gràcies als avenços en medicina, cada vegada hi ha més persones grans. Què implica la transició d'una piràmide de població clàssica a una estructura en forma de rellotge de sorra per a les societats modernes?

Implica un canvi de model social que hem de començar a discutir i solucionar. El que és clar és que la societat no pot funcionar de la mateixa manera ara que en els pròxims 50 anys. Abans la franja jove de població era majoritària, però ara cada cop tenim més individus vells. Ja estem prop d'un 1% de la població a Europa per sobre de 65 anys. Són xifres que desmunten el model de pensions i d'assistència sanitària actual. I si tenim èxit en la producció de fàrmacs antienvelliment, encara serà pitjor. De moment, encara podem posar el pegat de la immigració, però té un recorregut breu.

La immigració és una solució sostenible per compensar l'envelliment? Quins reptes presenta aquesta estratègia?

La immigració en aquests moments és molt necessària a Europa, però si no es fa de forma correcta, crea problemes. El gran repte és rebre-la de manera controlada. Si no es fa així, sorgeixen extremismes a causa d'una necessitat que no s'està cobrint de manera adequada. A més, és un pegat a curt termini, perquè fins i tot en països de l'Àsia o l'Àfrica on hi ha més naixements, la taxa de natalitat està començant a baixar i a igualar-se als models europeus occidentals. El creixement de la població, que era constant i pensàvem que augmentaria de forma indefinida, està arribant a una aturada. Fins ara, el problema era pensar que no hi cabríem i que no hi hauria prou recursos per a tothom. La frenada arriba d'una forma natural i s'obre la porta a un nou conflicte: menys naixements i serem tots vells.

Per encarar la societat futura cal trobar la manera de reintegrar la gent gran en les societats urbanes i occidentals

Com encarem una societat futura que serà completament diferent de l'actual? La primera solució és clara i implica trobar la manera de reintegrar la gent gran en les societats urbanes i occidentals. Tothom vol arribar a vell, però un cop ho ets, no saps què fer.

Per què considera que les ciutats modernes no són adequades ni per als infants ni per a la gent gran?

Els nens no tenen espais per córrer, jugar i sentir-se segurs. La gent gran no disposa de transport adequat, els carrers i els serveis no estan adaptats. S'ha de repensar. Si cada vegada hi ha més gent gran, s'ha de procurar que les ciutats siguin més amables. Moltes persones velles se'n van a jubilar-se a entorns rurals, on tot és més a prop i és més senzill, però, per contra, l'assistència mèdica està molt centralitzada als centres de les ciutats.

A la pel·lícula 'La substància' s'evidencia el pànic a l'envelliment en les societats modernes occidentals, especialment entre les dones. Per què els humans ho sentim així, a diferència de la resta d'animals?

És una bona pregunta amb una resposta complexa i multifactorial. Les societats estan pensades per a la gent jove, des del màrqueting fins a pràcticament tot està orientat a la joventut i la plenitud física. Això ve de la importància que li donem a una persona d'acord amb la seva capacitat física i reproductiva. Un individu és útil mentre és fort i es pot reproduir i la cultura ho ha reforçat. L'obsessió de la societat és mantenir-se com era en el seu pic reproductiu. Tots passarem per l'experiència degenerativa del cos, però les dones se senten més pressionades perquè hi ha un punt d'inflexió que marca el final de l'època fèrtil, la menopausa. És un tabú i les dones postmenopàusiques sembla que desapareixen de la realitat, de la televisió, del teatre.

El que veiem també és un increment dels trastorns de conducta alimentària en nois. La pressió estètica s'està contagiant a les noves generacions amb les xarxes socials i s'ha detectat un augment de casos de vigorèxia en nois. Són molt joves i tenen problemes renals per les proteïnes que prenen. Anem al revés, en lloc de reconèixer que el capital social d'una persona ha d'estar deslligat del seu físic, estem tornant a fer valdre la imatge per sobre de la resta de contribucions que pot fer.

No és just que una persona amb un nivell socioeconòmic més elevat pugui obtenir fàrmacs antienvelliment per sobre de la resta. Vostè planteja una distribució segons la contribució social de la persona. No li sembla caure en la meritocràcia? Com hauria de ser aquesta aportació?

És un model que caldria discutir. Tot i això, si deixem que les coses funcionin pel seu pes, qui acabarà manant és el mercat i els diners. Si no fem res, qualsevol fàrmac o teràpia antienvelliment anirà per a la gent rica. És això el que volem? La solució bona és que tothom se'n pugui beneficiar, però ja sabem que és impossible quan hi ha una nova tecnologia. Quan hi ha un avenç, sempre està disponible primer per a uns pocs i, passat un temps, per a la majoria. La qüestió és que aquest temps pot eixamplar molt la diferència entre rics i pobres. És la meritocràcia una solució? És complicat. Qui decideix el valor social de cadascú? Estaríem d'acord que Elon Musk visqui fins als 100 anys?

Quin paper han de tenir capacitats humanes com la creativitat o l'ètica en un context d'auge de la intel·ligència artificial?

La IA ens obligarà a redefinir la nostra feina, qualitats i valor com a humans

Estem davant d'una revolució que no és nova, però sí més pronunciada. Que una màquina substitueixi una habilitat humana és una situació que hem viscut diverses vegades al llarg de la història. La IA ens obligarà a redefinir la nostra feina, qualitats i valor com a humans. Nosaltres tenim la creativitat. Les màquines no generen dades noves, sinó que fan refregits de coses que ja existeixen. La IA no es pot entrenar amb dades generades per ella mateixa, ho ha de fer amb dades netes creades per nosaltres. Al ritme que va, la necessitat d'informació original es veurà superada per la nostra capacitat de creació. Ara bé, apareixeran feines noves i hi haurà feines de tota la vida que es faran de manera diferent.

La IA necessita dades originals per créixer, però vostè diu a l'assaig que estem perdent la creativitat i la capacitat de ser innovadors com en el passat. Com pot ser que ens estiguem estancant?

Ho hem de solucionar de pressa. Precisament, hem inventat una IA que ens treu la part més mecànica de la nostra feina i nosaltres no som capaços de fer la part rupturista. Més que extingir-nos o destruir la humanitat, em preocupa la construcció d'una societat futura que no avanci més. Que sigui el declivi de l'imperi occidental. Espero que amb les eines que tenim, recuperem la creativitat i que les noves generacions heretin aquest repte.