L'optimisme eròtic de Salvat-Papasseit

A Joan Salvat Papasseit (Barcelona, 1894-1926) li agra­dava anar per lliure i treballar al marge de capelletes encotillades. Crescut lluny de les avingudes de l'Eixample barceloní, als 12 anys es va col·locar d'aprenent d'adroguer. La resta d'hores les dedicava a voltar per l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Tot i no ser un autor de culte com Carles Riba o Josep Carner, Salvat-Papasseit és un dels escriptors catalans més musicats de tots els temps (Montserrat Caballé, Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat o Loquillo són alguns dels que han cantat els seus poemes). Arraconat pels noucentistes, i també pels deixebles d'aquests, Salvat-Papasseit sovint ha quedat eclipsat per figures com J.V. Foix, però la seva obra ha sobreviscut al pas del temps. Així ho demostra l'exposició Salvat-Papasseit poetavanguardistacatalà, que es pot visitar fins al 3 d'abril a l'Arts Santa Mònica.

El muntatge pro­posa un recorregut cronològic dividit en tres àmbits per tal de reconstruir de forma documental, visual i sonora la trajectòria salvatiana.

El poeta va unir amb enginy els versos d'amor amb l'experimentació

El primer espai de la mostra és el dedicat a l'època de l'Ateneu Enciclopèdic i Popular. Per a un jove aprenent de poeta, format al marge de les aules del món benestant, la biblioteca pública i les tertúlies al carrer van ser fonamentals per al seu desenvolupament. Va ser en aquest espai on l'autor del llibre Poemes en ondes hertzianes va absorbir els corrents de pensament de l'esquerra obrera i del Modernisme, i on va elaborar una visió cosmopolita de l'art i la literatura.

Als 19 anys ja formava part de la Junta de l'Ateneu i era un dels bibliotecaris de l'entitat. "Cada ú, quan neix, neix per damunt dels fets, dels homes i les coses", va escriure un poeta que creia en la capacitat transformadora de les paraules. Creença que destil·la el seu corpus poètic, però també tots els seus treballs periodístics, signats amb el nom de Gorkiano. Atrevit, plural, cívic i contradictori, per ell la modernitat passava per una transformació de continguts. I com prova El poema de la rosa als llavis, un dels seus llibres més llegits, va saber unir amb enginy l'erotisme amb l'experimentació formal.

Fill d'una família humil, va desenvolupar idees progressistes

Amb la mirada fixada en la cultura urbana que naixia a les ciutats industrials i els canvis que això reportava a tots els sectors de la cultura, la influència de les arts plàstiques va ser essencial en l'obra de Papasseit. El segon àmbit de la mostra s'anomena Galeria d'art, i reflecteix l'amistat del poeta amb els pintors Joaquim Torres-Garcia i Rafael Barradas, amb els quals va impulsar Un Enemic del Poble, una publicació que definien de "subversió espiritual".

A les Galeries Laietanes, Papasseit va treballar d'editor i llibreter, i és en aquesta òrbita oberta on va néixer Revista Nova, un setmanari que recollia les tendències artístiques europees.

La seva poètica parla de la dignitat del treball, repassa totes les cares de l'amor i enalteix la vida, però Joan Salvat-Papasseit va caure malalt als 20 anys. En aquestes circumstàncies, va convertir l'aïllament i el monòleg interior en els seus còmplices. Per tot plegat, el tercer espai de la mostra porta l'epígraf de Sanatori, parla de l'experiència de la malaltia i de l'assumpció de la poesia com a catarsi per tirar endavant. El sofriment el va tornar optimista, però va morir de tuberculosi als 30 anys.

Joan Brossa, fervent admirador de Papasseit, va dir: "Davant el fur de la burgesia i els seus lacais lletraferits; enmig de tants de versos d'espardenya i servilisme l'obra de Salvat, treballada al so de les coses naturals, caldria que fos reclamada amb més insistència, i al seu entorn ens hauríem de reunir els poetes tots els migdies de l'any". Un objectiu que l'exposició del Arts Santa Mònica acompleix.