"Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes, / despullat de tot bé, malalt i pobre, / de mon no-res perdut dintre l’abisme. / Cuch de la terra vil, per una estona / he vingut en la centra á arrocegarme. / Fou mon breçol un grá de polcinera, / y un altre grá será lo meu sepulcre". Amb aquests versos comença "Sum Vermis", poema dins Flors del calvari, un dels darrers llibres que va publicar Jacint Verdaguer abans de morir. Malalt de tuberculosi, el mossèn més estimat i admirat de la cultura catalana va decidir anar a morir a un bell mas a Vallvidrera, protegit entre els boscos i les vinyes que llavors poblaven Collserola. Aquell mas, que era la casa d’estiueig de l’alcalde del municipi de Sarrià, Ramon Miralles, va ser el refugi durant els 24 últims dies del poeta.

Verdaguer va morir el 1902 i, després de més d’un segle, el mas encara llueix gairebé igual. Situat a escassos 20 minuts del centre de Barcelona, només unes quantes parades de ferrocarril separen aquest indret tranquil i rodejat de bosc del bullici de la capital. Els dies bons es pot veure Montserrat, nítida entre les copes dels arbres, des de la tercera planta d’aquesta casa. La façana de Vil·la Joana continua gairebé intacta, caracteritzada per la seva torre mirador i un gran rellotge a la part davantera; els canvis s’han donat a l’interior.

Durant tots aquests anys, el mas ha tingut diversos usos, molt dispars entre ells. Després de ser la residència de la família Miralles, el 1917 es va convertir en una escola per a nens i nenes amb discapacitat física i mental. El 1963, la casa va ser adquirida per l’Ajuntament, que va decidir convertir-la en museu després que l’escola es traslladés, el 1973, a un edifici proper.

El museu, vinculat al Museu d’Història de Barcelona (Muhba), està dedicat a la història del mas i a la vida i l’obra de Jacint Verdaguer. Entre les seves sales, es conserven alguns elements de l’antic edifici, com la fresquera o algunes rajoles, que van sobreviure a la reforma del 2014. Els visitants també es poden retrobar amb el llit que va acollir la mort de Verdaguer, o els instruments mèdics i d’investigació amb els quals els metges tractaven els nens i nenes.

Tots aquests elements formen part de la història de la casa, però també de la història de la família de Dolors Xofré. Aquesta dona, de cabells blancs i mirada càndida, és rebesnéta de qui fou la primera minyona de la família Miralles. Així, des de fa més d’un segle, els avantpassats de la Dolors han viscut de manera ininterrompuda al mas, convivint amb les seves diferents etapes. "Ens ho hem anat passant de mares a fills. Jo vaig néixer aquí i vaig arribar a conviure amb la que llavors s’anomenava «escola de disminuïts»", recorda, tot observant les fotografies antigues penjades de la paret. "De petita jugava entre aquestes sales i boscos, i ara hi treballo", explica.

La Dolors és una de les poques masoveres que resten a Catalunya, i treballa, entre altres coses, com a recepcionista del museu. Tot i que al principi de la història de Vil·la Joana la família de la Dolors vivia a la planta baixa, on històricament s’ha allotjat al servei, avui s’ha traslladat a l’àtic, situat a la quarta planta de la casa, des d’on té unes vistes espectaculars al parc de Collserola i a les poques cases i edificis que esquitxen la verda catifa d’arbres. Una d’elles és l’escola pública Els Xiprers que, inicialment, va ser construïda perquè fos la residència per als nens i nenes que acudien a l’escola d’educació especial que acollia Vil·la Joana. Finalment, aquella escola no va arribar a ser mai internat i l’edifici va quedar abandonat fins al 1974, quan s’hi van traslladar infants i mestres que, des dels anys seixanta, feien classe, de manera força precària, en uns barracons propers, tot intentant cobrir la manca d’escolarització que hi havia entre les famílies nouvingudes, fruit de la migració interior.

Vil·la Joana i les escoles

La Dolors mira com els nens i nenes juguen als voltants de Vil·la Joana, tot havent acabat el darrer dia de classes del curs. L’acompanya la Teresa Macià, responsable d’activitats i d’educació del Muhba, que ens explica que el mas sempre ha tingut una relació molt propera amb l’escola Els Xiprers. "Des dels seus inicis, sempre han vingut a fer alguns cursos a la casa, com els tallers de fusteria, que realitzaven aquí tot aprofitant l’antiga serra que tenim", diu Macià. Enguany, arran de la covid, aquest vincle s’ha fet més estret, ja que algunes classes d’Els Xiprers s’han traslladat a Vil·la Joana per poder respectar els grups bombolla i els espais diferenciats entre classes. "Tot i que és per circumstàncies desagradables, estem tornant a col·laborar com abans, i ens sembla genial", assegura.

I és que la importància i la capacitat pedagògica d’aquesta casa museu és immensa. El fet d’albergar un trosset d’història de la Catalunya del segle XX, haver estat testimoni dels darrers dies del poeta més famós del país i estar situada en un indret natural fan que sigui perfecta per acollir projectes educatius de tota mena. Aquest estiu allotjarà, per primer cop, un dels casals d’estiu que cada any organitza el Muhba. Des de fa alguns cursos, els infants que participen en aquests casals passen dues nits a algun dels museus de la ciutat. L’any passat, una nit van dormir entre les restes romanes al museu a la Plaça del Rei, i una altra van pernoctar a Vil·la Joana. L’experiència de recórrer Collserola de nit va encisar tant les criatures que es va decidir que el mas acollís el seu propi casal d’estiu.

Així, durant dues setmanes, una trentena de nens i nenes podran descobrir la natura que envolta la ciutat, tot endinsant-se en la figura de Jacint Verdaguer i navegant entre diverses propostes literàries, com escriure odes o fer de rapsodes. Entre l’herbari i la fauna de Collserola, aquests infants participaran d’unes activitats que funcionaran com a laboratori d’idees, a partir de les quals s’elaboraran propostes pedagògiques per a les escoles. I és que des del Muhba volen que aquesta petita joia es conegui més. "Vam tornar a obrir, després de la reforma, el 2017, enmig d’un moment molt convuls políticament, i no vam poder comunicar com voldríem la nova inauguració", es lamenta Macià. És per això que, avui, Vil·la Joana té les portes més que obertes a la ciutat, tal com asseguren tant Teresa Macià com Dolors Xofré, mentre observen com va caient el sol entre la copa dels arbres i una família de senglars s’ha atrevit a baixar a fer la migdiada a la vora del camí, ben a prop dels nens i nenes que se’ls miren curiosos i riallers, mentre gaudeixen de les que són les primeres hores de les seves vacances d’estiu.