Cançons coma homenatge a la bona vida

El Palau de la Música obre per primer cop les portes aquesta nit a Quimi Portet (Vic, 1957). Lastre intercomarcal, com sautoanomena en el seu fecund blog, no shi amoïna: "Desdramatitzem una mica, sisplau. El Palau és emblemàtic i emotiu, i tant!, però el més important daquest concert és que és el concert de Barcelona", diu. Té molt clar que sho passarà molt bé: "És part de la nostra feina: gaudir a lescenari i que la gent es diverteixi". No cal dir que, per ell, la seva carrera "és un monument a lhedonisme".

Creu que "la música és, de totes les arts, lúnica purament abstracta". La pintura, la dansa, el tea­tre o la literatura no tenen una relació amb el públic tan subjectiva com la música. "Música per cremar autobusos", la cançó que obre el seu últim disc (Viatge a Montserrat, Música Global, 2009), nés la prova. "És una de les meves po­ques peces instrumentals i trobo que el títol és romàntic. Es po­den cremar busos per moltes coses, però imagina-ten un cremat per amor!"

"La gent ha oblidat que li agradaria viure sense treballar", reflexiona el vigatà

Sense sortir del seu estil, Quimi Portet creu que, a diferència dels dos discos anteriors, "més feréstecs i més agres" (La Terra és plana, "una obvietat com una casa", diu, i Matem els dimarts i els divendres, "una frase tan brutal que em nego a reflexionar sobre ella"), aquest té un "so suau i amorosit i una ressonància romàntica". Però no perd la ironia, una de les claus en la seva vida i en la seva música: "El meu material, sempre presentat irònicament, és molt seriós", assegura.

Daltra banda, Viatge a Mont­serrat, dedicat a lamic i col·lega Adrià Puntí, és concebut també com un homenatge a les Montserrats: "En una època de terrible confusió onomàstica, on hi ha gent que porta un noms que flipes, agraeixo trobar una dona amb aquest bonic nom", diu el Quimi, diminutiu del tradicional Joaquim. Així doncs, el títol del disc no té connotacions religioses. Si en lanterior treball es preguntava en una cançó si "Desitja escolanets, el monsenyor?", en aquest amaga qualsevol referència o crítica a lEsglésia: "Seria molt fàcil, ara, criticar els catòlics, però no hi entro".

Potser hi ha forat per a la nostàlgia. "Tinc 52 anys. Sen poden tenir més, eh! Però el passat comença a ser important, quantitativament, almenys. Crec que, si un és emotivament honest, lenyorança comença a pesar una mica". En fi, que ja no té edat "per anar danti­sistema". Per això reconeix que té la curiositat esmorteïda: "He sigut un aficionat a la música fins a nivells de pertorbat", diu. "Però ara reconec que no estic al dia (com a aficionat). No men parlis, de música electrònica o de noves tendències Els gran­dets que estan a lúltima els trobo sospitosos".

Lastre intercomarcal, com sanomena, creu que vivim en una confusió onomàstica

Lexmembre dEl Último de la Fila es manté fidel als seus principis: "Em dedico a la música popular, que és la música contemporània que la gent es fa els uns als altres. I té un missatge damor en un 90% dels casos; laltre 10% és ironia". És possible que el percentatge dels seus textos estigui més equilibrat, perquè de les cançons es desprèn una filosofia intel·ligent: "El meu somni ha estat sempre viure sense treballar. El primer homínid va baixar dels arbres per treballar menys El greu és que nou de cada deu persones, enganyades, han oblidat que els agradaria viure sense treballar".