BARCELONA.- Remunicipalització. Aquesta podria ser perfectament una de les paraules de l'any 2016 que ara acaba, ja que s'ha posat sobre la taula d'un bon nombre d'ajuntaments catalans la tornada a mans públiques de serveis que havien estat privatitzats en el passat. Amb l'aigua com a gran estrella, i amb el cas de Terrassa, com a més recent, en primera línia.

Arenys de Munt, el Figaró-Montmany, la Granada, Alfés, Vilaba Sasserra, Santa Maria de Palautordera, Montornès del Vallès, Puigverd d'Agramunt, Foixà, Collbató, Vilagrassa i Olèrdola. Aquests són els dotze municipis catalans que han remunicipalitzat la gestió de l'aigua des del 2010, segons el recompte de la plataforma Aigua és Vida. Una llista que podria créixer durant els propers mesos.

La batalla judicial de Terrassa

Aquest mateix desembre, el ple de l'Ajuntament de Terrassa –governat en minoria pel PSC amb suport extern de CiU– va aprovar donar per acabada la concessió del servei de l'aigua a la ciutat, que estava en mans de l'empresa Mina –participada en un terç per Agbar– des del 1941, i que després de 75 anys ha caducat aquest mes. El consistori va decretar la liquidació del contracte i una pròrroga forçosa de sis mesos de la concessió, per garantir el servei mentre es concreta el pas a mans públiques. Es tractaria de la principal remunicipalització del servei de l'aigua a Catalunya, en la quarta ciutat més poblada del país. Però el procés està lluny de tancar-se, i possiblement es dilucidarà als tribunals, després que l'empresa hagi presentat un recurs contenciós administratiu contra la resolució de l'ajuntament.

L'Ajuntament de Terrassa ha decretat la liquidació del contracte i una pròrroga de sis mesos de la concessió, per garantir el servei 

El cas de Terrassa és fins ara el més sonat, però podria haver-n'hi més, i més grans. Entre aquest any i el que ve expiren les concessions del servei de l'aigua a una trentena de municipis catalans, entre els quals hi ha el de Sant Cugat, que l'any passat va aprovar –per unanimitat de tots els grups– estudiar la municipalitzacio del servei. A finals de novembre, l'Ajuntament de Barcelona va aprovar dues proposicions –de BComú i de la CUP– que demanen iniciar el camí cap a la gestió directa del servei de l'aigua a la capital catalana, amb l'objectiu de rebaixar la factura un 10%, segons va assenyalar aleshores el regidor d'Aigua i Energia, Eloi Badia.

El president d'Agbar, Àngel Simon. EUROPA PRESS.

El servei de l'aigua a Barcelona, de fet, també passa pels tribunals. Aquest servei l'opera, a la capital i a 23 municipis metropolitans més, una empresa mixta amb participació majoritària d'Agbar (70%) i La Caixa (15%), i amb només un 15% públic en mans de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). La concessió és molt recent, del 2013. Però podria acabar-se abans d'hora, un cop al març d'aquest any el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va anul·lar el contracte, per haver-se signat sense el preceptiu concurs públic previ. Tot plegat, després que el 2010 una altra sentència deixés clar el peculiar fet que Agbar, que tot i que dóna subministrament d'aigua a la ciutat de Barcelona des de fa gairebé un segle i mig, no tenia cap mena de contracte per fer-ho.

Una tendència internacional

El portaveu d'Aigua és Vida, Quim Pérez, considera que és justament aquesta sentència del 2010 l'origen de l'actual onada remunicipalitzadora del servei de l'aigua, juntament amb l'escàndol –també en mans de la justícia– de la fallida privatització d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL) per part de la Generalitat, el 2012. Tot i això, assenyala que la tendència és internacional, i que "l'assemblea de l'ONU va declarar el 2010 l'aigua com a dret humà fonamental".

Instal·lacions d'ATLL / ATLL

També ho veu així un estudi de l'any passat signat per Emanuele Lobina, de la Universitat de Greenwich, que destaca que hi ha hagut 180 remunicipalitzacions del servei de l'aigua en tot el món entre els anys 2000 i 2014, amb París, Berlín, Buenos Aires o Atlanta al capdavant. El mateix estudi destaca el cas francès, "bressol de les principals multinacionals de l'aigua", com Suez o Veolia, que registra una cinquantena d'aquestes remunicipalitzacions. L'estudi argumenta que no és casual aquesta abundància, perquè "les autoritats locals franceses i la ciutadania han experimentat de primera mà el model de gestió privada" durant les dècades anteriors.

En el primer any de gestió pública de l'aigua a París les tarifes es van rebaixar un 8%

L'exemple de París és sovint utilitzat pels activistes a favor de la remunicipalització de serveis. A la capital francesa, en el primer any de gestió pública es va rebaixar la tarifa d'un 8%, i així i tot es va tancar l'exercici amb superàvit. "La gestió pública és més econòmica i pot ser més eficient", afirma Pérez, al·ludint al "dogma" de la major eficiència del sector privat. I posa l'exemple concret de les fuites d'aigua a la xarxa, que en el cas del servei públic a Mataró, un dels principals municipis de Catalunya amb gestió municipal directa, registra "unes pèrdues del 8%, mentre que la mitjana d'Agbar és del 22%". En aquest sentit, se sol posar com a argument a favor de la gestió directa una major inversió en infraestructures, per la no necessitat de l'ajuntament de maximitzar els beneficis.

Rebaixes en la factura

El cost per als usuaris és un altre dels principals elements a favor de la gestió directa de l'aigua. Un estudi d'Aigua és Vida xifra en el 56% els sobrecostos de la factura de l'aigua a l'àrea metropolitana de Barcelona, que "ens podríem estalviar amb una gestió pública". A més, la mitjana de preus en els ajuntaments catalans amb gestió privada és prop d'un 25% superior a la de les poblacions amb gestió pública, segons dades de l'Agència Catalana de l'Aigua recopilades per l'entitat.

La remunicipalització del servei, però, no és sempre un camí de roses. La batalla judicial a Terrassa pot servir d'exemple de les dificultats del procés. A la cocapital vallesana, l'empresa concessionària reclama una indemnització de 60 milions d'euros en concepte dels actius que passaran a l'ajuntament, mentre que el consistori només admet prop d'1,5 milions. Fa pocs dies, entitats patronals de la ciutat van signar un manifest en què es posicionaven contra la municipalització del servei. I l'alcalde de la ciutat, el socialista Jordi Ballart, ha portat a la Fiscalia les "amenaces" i el "xantatge" que diu haver patit pel procés de remunicipalització.

Un mercat captiu

I és que els interessos econòmics són enormes. L'aigua, com d'altres serveis de titularitat pública privatitzats, és un mercat captiu, en què les lleis del mercat tenen ben poc valor –l'usuari no pot canviar de companyia, perquè no hi ha competència–, i només depèn de les administracions qui en traurà o no u benefici. Per això no són estranys els casos de "portes giratòries", segons assenyala Pérez, que situa aquest fenomen com a clau de les privatitzacions de serveis en les darreres dècades.

Els ajuntaments que afronten la remunicipalització també es troben amb la dificultat afegida de fer-se càrrec dels treballadors de l'empresa concessionària. Però aquest procés no és automàtic, i prèviament aquests haurien de superar un nou procés de selecció per treballar per a l'ajuntament. Cosa que pot ocasionar conflictivitat, en el cas que no tota l'antiga plantilla superi les proves, o fins i tot un greuge comparatiu amb persones en llista d'espera després de superar un concurs públic. No obstant aquest punt concret, els defensors de les remunicipalitzacions coincideixen que la situació dels treballadors és sempre millor amb una gestió pública, perquè és justament en els sous on els operadors privats obtenen part del seu benefici. I aquesta no és l'única via.

"Les empreses guanyen molts diners en obres secundàries", assenyala Pérez. Explica que el procediment sol ser encarregar obres de manteniment a empreses del mateix grup, "amb grans marges de benefici", sovint davant la "manca de control" dels consistoris. Pérez afegeix que aquesta mateixa "deixadesa" ha fet que els ajuntaments no hagin explotat la via de rescindir les concessions per incompliment de les condicions contractuals. "Els ajuntaments han tendit a no controlar, crec que, en molts casos ni coneixien ben bé els plecs de condicions", afirma. "Ara hi ha una consciència més gran i s'estan posant les piles", conclou.