Pràcticament tots utilitzem eines digitals quotidianes propietat de grans tecnològiques, probablement d'alguna de les GAFAM -l'acrònim que s'utilitza per referir-se a Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft-. Aquestes eines són "privatives" i "violen els drets fonamentals dels seus usuaris", afirma l'activista Simona Levi, fundadora d'Xnet, l'Institut per a la Digitalització Democràtica.

Amb l'objectiu de retratar la situació actual, posar el focus en la necessitat que les institucions públiques exerceixin la seva "responsabilitat" i actuïn contra el que també defineix com a "latifundis extractius privats", i mostrar alternatives possibles, Levi publica a l'editorial Raig Verd Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones.

L'activista reclama a les institucions que facilitin i potenciïn "alternatives democràtiques" -necessàriament de programari lliure- a les eines privatives dominants, que els darrers anys a més han rebut el suport de governs a través de nombrosos contractes. Per aprofundir en allò que detalla el llibre i mostrar diverses experiències enfocades a assolir aquesta digitalització democràtica, Xnet juntament amb la Fundació.cat organitza el proper 9 d'octubre a Barcelona una conferència europea sobre el tema i els drets digitals.

El llibre defensa la necessitat d'una digitalització democràtica, que garanteixi la sobirania digital per a les persones. Quins n'haurien de ser els pilars?

Servidors sobirans, és a dir, controlats per les persones, i programari auditable i, per tant, programari lliure, perquè és l'únic que es pot auditar de manera distribuïda. El llibre vol insistir que no es tracta d'una tasca heroica de les persones, sinó d'una obligació de les institucions que no s'està complint. Es tracta que les institucions donin exemple i deixen d'utilitzar servidors en els quals perden el control de les dades.

De fet, estan venent la població a les grans plataformes. Per exemple, a l'Estat totes les autonomies han signat la digitalització de l'educació amb Google, Microsoft o ambdós i això és una responsabilitat institucional. Si des dels quatre anys aprens a digitalitzar-te amb eines que et treuen la sobirania, és a dir, tota la feina que fas va a parar a la casa digital d'algú altre, això implica que estàs perdent el control sobre el que fas i sobre les teves dades. I això són polítiques lliberticides a nivell digital. Aquí hi ha una responsabilitat institucional que hem de reivindicar.

Parteixes de la base que tenim un entorn digital poc democràtic. Tens la sensació que en el món digital s'accepten coses que serien inacceptables en el món físic?

Això passa perquè les institucions no donen exemple i, a més a més, legislen per fer del món digital un estat d'excepció. Al llibre hi ha un article sobre el correu perquè crec que és l'exemple més clar. Des del 2010 les institucions han lliurat els seus comptes principals, com l'educació o l'administració, perquè siguin suportats per Gmail i ho han fet saltant-se la licitació pública perquè Gmail ho ofereix gratuïtament. Ja el 1700 vam conquistar el secret de la comunicació, és a dir, poder tenir les nostres cartes dins d'un sobre i que ningú les pogués obrir i llegir. Ara, en passar per Gmail, la nostra correspondència passa per una autoritat central que pot vigilar i, fins i tot, lliurar a una autoritat policial tota la nostra informació sense el nostre consentiment i coneixement.

Si tota la teva administració t'empeny cap aquesta direcció és difícil adonar-se que és perillós fer servir Gmail i que està vulnerant els teus drets. I crec que la gent que se n'adona no té alternativa. Pots fer un pedaç en la teva vida quotidiana i utilitzar un altre correu o una altra estructura digita, però si tot el teu entorn fa servir Gmail encara que el teu correu sigui sobirà passarà igualment pels seus servidors. És una cosa estructural. És com si acceptéssim que el menjar dels menjadors escolars fossin només hamburgueses del McDonald's perquè ens les dona gratis. Segur que no ho acceptaríem i entendríem que la gratuïtat no pot ser una excusa per destruir la salut de les persones que utilitzen els menjadors.

Darrere hi ha algun tipus de voluntat d'evitar una certa alfabetització digital del gruix de la població per conèixer i defensar els seus drets?

Porto 40 anys d'activisme i m'encantaria pensar que és un pla estratègic súper intel·ligent, però malauradament crec que no ho és, simplement crec que hi ha molta ignorància en l'àmbit polític i que els va molt bé que una multinacional els faci la feina. Hem de pensar que aquesta multinacional no només proveeix les infraestructures, sinó també el protocol i el programa i, per exemple, en el programa d'educació digital són ells els que fan formació. Et fan la feina i el problema no es veu i només ho denuncien els pesats dels activistes o la gent que paulatinament s'ha adonat que la pèrdua de privacitat de les dades pot significar que puguin rastrejar els teus desplaçaments. Ara mateix es tracta d'una política basada en no voler fer política, és a dir, deixar-ho tot perquè el poder no canviï.

A la pràctica les 'big tech' o grans tecnològiques, que fonamentalment són les famoses GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft), cada cop són més gran i tenen més poder i, per tant, és més difícil actuar en contra seva, en una dinàmica típicament capitalista.

Sí, però què fa el Govern? En comptes de dir que aquesta manera de procedir no és correcta, intentar arribar a un acord amb aquests poders, cosa que els reforça. És el mateix que va passar amb la impremta. Inicialment, va haver-hi una desintermediació i una pèrdua de poder central, però posteriorment es va produir un acord de la màquina, de qui tenia els mitjans de producció, amb l'editor per controlar el lliure pensament, no es va nacionalitzar l'edició, sinó que es va permetre que uns privats poderosos exercissin la funció de policia [en aquest àmbit], aliats amb l'Estat i ara és el mateix. Es diu que no està bé el que fa Facebook, però que si elimina el que li diu l'Estat que ha d'eliminar continuarà tenint aquest monopoli, mentre s'hauria de fer el contrari i les institucions haurien de crear sistemes transparents i democràtics que substitueixin aquest monopoli de les big tech, a més de desmantellar-los. Si hi hagués una voluntat política, en realitat la solució és molt senzilla.

Al llibre mostres com aquesta falta de sobirania, que afecta tant les persones com els Estats, genera una dependència i vulnerabilitat respecte aquestes grans tecnològiques. Tenint en compte l'evolució dels darrers anys, som a temps de revertir la situació?

Sí, si hi ha voluntat política. Escric aquest llibre amb la idea de donar eines polítiques a la gent per exigir canvis i, sobretot, no creure aquesta narrativa que la desinformació és culpa de la gent o que la desinformació s'ha de controlar, controlant els continguts. El problema no són les big tech, que ocupen el camp que se li deixa lliure. I el mateix succeeix amb la Intel·ligència Artificial (IA), que està molt bé, i el que hem d'impedir és que la controlin només cinc persones, això sí que és perillós. Es tracta de regular i posar límits a les empreses, en el cas de les big tech es tractaria, per exemple, de posar límit a la destrucció que fa Amazon del petit comerç.

Les institucions el que haurien de fer és complir les seves pròpies lleis, que sovint ara no ho fan. Per exemple, quan fas una licitació per digitalitzar Catalunya li dones a una gran empresa, quan la llei diu que s'ha de segmentar en el màxim de lots possibles i no atorgar-los a les mateixes empreses, sinó a diferents, de manera que paulatinament es genera més capacitat empresarial als territoris. Això no s'està fent i comporta vulnerar el dret de poder emprendre. Naturalment això es pot revertir, limitant l'abast del negoci i transformant la licitació pública de manera que respecti la llei.

L'horitzó seria tornar a idea inicial d'Internet, és a dir, a una xarxa descentralitzada, neutre i horitzontal?

Exacte, però em permeto dir que no seria horitzontal, perquè justament l'horitzontalitat té la funció que se'n diu de "soroll blanc", és a dir, és un tipus d'informació que és molt desordenada, però que et permet reconèixer els problemes, fer aflorar necessitats, copsar el clima, etc..., però l'horitzontalitat té dificultats de coordinació i d'eficiència. La verticalitat, pel contrari, és rígida i autoritària, però pren decisions més ràpides. I Internet proposa tenir lideratge, però no un únic lideratge per a tots, sinó un lideratge cooperatiu i coordinat.

Moltes vegades el que fan les institucions simplement és digitalitzar procediments que ja són verticals i, per tant, afegeixen una capa absurda de burocràcia sense canviar el procediment, es fa encara més farragós. O pensar que treballar en xarxa és horitzontal, que tothom té la mateixa paraula, quan no tothom té les mateixes necessitats i depenent dels àmbits el volum i la importància d'una cosa és diferent i no es pot posar tot al mateix lloc. Ara tenim grans multinacionals centralitzadores que s'ocupen de gestionar un espai descentralitzat, tenim una xarxa però en comptes de crear un correu peer to peer [d'igual a igual] creem un correu centralitzat, és a dir, apliquem a la centralització només una capa digital.

Comentaves a l'inici que el programari lliure ha de ser un pilar per garantir una digitalització democràtica. Per algú que sigui profà en la matèria, que és el que permet i perquè caldria que rebés un impuls institucional?

El que cal és que les institucions s'ocupin que puguem tenir eines que substitueixen núvols, documents col·laboratius i calendaris privatius,  amb eines de programari lliure, perquè és auditable. És com el motor d'un cotxe, qualsevol persona pot obrir el motor i veure d'on surt el fum i ensenyar-lo a algú que en sàpiga per arreglar-ho o, fins i tot, per aprendre'n ell mateix a fer-ho. El programari privatiu és com un capot de cotxe tancat, per la qual cosa tu has de creure el que et diu el fabricant, sobre si s'ha espatllat, si l'has de comprar nou, si li ha afegit un xip per controlar la teva comunicació,... El programari lliure és l'únic que permet veure que està fent la màquina, què fa amb les teves dades i això és la base que sigui democràtic.

Però ens trobem que, en comptes de potenciar-lo, les institucions fan quasi el contrari, tancant contractes amb les grans tecnològiques.

Sí, però alguna cosa s'està movent i per això faig el llibre ara, perquè és un moment important. Les institucions europees se n'adonen que necessiten dades i diuen que és per democràcia, tot i que probablement és perquè volen tenir-ne el control i veuen que no el tenen, però aprofitem que s'omplen la boca amb la sobirania per exigir la sobirania de les persones, no només la sobirania dels estats. Escric el llibre perquè sigui clar el camí per fer-ho i per impulsar la idea d'un software públic europeu, en el sentit públic i comunitari i amb un codi que ningú el pugui privatitzar. En aquest sentit comença a haver-hi moviment a França o a Holanda i és per això que també organitzem l'esdeveniment del 9 d'octubre juntament amb la Fundació.cat [la Conferència Europea de digitalització democràtica i drets digitals]. S'hi estan sumant institucions i ho hem d'aprofitar.

En l'apartat d'alternatives mostres prototips que s'han portat a terme, com per exemple el Pla de Digitalització Democràtica de l'Educació a Catalunya, dissenyat per Xnet. Com ha funcionat?

El prototip està parat en el petit grup de centres on s'ha provat, que són 10, perquè necessita ultimar el seu desenvolupament. L'any passat vam signar un acord amb la Generalitat, perquè abans el pla es feia amb l'Ajuntament de Barcelona, i es va generar un grup de treball amb la institució molt bo, s'estaven preparant les licitacions per obrir-les a les petites i mitjanes empreses, però es van convocar eleccions i va caure el Govern i ara tinc una reunió amb el nou. Aquest és el problema, que cada tres o quatre anys hem de començar de zero [amb les institucions]. No sabem què passarà, però és molt important culminar el seu desenvolupament, per poder-lo fer més extensiu i que les escoles de Catalunya, si volen, puguin utilitzar-lo. Volem que hi hagi una alternativa i que paulatinament puguem reocupar les terres lliures d'Internet que van ser ocupades per les multinacionals.

A nivell d'alternatives, n'hi ha una d'històrica que és el navegador Firefox, de programari lliure, però ja fa anys que ha anat perdent pes davant del Chrome, de Google. Malgrat que hi hagi eines potents disponibles, es fan passos enrere?

Sí, però nosaltres el que proposem és que Europa el rescati, ara mateix qui manté Firefox és Google, que és el seu principal competidor. Si rescates bancs pots rescatar per molts menys diners un navegador sobirà, públic, obert i, a més, que estigui gestionat per una fundació perquè aquest programari continuï sent lliure. El que proposem al llibre és tan senzill i tan barat que és una vergonya que no s'estigui fent ja.