"No sóc una oficinista de la paraula, a mi m'agafen atacs d'escriptura"

Belén Esteban guanya una morterada per fer quatre crits en un plató de televisió i a sobre la coronen com la princesa del poble. Hem vist una dotzena de vegades com un grup d'individus conviuen unes setmanes en una casa fent no se sap ben bé què i no importa, Gran Hermano continua mantenint els seus índexs d'audiència. En canvi, a Finlàndia la ultradreta es posiciona com la tercera força política més votada i gairebé ningú se n'assabenta. Es pot fer poesia de tot plegat? Sí. Dolors Miquel n'és la prova. A La dona que mirava la tele, la poeta valenciana fa una crítica punyent al mitjà a través d'un únic vers.

El lector es pot despistar...

El llibre és un poema de seixanta pàgines, que no és el més usual, està clar, però és un poema, d'això no hi ha dubte. El que faig és utilitzar molts referents de la televisió de manera revolucionària revolucionària d'estar per casa, per entendre'ns per explicar que tots aquests personatges que veiem a la pantalla ho són tot i no són res. Ara tothom parla de la Belén Esteban, però és possible que d'aquí deu anys hagi desaparegut i ningú es recordi d'ella.

En realitat, el poema és una carta adreçada a Maria Callas.

Tot poema té un interlocutor, i en aquest cas és aquesta dona, em va sortir de manera espontània. El motiu és que, tot i ser una de les dones més influents i més desitjades de la seva època juntament amb la vídua negra, Jacqueline Kennedy, va anar a parar amb Aristòtil Onassis, que era un maltractador psicològic. Diuen que es va quedar embarassada i ell li va fer perdre el fill, per això va caure en una depressió. Em sembla molt fort que una dona, fins i tot avui dia, si no té un home a la vora es plantegi l'avortament com l'única solució. És realment fastigós que una dona es deixi aniquilar per un home.

"Em molesta que ara tot es banalitzi i se'ns faci creure que tots som iguals"

Per fer una crítica sobre el món de la televisió, se n'ha de consumir molta, no?

Ara fa dies que no la miro! De vegades me la poso a l'hora de dinar i l'acabo apagant perquè no li estic fent ni cas. Però va per èpoques. Quan he estat amb parelles que m'avorrien mortalment, en consumia molta, de tele! [diu esclatant a riure]. De debò! Potser vol dir que estava intentant evitar alguna cosa. Jo ja quan notava que la mirava més del compte li deia a la meva parella: "Tu mateix, vés fent..." [torna a riure].

Serials, informatiu, programes del cor, documentals... Al llibre, no se salva ningú.

Què va, què va, ningú! El que estic criticant amb aquesta història és el gregarisme. El fet que les persones que manen ja no sabem ni qui són, perquè estan totalment mediatitzades, però ens fan creure coses. Et posaré un exemple. Quan era jove, no m'agradava gens el color groc. Recordo que un estiu, de sobte, no parava de comprar-me coses groguenques. Em vaig adonar que aquell estiu totes les botigues estaven plenes de coses grogues, quina casualitat! El que no vaig arribar a entendre mai és com collons s'ho van fer per inocular-me el groc! És un exemple molt banal, però imagina't això a nivells més profunds, és terrible!

Al poema es planteja si la poesia pot competir amb la tele. Ha arribat a alguna conclusió?

La poesia no és un gènere per a molta gent, però no perquè sigui millor o pitjor no vull entrar en valoracions, sinó perquè hi ha gent a qui li agrada i gent a qui no. El que em molesta és que, en aquesta societat, tot es banalitzi i ens facin creure que tots som iguals i que ens han d'agradar les mateixes coses. Com collons hem de ser tots iguals? Vull dir que la poesia no arriba a tanta gent com les novel·les, i és perquè quan senten la paraula poesia pensen "ai, ara em faran pensar", o bé "segur que em fotran un rotllo".

Potser perquè a les escoles només ens ensenyen poetes de fa segles...

Més que ensenyar poesia de fa segles, jo penso que el que fan és llegir poesia amb veu macarrònica i avorrida, i això és com mirar un quadre a les fosques. Jo crec que va per aquí, la cosa. Si els que ens han d'ensenyar poesia als nens i nenes ens transmeten una cosa mortuòria, no m'estranya que no ens agradi, ningú té ganes de morir abans d'hora! [riu]

A priori, podria semblar que un poema és més fàcil d'escriure que una novel·la, però La dona que mirava la tele' està escrit entre els anys 2003 i 2009.

A mi m'agafen com atacs d'escriptura. O sigui, de sobte tinc com una necessitat molt gran d'escriure, i si veig que allò que escric pot tenir un interès, aleshores ho treballo, però de forma irregular, no matemàtica. No sóc una oficinista de la paraula, en el sentit de posar-me a escriure tal dia i a tal hora, com fan altres escriptors per organitzar-se. Sí que és veritat que treballo molt, perquè la feina, per mi, és plaer, però si em diguessin que només puc gaudir d'aquest plaer en uns determinats horaris, estaria perduda!

No es planteja practicar altres gèneres?

Al principi de la meva trajectòria vaig fer una obra de teatre molt rara i fa poc una novel·la, però el que a mi m'agrada en realitat és la poesia, és el gènere en què em sento més còmoda. A mi em sorprèn que hi hagi escriptors que practiquin tots els gèneres, perquè jo no puc, potser és que sóc més limitada, no ho sé. Ara, també és veritat que, amb temps, potser es pot fer.

A banda de temps, vull pensar que es necessita talent a l'hora d'escriure un poema.

Bé, avui en dia, tendim a pensar que tots podem fer qualsevol cosa. A mi m'hauria agradat ser ballarina, però mira, tinc un cul que pesa massa! [riu] És que clar, hi ha constitucions, jo no puc ser ballarina. Tots tenim limitacions, no podem abastar-ho tot, per molt que ens costi admetre-ho. Però torno a repetir: potser hi ha gent que sí que pot fer-ho.

La poesia és el gènere on s'estableixen vincles més estrets amb els lectors?

I tant! El problema és que només hi ha quatre lectors! [exclama rient]. A la vida, el que desitgem és fusionar-nos, i en poesia és difícil que puguis establir una vinculació íntima amb els lectors, però de vegades passa aquest miracle.