Des de fa més d'un quart de segle, cada setmana Catalunya Ràdio obre una finestra al món que convida a descobrir allò que desconeixem, a viatjar arreu, a endinsar-se a d'altres cultures i a fer-ho sempre sense prejudicis. Ho fa a través d'Els viatgers de la Gran Anaconda, el programa de Toni Arbonès que s'ha convertit en un autèntic clàssic de l'emissora pública.

Coincidint amb la publicació del llibre 25 anys. Els viatgers de la Gran Anaconda. Entrevistes escollides (Tushita edicions), entrevistem Arbonès, periodista de l'àrea d'internacional de Catalunya Ràdio des de fa gairebé quatre dècades i responsable de l'espai des de l'inici. Amb ell parlem de com han canviat els viatges, de la importància de fugir dels llocs massificats i, sobretot, de la necessitat "d'explorar, que és el que ens fa anar més enllà". Una idea que lliga amb el relat que, encara avui, ofereixen tots els viatgers que passen pel programa.

Més d'un quart de segle de programa. No sé si espanta per la rapidesa amb què passa el temps. Imaginaves que una proposta com aquesta podria prolongar-se tant?

No, en absolut. Havia fet altres programes de viatges i quan vaig presentar aquest no m'imaginava que podria durar 25 anys. Són molts en ràdio i en els moments en què estem, en què tot va tan ràpid. Per a mi és una il·lusió molt gran haver pogut arribar a aquesta fita i, si déu vol, l'any vinent arribarem als 1.000 programes.

'Els viatgers de la Gran Anaconda' aposta per l'entrevista reposada, en profunditat i sense presses. No sé si gairebé se'l pot considerar un programa contracultural.

Jo diria que sí, que és una mica contracultural. Fa molts anys hi havia hagut algun cap de programes que m'havia aturat pel passadís i m'havia dit: "escolta'm, que ara les entrevistes més de 10 minuts res, eh". Però jo he tirat pel dret sempre amb allò en què he cregut, sense fer cas de les modes i de les tendències i, certament, té el seu públic. I està fet volent, vull que hi hagi aquest espai reposat, que vagi contra les tendències generals, perquè crec que és important que el món continuï tenint relleu i no sigui una cosa llisa i plana, com acaba sent moltes vegades en la majoria de les informacions del món.

En aquests 25 anys no sé si el món s'ha accelerat, però és evident que han canviat moltes coses: Internet s'ha generalitzat, han aparegut els 'smartphones' o les companyies aèries 'low cost', la massificació del turisme s'ha intensificat... El concepte del viatge s'ha transformat?

Sí, la forma de viatjar ha canviat molt, només cal que et fixis en el que fa la gent quan viatja, que està més pendent de la pantalla del mòbil que del país que va a veure. S'ha d'anar en compte amb això, perquè tota tecnologia té una bona aplicació si en fas un bon ús. Els mòbils van molt bé quan has de buscar una adreça. Si els complementes amb el mapa de paper penso que et pot donar un resultat molt bo, però si només mires la pantalla del mòbil o et passeges per Tòquio buscant una zona de wifi deixaràs de veure la ciutat. Has de vigilar que les possibilitats que et donen els avenços tecnològics no t'allunyin de l'essència del viatge, que és intentar veure en quin planeta vivim, acostar-nos a altres formes de vida, intentar entendre-les. Tot això fa que quan mirem les notícies o llegim una informació ho fem d'una altra manera quan parlen d'un país que has visitat i has conegut la seva gent.

Crec que és molt bo intentar treure intermediaris entre nosaltres i el que passa al món per treure estereotips. He parlat moltes vegades amb viatgers que han passat per l'Iran i tots em confien que s'han sorprès perquè acostuma a sortir als mitjans com un país que és el nostre enemic i et trobes que és molt amable i cordial amb el viatger i seguríssim per viatjar. És cert que els viatgers no hem de prendre decisions transcendentals, però en principi els viatges i acostar-te a altres cultures t'ajuden a trencar estereotips i a mirar-te el món des del teu punt de vista. A més a més, els viatgers són una font d'informació directa, sense cap interès que mediatitzi aquesta informació. Amb això sempre he tingut molta cura, és a dir, que si parlem del Nepal no és perquè ens ho hagi demanat el cònsol del Nepal, l'ambaixada o el director de no sé quin hotel, si no perquè passa un viatger que hi ha estat. Com deia Kapuscinski, el viatger en realitat és un reporter en potència i que sigui una informació tan directa és un fet que que s'ha de tenir en compte.

També parles del desig "d'explorar l'ignot, almenys per a nosaltres". Aquest ignot encara existeix?

Sí, i tant. 25 anys després continuo descobrint coses que no coneixia del món. De fet, les continuo descobrint de Catalunya, el lloc on visc i d'on soc fill i tinc pràcticament 62 anys i mig, per tant, com no hem de descobrir coses del món? A vegades, a partir de les informacions que apareixen i de les xarxes, ens pot fer l'efecte que ja ho coneixem tot i això és una falsedat, el món és molt gran i nosaltres som molt menuts. A més a més, el turisme de masses es concentra en uns punts molt concrets. Quan viatges a una ciutat et pots trobar una massificació a l'avinguda principal i al carrer que està cinc metres a la dreta o a l'esquerra no trobar-t'hi ningú i això fa que et creïs la idea que ho coneixes tot, però això és una fal·làcia.

En una de les entrevistes escollides, li preguntes al viatger i aventurer Michel Peissel: "si ho té tot a Cadaqués, per què se'n va al Tibet?" i aquest et respon: "Doncs perquè vull saber què hi ha darrere dels Pirineus, més enllà de França". Aquesta curiositat, aquesta voluntat de descoberta, resumeix la filosofia del programa i dels convidats que hi passen?

Aquesta és la curiositat que ha mogut l'home des de sempre. És a dir, perquè pujar una muntanya? Doncs perquè està allà. Tenim aquesta necessitat d'explorar i això és el que ens fa anar més enllà. Per què un home va començar a fer-se ales de cera per intentar volar? Coi, perquè això és el que d'alguna forma fa que haguem sortit de les cavernes, és aquest neguit inherent de l'espècie humana que ens fa descobrir nous horitzons cada vegada i que anem caminant per aquest viatge fosc que és la vida. Un viatge on arribes sense saber d'on vens i a on vas, sense llibre d'instruccions, tots hi arribem una mica marejats, és com una joguina a la qual li dones cordes i es va fotent trompades aquí i allà... Crec que és una recerca constant i el viatge forma part d'aquesta recerca de la vida.

Llegint el conjunt d'entrevistes, un pot sentir que el llibre té una part de retrat de mons que s'acaben. De fet, Jordi Esteva explica que "m'he especialitzat en mons que s'escapen; he arribat als llocs quan encara es veia el rastre que jo buscava, però que ja havia desaparegut".

Diuen els científics que la matèria no desapareix, es transforma. Sí que és cert que hi ha mons que veiem i desapareixen, perquè les coses canvien, però tan aviat en desapareix un, en sorgeix un altre. Potser és veritat que tu no veuràs el món que jo he vist, com jo no he vist el món que van veure els que van néixer el 1700 o el 1800, però n'hem vist d'altres i en veurem d'altres, a no ser que siguem tan necis d'esmicolar el planeta. El planeta sempre hi serà, amb coralls o sense, amb deserts o amb selves, per tant, sempre hi haurà un món per explorar.

Com ha evolucionat la tria de temes i de personatges?

He seguit trobant gent amb el mateix neguit de conèixer el planeta on vivim i les formes de vida que s'hi escauen. Potser ha baixat un xic la capacitat descriptiva de les persones, no sé si per la influència de les xarxes i la imatge.

Entenc que un dels elements cabdals d''Els viatgers de la Gran Anaconda' és oferir una mirada oberta, fugir dels prejudicis, de la mirada eurocèntrica i retratar allò que explica des del respecte i la voluntat de coneixement. És una mirada que trobes a faltar en la informació internacional?

Certament, trobes que fa falta mirar-nos una mica més al mirall i abans que emetre judicis sobre els altres mirar qui som i què fem nosaltres. En l'entrevista a l'Eudald Serra, que va ser el primer espanyol i català en estar al Nepal i portar-hi un grup, em deia que "aquesta gent del grup volien que el menjar estigués ben fet, estar còmodes i això si vols veure món no ho has de cercar". És a dir, has d'estar obert a acceptar el que et trobes, sigui bo o sigui dolent i si no, queda't a casa. És molt difícil desprendre't del que és un mateix, però sí que hauríem de fer l'exercici de ser més modestos. Penso que l'exercici de viatjar ja et porta a ser més modest, perquè te n'adones que allò que penses és una forma de pensar, però no és l'única, n'hi ha moltes altres. O que aquesta forma d'organitzar-nos que tenim no és l'única. El fet de viatjar et porta, conscient o inconscientment, a la modèstia i a abandonar aquest eurocentrisme del que podem pecar.

La mirada de molts viatgers és antropològica, però també social, política, econòmica... no deixen de retratar un país.

Fa 40 anys que estic a la ràdio i la meva base és la informació internacional. Sempre he parlat del món des d'un punt de vista o un altre. Des d'informatius en parlo des del punt de vista més polític, social i econòmic i això em permet tenir una visió més profunda quan faig les entrevistes per a l'Anaconda. Una cosa alimenta l'altra, d'alguna manera. El meu coneixement de la política i les relacions internacionals del món fan que les entrevistes tinguin una vessant més profunda si vols, no tant anecdòtica del que podria ser el viatge.

Segurament aquesta és una altra de les grans diferències entre els viatgers i els turistes, els primers intenten entendre el lloc on van i això implica també conèixer la política, la societat.

Clar. El viatger intenta immergir-se en la cultura a la que va, menjar com menja la gent d'allà, respirar el que respiren, viure com viuen, moure's com ells... No és la persona que viatja a un país en un autocar amb els vidres translúcids que pretén seguir esmorzant el que esmorza a casa seva o seguir dormint amb les mateixes comoditats,... Has de tenir un esperit, en la mesura del possible, de sacrifici. Viatjar no és anar a prendre el sol a la platja, viatjar requereix un esforç i posar-hi de la teva part. Per tant, tots els meus respectes per la gent que opta per viatjar en els seus períodes de vacances malgrat que porti un any treballant i pugui estar cansada.

Com veus el periodisme de viatges? Aquells grans reportatges que sovint trobàvem als suplements dominicals pràcticament han desaparegut i bàsicament trobem peces de rànquings, tipus els 10 pobles més bonics o els 10 racons que no et pots perdre, que lliguen molt amb aquesta cultura del consum ràpid i de l'homogeneïtzació.

Tot aquest periodisme que s'ha creat amb les xarxes tipus els "llocs que no t'has de perdre" o "el que has de menjar" ja per principi no m'ho miro. Ja decidiré jo quins són els llocs més interessants i què he de menjar! Hem de fer l'esforç d'escapar-nos de la dictadura induïda des de les xarxes o, a vegades, des dels mitjans de comunicació. El periodisme de viatges diria que és pràcticament inexistent, sí que n'hi ha un induït per la indústria turística, però és molt qüestionable perquè respon a uns interessos molt concrets.

Un altre dels entrevistats, el periodista Nico Valle, diu que "en aquest món tot és tan igual, tan igual, ja no queden gaire diferències. Necessites una bona dosi de viatjar i sentir-te estranger, sentir que ets de fora, sentir-te expedicionari". També fa un bon resum del programa.

Sí, però sempre dic que allò més difícil és parlar d'allò que coneixem. És difícil que ens truqui algú dient que viu a Londres o que ha estat a Bruges, però sí que ens interessa, perquè sempre hi pot haver aquest component d'aventura; també pot ser-hi a Barcelona mateix o a qualsevol ciutat de Catalunya. Sobretot hi és si fugim d'aquestes informacions que ens indueixen a tots a fer el mateix, a veure el mateix i a moure'ns pels mateixos camins, si fem una mica d'esforç per desenvolupar la capacitat crítica i tenir l'audàcia de fer els camins que triem per nosaltres mateixos.

El que sí que és cert és, que per exemple, les grans ciutats, o almenys els centres, cada cop s'assemblen més, hi trobem les mateixes cadenes comercials, els mateixos restaurants de menjar ràpid. Tot és molt homogeni.

Això és el que ens indueixen els grans interessos, però ens queda molta ciutat a banda de la seva avinguda principal. Si aquell lloc icònic que atrau molta gent està massificat, potser hem de fer l'esforç de renunciar-hi i buscar llocs als quals no hagin robat l'ànima. Recordo un viatger que va fer la volta al món dibuixant amb aquarel·la els llocs per on anava i deia que "als llocs massificats és com si cadascuna de les persones que hi passa s'endugués un bocí de l'ànima" i queden sense ànima. Per això quan els veiem no sentim res, perquè els hi ha robat l'ànima. Potser és millor renunciar-hi i dedicar-se a viatjar per altres indrets que conservin l'ànima, per sobretot intentar més que veure, sentir. Es tracta que el viatge et faci sentir sensacions, siguin bones o dolentes, si viatges i et quedes igual, doncs queda't a casa, un viatge és transformatiu.

No sé si comparteixes el que també diu Michel Peissel, que els occidentals i els xinesos som els bàrbars de la nostra època perquè hem canviat i destruït totes les cultures per vendre els nostres productes?

Sí, i això també ho deia Kapuscinski quan passejava per Amsterdam amb la Joly, una escriptora belga, i li deia que "tot això està fonamentat en el que Europa ha espoliat i robat durant segles". En alguna illa indonèsia havien arribat a cremar tots els arbres de les espècies per evitar que els holandesos els envaïssin, després de veure com havien arrasat i matat tota la població d'una altra illa. Els europeus tenim un passat bàrbar brutal sobre el qual hem construït la realitat que tenim ara. No vol dir que tot ho haguem fet malament i també s'hauria de contextualitzar en el moment en què allò va passar. Però és cert que hem fet malbé moltes coses.

L'any vinent arribareu als 1.000 programes, però hi ha 'Els viatgers de la Gran Anaconda' per estona?

El temps dirà, però malgrat l'estat del món, que està malalt, em segueix engrescant. Crec que és positiu seguir engrescant a la gent que surti de casa seva. Els viatgers de la Gran Anaconda són com un antídot a la uniformitat del món que transmetem moltes vegades des dels mitjans de comunicació. És una finestra oberta a què la gent explori per si mateixa i no es quedi en el que li expliquen els informatius.