Membre del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, assessor de la UNESCO, implicat en la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), doctor en Ciències Ambientals, geògraf, naturalista, divulgador científic, professor durant dècades a la UAB -ara jubilat-, Creu de Sant Jordi, autor de més d'un centenar d'obres, expedicions a l'Antàrtida, l'Amazones, la selva Lacandona, ... El currículum de Martí Boada (Sant Celoni, 1949) és inabastable. Acaba de publicar Poesia Forestal (El Cep i la Nansa) i ens obre les portes de casa seva, Can Quercus, a Campins (Baix Montseny, Vallès Oriental) per parlar de l'emergència climàtica, la situació dels boscos del país i la necessitat de la gestió forestal o la relació amb el medi. Mentre conversem no deixen d'escoltar-se ocells cantant enmig d'un ambient que convida a la calma.

Fa un parell de setmanes milers de persones, sobretot joves, van mobilitzar-se per demanar a les institucions i als líders mundials accions contundents i immediates per abordar l'emergència climàtica. Hi som a temps?

Que Nacions Unides decreti l'estat d'emergència climàtica, que és una alarma superior a la urgència, no es pot banalitzar. Fa temps que sabem que hi ha el canvi climàtic i en sabem la causa, que en gran part és antròpica, és a dir, per l'actuació humana. Segurament és el problema ambiental més rellevant de la història de la humanitat, tot i que no del planeta. El planeta, encara que volguéssim, no el podríem destrossar, però és molt probable que en modifiquem tant les condicions ambientals que els humans no hi puguem viure dignament. És una problema dels humans i hi ha una dimensió social que no podem oblidar. I en el conservacionisme hi ha línies de pensament molt deterministes, molt darwinistes, que diuen que els humans no hem de fer res, hem d'obeir les lleis de la natura. Però si la gran esperança és la capacitat evolutiva, la capacitat que els humans puguem corregir una tendència tan preocupant!

Això sobretot ho vaig recollir del Nelson Mandela quan l'any 95 vaig tenir la sorpresa o fortuna que Nacions Unides em donés el Premi Global, el premi mundial del medi ambient, i vaig anar a Pretòria. Mandela ens va convidar a casa seva i ens va dir: "no us equivoqueu, això de la natura i el medi no és una cosa de quatre ossos panda i dues floretes de la muntanya, la lluita pel medi ambient és la gran causa de lluita de la humanitat, té una dimensió social inequívoca". Per tant, renunciar a la capacitat humana de corregir-ho seria determinisme catastròfic. Estem en un moment gravíssim, i tindrem moltes dificultats, però si som capaços de revolucionar les formes de relació, les d'apropiació, les energètiques o les de mobilitat hi ha una esperança.

Aquestes mobilitzacions han agafat força els últims anys i mostren una creixent consciència ambiental, però no tinc gaire clar que a nivell polític se li doni realment el mateix pes al problema.

Fins i tot es ridiculitzen aquests moviments, que formen persones gairebé adolescents i que tenen una por de morir pel medi ambient, una preocupació que no tenien les generacions anteriors. Aquets moviments representen una esperança, però que arribin a incidir políticament és menys esperançador, perquè el que sabem és que els ritmes electorals no coincideixen amb els ritmes de la natura. I hi ha un fenomen que anomeno osmosis social, que en política implica que arriben als llocs claus, a les principals aixetes del món, no els més dotats intel·lectualment o èticament. Pot ser que el número u de la primera potència sigui un psicòpata. I aquí és on veig la principal amenaça.

Al continent una de les eines per lluitar contra l'emergència climàtica és l'anomenat Pacte Verd Europeu, que planteja una transició energètica i la descarbonització de l'economia. Però això és factible sense un canvi de model econòmic?

Hi ha formulacions lligades al NewGreen Deal i fins i tot més revolucionàries com el decreixement,... El ritme de la demanda de l'actual model econòmic té un destemps amb la possibilitat de produir realment un canvi de model energètic, que no es veu gens clar. Tenim un sistema amb el que som bons en la post-catàstrofe, però som molt dolents en la prevenció. Jo havia escrit sobre el cost per mort evitada davant els riscos ambientals, però amb això no mobilitzes el capital. Ja ho veus que aquest nivell d'emissions [actual], d'indústria o d'activitat ens portarà problemes.

Manté que el principal problema ambiental és la carbonització de l'atmosfera. Segons els acords de París les emissions s'haurien de reduir un 8% anual fins el 2030, però no s'ha acomplert cap any, ni el passat, en què malgrat l'aturada pandèmica el descens va ser del 6 o 7%.

Les emissions no baixen com caldria. En [Josep] Peñuelas, un ecòleg magnífic, va poder mostrejar una fulla d'alzina de finals del XIX en un herbari i si aleshores tenia 280 unitats per milió de diòxid carboni per metre cúbic, ara la mateixa alzina està a 430 unitats. Què vol dir això per un profà? La carbonització no és notòria perquè els humans som una espècie tomasiana [de Sant Tomàs], de si no ho veig no ho crec, però a 10 o 12 km d'alçada, a nivell d'estratosfera, s'ha format un hivernacle, i la radiació incident, que és bàsica pel metabolisme del sistema, pateix una distorsió, està modificada i provoca aquest augment de temperatura. Per exemple, en aquest bosc mediterrani que veus aquí l'augment de temperatura i de diòxid de carboni produeix una quantitat molt més gran d'hidrocarburs volàtils. Si hi vens al juliol o agost i hi passeges notes com una olor de benzè, que quasi t'espantes. Les alteracions són incommensurables. També afecta els ocells. En la fase de nidificació del poll és bàsic que l'alimentació sigui sobretot proteica, necessiten una quantitat d'erugues o larves molt gran. Però l'augment de temperatura provoca un destemps i les erugues apareixen després de la nidificació i l'oferta proteica ja no es dona. Però com que això no es veu, no ens esverem.

Més enllà dels polítics, tampoc sembla que el gruix de l'elit empresarial vulgui canviar de model econòmic i afrontar un decreixement.

Clar, aquells que tenen una visió més economicista diuen que això és una cosa de quatre esverats. Però també hi ha una certa esperança, remota si vols, en empresaris que tenen un mínim d'humanisme. Per exemple, amb el Miquel Torres [productor de vins] ens coneixem de fa molts anys i ell diu que, després de tenir la informació objectiva, s'ha convençut de la urgència de modificar el model productiu i energètic, i no centrar-se tant en una aproximació monetarista, en pensar en els seus nets. O el Bill Gates, que també ho té claríssim i està treballant perquè això canviï. Al final, sobretot al primer món, per la descarbonització només es mobilitzen aquests joves que veuen compromès no el seu futur laboral, sinó el futur existencial.

El consum energètic actual no es pot mantenir amb una matriu basada en les renovables, per tant, el descens tard o d'hora serà un imperatiu.

Exacte, aquesta és la clau, que no surten els números per enlloc, encara que facis plantejaments d'electrificació. A l'àrea metropolitana de Barcelona el consum energètic per càpita és de 30.000 kilocalories diàries, de les quals 25.500 són en terciari, com ara mobilitat i treball, el que anomenem exoconsum; i la resta, 4.500 corresponen a l'endoconsum, pel metabolisme. Alguns estats dels Estats Units han arribat a les 200.000 kcal. Ara mateix, el 20% de la població mundial consumeix el 80% dels recursos, si s'equiparés el consum del 80% restant necessitaríem dos planetes terra més. Aquest model nostre no es pot universalitzar, nosaltres som els que hauríem de reduir la nostra petjada ecològica.

El darrer informe del grup d'experts en Canvi Climàtic i Ambiental del Mediterrani adverteix que la temperatura de l'àrea augmenta un 20% més ràpid que la mitjana mundial i això comporta pèrdua de biodiversitat, major risc d'incendis, arribada de noves malalties.

A Catalunya tenim alguns paisatges que són sentinelles, com ara el Montseny, que té una biodiversitat que és indicadora, ens avisa de com estem. I el que ens diu és que aquest paisatge mediterrani d'alzinar, roure martinenc i pineda de pi blanc i pi pinyer va pujant i va desplaçant el Montseny eurosiberià, el de les fagedes, que al seu torn desplaça els prats subalpins cap a dalt...

A Catalunya cada cop tenim més bosc. Però això realment és positiu?

Des dels anys seixanta a Catalunya hem passat de tenir un 40% de superfície forestal a gairebé un 70%. Això lliga amb aquesta idea de la intocabilitat del bosc, que és una mitificació urbana. Quan una família pagesa se'n va implica que desapareixen els conreus, les pastures i la biodiversitat. Més bosc, més alzinar mediterrani, no vol dir més biodiversitat. En canvi, aquests prats i pastures quedaries parat de la riquesa en fauna que tenen. Ens han desaparegut pràcticament la guatlla, les aloses, les perdius, quantitat d'espècies d'espais oberts,... i amb la vegetació, igual.

Alhora, aquí segur que més bosc significa menys aigua. En època de vida rural i activitat [forestal], la mitjana d'aquests boscos era de 1.500 o 2.000 arbres per hectàrea, ara a molts llocs estem a 15.000 o 20.000. Tenim molt més arbres per hectàrea i un augment de temperatura d'un grau i mig, de manera que a l'estiu tenen un estrès hídric tan gran que augmenten el segrest [d'aigua]. Almenys aquí és una creença errònia pensar que més bosc significa més aigua.

L'augment de superfície forestal i la pujada de la temperatura també augmenta el risc d'incendis, que cada cop poden tenir més capacitat destructiva,

De manera natural el sistema ja es defensa, hi ha tants arbres que ja veus que tenen una disputa enorme entre ells i ells mateixos van reaccionant i hi ha quantitat d'arbres i branques que no poden viure i s'assequen. Tot això [assecat] és cel·lulosa, la càrrega de combustible, i només li falta la guspira. La quantitat d'arbres i branca seca seria la combustibilitat del bosc i això s'ha de combinar amb la ignibilitat, la guspira. A l'estiu amb les altes temperatures i amb aquest volum de combustible, si salta la guspira, doncs bueno,... i a més a més, hem fet una cosa que cap cultura anterior havia fet, com és construir al bosc. I quan es crema un bosc, doncs ja no només és un incendi forestal, sinó que hi ha perill de mort per a persones.

Per corregir tot això, quina gestió forestal s'hauria de fer?

La gestió forestal és necessària i caldrien uns instruments que són els plans de gestió forestal sostenibles i la certificació. El sistema forestal s'ha de regular i legislar, en aquests moments és impensable una explotació forestal que no demani una autorització i que no estigui supervisada. Això ben fet i posat en el discurs de la bioeconomia és una petita esperança. Es tracta de fer una activitat sostenible i retirar l'excedent del bosc. Sabem perfectament la producció d'un bosc, que no està quiet i és un exemple de sostenibilitat, i cada any acumula unes cinc tones per hectàrea i any. Si fas un pla de gestió sostenible i quantifiques la producció que fa sol aquest bosc, sense que ningú el cuidi, i en retires l'excedent, doncs és un exemple de sostenibilitat. El bosc augmenta de dues maneres: verticalment, cada vegada és més alt; i horitzontalment, si un pagès abandona el camp de cereals en dos o tres anys les aglans saltaran cap aquí i en 15 anys serà un bosc.

Caldria revaloritzar el sector primari perquè els conreus recuperin espai?

Exactament. Seria molt interessant que els nois i noies que venen aquí a buscar qualitat de vida facin un plantejament d'agricultura ecològica. La gent que ve aquí del sistema urbà i vol una relació diferent amb el medi és una esperança i ha reanimat la cultura d'aquests territoris. Quan la gent de la meva generació anàvem a ballar als envelats si et volien insultar et deien pagès. En certa manera jo porto boina per això, per reivindicar la pagesia, tot i que és cert que això ja ha variat una mica i ara la gent que ha posat en marxa projectes d'agricultura o ramaderia ecològica tenen discurs.

El darrer any hi ha hagut un cert augment del circuits curts de distribució i l'agricultura ecològica. És una altra esperança?

Això també és una guspireta d'esperança. Aquí al Montseny hem tancat 700 masies els últims 50 anys i al poble de Campins ens queden actius, a nivell competitiu, un pastor que té 500 xais, el Paco, i amb camps hi ha un xicot. El que hem d'aconseguir és que a la gent jove d'aquí l'administració no els hi foti traves [si volen engegar projectes d'agricultura o ramaderia ecològica], que no els tanqui les aixetes de pas.

També vivim una certa redescoberta de la natura, tot i que alhora veiem com molts espais, com el mateix el Montseny, es massifiquen sovint. Com a societat ens caldria una major educació ambiental?

No m'agraden les societats molt tutelades, però això s'hauria d'aprofitar. La societat urbana té tot el dret legítim a sortir de cap de setmana. Entre setmana hi ha al voltant de 900.000 persones de comarques que cada dia van a Barcelona a treballar o estudiar, per tant recíprocament no hem de dir que no vinguin. Ara, s'ha regular. Un ciutadà en el sistema urbà està pautat: no passarà un semàfor en vermell, no baixarà a orinar al metro, no entrarà a fer un ús d'una botiga i s'ho emportarà, ... Però, al revés, molta d'aquesta gent de cultura urbana té un grau molt alt de desconeixement del medi. En molts casos, no saben ni on van. Les sortides s'han de preparar i després has de tenir uns coneixements mínims, saber que no has d'entrar en un camp, que no et pots posar en un camí o saber que hi ha moltes espècies silvestres que són tòxiques...

La gent ha de venir, però ha de tornar diferent, ha de fer un aprenentatge, perquè això és un regal. Ja notes que aquí respires molt millor i hi ha la calma, escoltes els ocells i deixes l'estrès urbà, i pots anar aprenent contínuament, és una aula. També en alguns moments cal tenir en compte la capacitat de càrrega del sistema, que té uns límits, perquè ens trobem amb coses com la bogeria dels bolets. Ja es veu que en els pics el sistema no pot engolir més gent. Al bosc s'hi ha d'entrar, sobretot, amb molt de respecte, fins i tot hem de modular la veu. Hem de fer-ne un us prudent i respectuós.

Per tant, hauríem de canviar la relació que, majoritàriament, tenim amb el medi.

Segur i urgentment i la millor manera de fer-ho és conèixer-lo mínimament. Si no, és com tenir un Picasso a casa i que el facis servir per embolicar l'esmorzar. Una vegada conegut es donen les condicions per estimar-lo i si l'estimes, per respectar-lo [s'atura per indicar el so d'un merlot que dona la veu d'alarma i avisa a la resta d'un perill i també assenyala el cant d'un mascle de pinsà]. Ni que sigui per egoisme el que no podem és menjar-nos la superfície que ens sustenta i ens dona aliment.