El bipartidisme avorreix Catalunya

El debat televisat de dilluns ha tornat a destapar la caixa dels trons al voltant del rígid bipartidisme que caracteritza el sistema polític espanyol. Sota l'efecte d'aquesta dinàmica, reforçada ad nauseam per l'espectacularització de l'esdeveniment en el mitjà televisiu, la gent ni tan sols recorda que en aquestes eleccions ni en cap altra del vigent sistema constitucional no es tria president a res. Senzillament es renova un Parlament. Es tracta d'unes eleccions legislatives i és la Cambra resultant qui triarà un president de Govern en funció de la seva nova composició i el joc de majories i minories. Fins aquí la primera reflexió de catecisme sobre el cas.

En aquesta ocasió, l'expectativa d'una virtual majoria absoluta del PP reforça encara més, si és possible, el rígid eix bipolar sobre el qual gira el debat polític a escala estatal, fins al punt de difuminar la naturalesa essencialment multipartidista del mapa polític i les singularitats específiques d'alguns territoris com ara Catalunya. La virtual reforma de la Llei Electoral per reduir la representació de les minories de partits d'àmbit no estatal fantasma que molt possiblement tornarà a treure el cap en la pròxima legislatura se suma a aquest culte pel bipartidisme heretat un cop més de les convencions de la Transició.

"Pobre Catalunya i pobre Espanya, si cauen en mans només de l'un o l'altre", afirma Duran

El disgust dels partits catalans amb representació a les Corts és coherent amb la displicència d'un ampli sector de l'opinió pública, que va preferir resoldre la vetllada amb la tropa del Crackòvia o la vida privada de Rexach. El mateix portaveu del Govern, Francesc Homs, va assegurar no sense ironia haver invertit el seu temps a TV3. Si fos cert, contradiria el seu conegut zel professional i fins i tot les servituds de la seva alta missió.

En tot cas, ningú té cap dubte que el portaveu se sap de dalt a baix tot el que es va dir en el gran duel televisiu. Si més no pel que fa a Mariano Rajoy, que és amb qui el Govern haurà de jugar-se probablement les garrofes.

Les reaccions contenen l'èmfasi propi dels temps de campanya però són il·lustratives. "Catalunya va ser la gran absent", va denunciar el candidat de CiU Josep Antoni Duran i Lleida, bon coneixedor de la tenalla bipartidista que plana sobre ell en aquestes ocasions. "Pobre Catalunya i pobre Espanya, si cauen en mans només de l'un o l'altre", va afegir el dirigent nacionalista, remarcant el fet que en cap moment es va fer al·lusió a alguns dels grans temes que afecten i interessen Catalunya.

Duran s'enfronta a l'escenari cada vegada més pròxim i irreversible d'una majoria aclaparadora del PP. El debat televisat va confirmar amb escreix l'efectivitat de Rubalcaba com a diputat i virtual futur cap de l'oposició, d'una banda, i la grisa parsimònia de qui es perfila com a futur president del Govern central.

El duel ratifica el punch' del candidat socialista i la grisa parsimònia del presidenciable del PP

No menys escandalitzat es va mostrar el candidat d'ERC, Alfred Bosch, que rivalitza amb CiU a presentar-se amb força al servei únic dels interessos de Catalunya. "Només una vegada es va esmentar Catalunya i va ser per fer un retret relacionat amb les retallades en la sanitat, i en canvi, la paraula Madrid va ser esmentada 23 vegades", va afirmar el candidat.

Bosch es va recolzar en l'índex d'audiències per reafirmar el seu punt de vista. "En realitat ja admeten la independència mediàtica", va dir el candidat. "Els dos candidats ho veuen així i també la població catalana; en altres paraules, no els interessa Catalunya i a nosaltres no ens interessen aquests debats", va dir.

A Joan Coscubiela el debat li va semblar el "joc de l'amagatall", en el qual Rubalcaba va eludir l'acció del Govern Zapatero i Rajoy va esquivar precisar les seves intencions. Però, a més d'això, el debat va amagar un altre fet essencial: a diferència de l'Espanya menys perifèrica, caracteritzada per una estructura geomètrica de dos costats, Catalunya és una mena de pentàgon en el qual ni tan sols les grans forces estatals tenen una traducció literal. Aquest és el cas del PSC, que més enllà del contenciós sobre la seva dependència del PSOE, és un partit federat amb un origen i personalitat lligats a Catalunya. El debat, doncs, segueix obert.