"Si m'han de fotre a les llistes negres, que m'hi fiquin!"

Amb humilitat, com els grans: "Molta gent mereix aquest premi tant o més que jo", diu Jordi Dauder (Barcelona, 1938), parlant del premi Gaudí d'Honor que va rebre el passat 17 de gener a Barcelona. El veterà actor i poeta es va emocionar: "Va ser un moment en què penses: Hòstia, t'ho reconeixen! I no és que estigui al final de la meva carrera', i això emociona".

Dauder va ser un dels protagonistes dels tercers premis Gaudí, potser l'edició de més nivell del cinema català (si més no, per la presència de pel·lícules catalanes als Goya, el 13 de febrer). Per l'actor, aquest bon moment, "amb gent jove que comença amb molt bon peu, trencant motllos, amb coses molt interessants", no amaga una assignatura pendent, que és la de recuperar el lloc que pertoca a Barcelona dins del cinema a Espanya: "Els inicis van ser aquí, i la majoria dels tècnics i dels professionals del cinema són catalans, però treballen a Madrid. Això és una sagnia. No s'ajuda prou la capacitat creativa de Catalunya. És un problema polític: cal ajudar els creadors perquè puguin treballar a casa". Ell, que ha fet prop del 80% de la seva producció a Catalunya, ja fa una dècada que és a la capital.

"En la Llei del Cinema no es pot acceptar una condició econòmica sobre una de cultural"

A Catalunya s'està treballant políticament per potenciar el cinema de casa. "En la Llei del Cinema català hi ha fets contradictoris", diu. "Tenim el dret d'expressar-nos en la nostra llengua i de recuperar la cultura, però també tenim una realitat bilingüe. Estic més a favor que en contra de la llei: penso que no s'ha de radicalitzar en el temps, cal equilibrar molt, trobar el consens en el moment. És clar que, si després et vénen les majors a tocar els collons". En qualsevol cas, una cosa és bàsica: "No acceptar una condició econòmica sobre una de cultural i intel·lectual".

"Sempre aprofito els directes", admet sense pèls a la llengua, tot recolzant-se en Bertolt Brecht, que deia que parlar de pardalets i d'arbres és silenciar. I, esclar, a la gala dels Gaudí va aprofitar el moment de pujar a recollir el guardó per criticar unes quantes coses: les retallades en cultura; la situació del cinema català; les altes finances "Van ser quatre paraules una mica compromeses, però molt lights", diu, "el que passa és que, com que impera el silenci, se'ls va donar molta transcendència".

"A Camino' em vaig implicar ideològicament. Cal denunciar l'Opus Dei!"

La dignitat del seu ofici és cabdal: "Per mi és un orgull ser actor i estar al servei dels meus personatges". Encara que, gairebé sempre, han estat molt diferents de com és ell: "Normalment han estat fills de puta, pederastes, feixistes... És important, i cal tenir molt de tacte per reflectir el que representa aquesta gent". No oblida que actuant fa un acte cultural: "El teatre i el cinema són negoci, sí, però també són cultura i, per tant, tenim un compromís ètic". Dauder posa un exemple recent per explicar la seva visió de la professió. "Vaig triar la pel·lícula Camino perquè m'hi vaig veure involucrat ideològicament. Hem de denunciar l'Opus Dei! Ho hauria fet gratis". La responsabilitat cultural dels actors és molt gran: "M'interessa el guió no alimentari, és a dir, poder triar, no acceptar qualsevol cosa perquè es necessiten els diners". Sap, però, potser també per experiència, que la majoria dels actors no tenen aquest privilegi.

Queda clar que Dauder sempre ha estat un home d'esquerres i molt actiu: "He participat en les lluites socials i culturals com a ciutadà, el que passa és que no deixo de ser actor i això dóna molta més repercussió a la meva presència". Aquesta situació comporta un compromís que Dauder accepta fins a les últimes conseqüències: "El portaré endavant sigui com sigui. Si m'han de fotre en les llistes negres, que m'hi fiquin!". Sap que les llistes negres continuen existint: "Cal ser prudents, perquè tothom té dret a dir que no a qui vulgui. Però en la majoria dels casos queden retratats", diu, en referència a certs actes, presumptament encoberts, de censura.

"Més que el carrer, cal recuperar Wikileaks! La tecnologia escapa al sistema"

Per Dauder, la situació actual és preocupant tant des del punt de vista econòmic com des del cultural. A ell li va passar el mateix que explicava Sabina la setmana passada a la contraportada de Público: "Va ser molt fort posar CNN+ i veure-hi Gran hermano", diu. I recorda Berlusconi i el panem et circenses dels romans: "La televisió ens ha convertit en espectadors de nosaltres mateixos mitjançant una berlusconització individualitzada", afirma. Ve a dir: no cal que pensem, no cal que ens agrupem... "Hem de veure que els bancs no determinen el nostre futur, que són els responsables de la crisi. Això porta cap a una situació de conflicte total". Però la gent no acaba de reaccionar. Per què? "Està clar que hem de recuperar el carrer", explica, i tot seguit matisa un fet important: "Potser el que hem de recuperar no és el carrer sinó Wikileaks! La tecnologia escapa al sistema, Tunísia s'ha mobilitzat amb les xarxes socials".

Si alguna cosa fa Jordi Dauder és parlar clar. La seva condició de literat li impedeix fer-ho d'una altra manera: "Cal dir les coses pel seu nom, sense eufemismes, perquè, si no, acabem enganyant-nos tots plegats", explica. I s'irrita: "Ens diuen que no hi ha lluita de classes una merda no hi ha lluita de classes! Mira els tunisians! S'han carregat la dictadura a la qual, amb tants eufemismes, les democràcies occidentals donaven suport. La revolució de Tunísia és molt important, té arrels molt profundes i encara no ha estat aprofitada des del punt de vista religiós. No hem vist cap imatge de gent resant Potser estem davant d'una nova situació internacional".