Tardor del 2020. En uns mesos especialment convulsos a nivell global, marcats per la pandèmia de Covid-19, quatre joves decideixen trencar temporalment amb la societat i experimentar una "vida fora dels límits establerts", que els portarà a instal·lar-se en un bosc del massís del Montseny. L'objectiu? Viure durant un mes de forma totalment autosuficient a partir d'allò que els proveeixi la natura.

El projecte, que remet al que va fer el filòsof i escriptor estatunidenc Henry David Thoreau a mitjan del segle XIX i que va retratar a Walden o la vida als boscos-, es va allargar finalment 25 dies. Ara ens hi podem endinsar a través d'Emboscats. Una experiència d'autosuficiència al cor del Montseny, el llibre que acaba de publicar Cossetània i que signa Sergi Monrabà Net, un dels quatre protagonistes -els altres són el seu germà Oriol i els seus amics Adrià Reales i Èric Gàmiz-.

Tots ells són de la zona -es defineixen com a "fills del Montseny", i tenen un coneixement profund de l'entorn del massís. Ara bé, un cop van decidir passar de la teoria a la pràctica i mirar de viure al bosc i del bosc, van dedicar mesos a preparar-se, ja fos a través de lectures o en trobades amb persones que acumulen una saviesa ancestral sobre la zona, bàsicament amb la intenció d'aprendre tots els detalls sobre quines plantes, arrels o fruits que trobarien serien comestibles.

Què els porta a fer el pas? "Sempre buscàvem aventures a la natura, però mai les havíem fet amb autosuficiència", explica Sergi Monrabà, en una conversa per videotrucada amb Públic. En el seu cas, per exemple, en el passat ha viatjat amb motxilla pel Canadà, ha anat al nord d'Alaska a visitar "l'autobús màgic" o ha fet el descens del riu Yukon.

L'aturada forçada de la Covid i les restriccions que es van imposar els va donar "tot el temps del món" per anar una mica més enllà en la relació amb un Montseny que és com el seu pati de casa. "Vam anar fent petites proves, fins que un dia vam dir que segurament amb el coneixement que teníem hi podríem viure i vam passar de la teoria a la pràctica".

La cabana, a prop d'un riu

Al text, Monrabà exposa que instal·lant-se al bosc també buscaven "experimentar el vertader sentiment de llibertat" i, ni que fos durant unes setmanes, "trencar amb la societat de consum", el que comportava "desaprendre i retrobar-nos amb el silenci, ser autosuficients i viure allunyats dels desitjos falsos". Més enllà d'aprofundir en tot allò que ja sabien sobre els possibles aliments que trobaran, els mesos previs a la tardor del 2020 també els van dedicar a construir la cabana que els servirà de refugi en la seva particular vida forestal.

Escullen una ubicació a la cara sud del massís del Montseny, un fet que s'explica perquè aquesta vessant en una muntanya sempre és "més lluminosa, més càlida i més abundosa" i la cabana -situada a uns 700 metres d'altitud- es troba a tot just deu minuts d'un riu -font imprescindible d'aigua- i a una distància raonable d'un bosc de castanyers. La castanya serà, juntament amb la nyàmera -un tubercle-, la base de la seva dieta alimentària.

Els quatre joves acumulen experiència en el sector de l'hostaleria, un fet que es tradueix en què espremeran la seva creativitat per elaborar plats d'allò més diversos amb el que recol·lecten al Montseny. La recerca i posterior elaboració del menjar serà la seva principal activitat durant una vida al bosc que els permetrà allunyar-se del ritme frenètic que s'ha imposat en una societat contemporània marcada per la productivitat extrema i constant que exigeix el capitalisme.

Les primeres hores de l'experiència van estar marcades per una sensació d'abundància de la natura, ja que en poca estona van aconseguir recol·lectar aliments -fruits silvestres, castanyes, plantes, arrels,...- per a diversos dies. Això els va permetre esvair determinades pors comunes en aquells que s'endinsen en allò desconegut però, a llarg termini, en certa manera serà un miratge.

Al cap de tres setmanes començaran a evidenciar-se la falta d'energia que arrosseguen els quatre i que suposarà, entre d'altres qüestions, que cada cop escassegin més les llargues escapades pel massís per proveir-se d'aliments variats. La manca de proteïna animal i el fet que, per exemple, tampoc puguin alimentar-se d'uns llegums que no creixen de manera silvestre al Montseny seran elements claus en la seva progressiva debilitat física.

Els impactes del canvi climàtic

"Crèiem que podíem tirar endavant i ser autosuficients únicament amb la part vegetal. Tiràvem d'arrels, de fruits, que ens aportaven molts sucres, de fruits secs, com nous i avellanes... Eren suficients per saciar-nos, perquè no passàvem gana, però no eren prou per donar-nos energia. L'altra qüestió és que al Montseny ja és una odissea pescar. Si es pogués hauria estat molt diferent", comenta Monrabà, que al llibre detalla com en tota l'experiència tot just pescaran dues truites i en un riu situat a una distància considerable de la cabana.

Els dèficits alimentaris seran els que, finalment, els portaran a decidir escurçar l'aventura a 25 dies i, en aquest sentit, l'autor d'Emboscats reconeix que "hauríem d'haver estudiat quin tipus d'aliment ens mancava i què no i no ho vam fer". Per tot plegat, afegeix que més enllà de defensar que per portar a terme un projecte de vida autosuficient al bosc cal establir-se en comunitat, també subratlla que cal apostar per ser "nòmada i caçador, no n'hi ha prou amb ser recol·lector", ja que per una banda la zona més propera on t'instal·les va esgotant els recursos -almenys temporalment- i la caça pot permetre cobrir les necessitats de proteïna animal. La falta de coneixements, però, va provocar que ni es plantegessin portar a terme aquesta darrera activitat.

Paral·lelament, afegeix que van comprovar en primera persona l'impacte del canvi climàtic a la zona, ja que la pesca que per a ells va ser gairebé impossible era comuna i relativament abundant en la joventut de la seva pròpia mare -és a dir, fa poques dècades- i altres animals, com per exemple, els cargols també apareixen ara una quantitat molt menor. "Hem vist com amb el canvi climàtic la vida en estat natural és més difícil. Potser en un futur la vida a la natura no serà viable, per més que tinguis els coneixements per ser autosuficient, perquè la natura ja no dona més de si".

Repetiran en un futur?

A l'hora de valorar la vivència, Monrabà subratlla que "si haguéssim volgut portar aliment [de fora el bosc] no haguéssim tingut necessitat de tornar. Allà estàvem perfecte, no sentíem cap incomoditat que ens molestés". Destaca que durant l'experiència "vam frenar en sec" i van poder desconnectar almenys temporalment de la "societat hiperproductiva i hiperconnectada en la qual vivim". "Penso que estar uns dies al bosc és una experiència molt sana i que tothom hauria de poder viure, ni que sigui portant menjar", afegeix.

Amb tot, admet una certa sensació "agredolça" un cop van retornar del seu experiment: "L'experiència és una vivència única i estic súper agraït d'haver-la viscut, però si vius en societat formes part de l'engranatge i segueixo fent exactament el mateix que feia [abans d'instal·lar-se 25 dies al bosc]. Sí que estic boig per les plantes silvestres i intento afegir tot el que puc a la meva dieta i al meu rebost, però si intentes no ser un marginat acabes fent tot exacte al que estaves fent. Sí, la readaptació va ser súper ràpida".

En cap cas descarten tornar a reviure l'experiència en un futur. "Sempre ho plantegem, però el més complicat és la disponibilitat de temps. En certa manera, la Covid va ser com un regal en aquest sentit", apunta i reconeix, però, que en un segon intent "ho plantejaríem diferent, fins i tot portant alguna cosa de menjar".

A banda del temps, però, les restriccions pandèmiques també facilitaven "estar tant de temps al bosc sense cridar l'atenció, perquè estava tot parat", un fet que més que probablement no succeiria si repeteixen l'experiència. De moment, però, el que han pogut demostrar és que almenys durant unes setmanes és factible viure de manera autosuficient als boscos del Montseny i que allò que Thoreau va portar a la pràctica a mitjan del segle XIX segueix sent font d'inspiració 170 anys més tard.