Retorn al paradís polinesi d'Aurora Bertrana

"La felicitat m'ofega i cal que provi de trobar un lligam espiritual amb Catalunya que n'om permeti de deixar-me guanyar poc a poc per la dolcesa poderosa i narcotitzadora de la Polinèsia…". Ho explica per carta al seu amic Lluís Nicolau d'Olwer. El 23 d'agost de 1927, fa només sis mesos que hi viu, però Aurora Bertrana (Girona, 1892 - Berga, 1974) ja sap que la voluptuositat natural de Tahití és una arma de doble tall: cal escriure per projectar l'experiència única que hi està vivint i, alhora, defensar-se'n. Per això, ha llogat una caseta solitària prop de la platja. Allà, Bertrana començarà a preparar el germen del que, tres anys després, serà el tret de sortida de la primera col·lecció de literatura de viatges d'una editorial catalana moderna. Impacte immediat. Amb sensuals retaules d'una llunyania exòtica, Paradisos oceànics (1930, Edicions Proa) sacsejarà les lletres catalanes i popularitzarà la veu de la seva autora.

Amb motiu de la celebració de l'Any Bertrana, Rata Books ha recuperat les edicions catalana i castellana d'aquest llibre oblidat, incloent-hi una selecció de les fotografies que van acompanyar els textos (aleshores d'escàndol) i un conjunt de paratextos, a càrrec d'Oriol Ponsatí-Murlà, Iolanda Batallé, Jenn Díaz, Neus Real i Josep M. Fonalleras, que ajuden a contextualitzar l'obra i la figura de l'escriptora gironina. Moderna, intrèpida i independent. Compromesa amb la dona i les llibertats. Aurora Bertrana és un tifó en plena expansió creativa d'entreguerres. No és una autora més.

Èxtasi i crítica del paradís

El viatge l'orquestra a Suïssa. A inicis dels vint, Aurora Bertrana és una jove aventurera que ha escapat dels designis de la seva classe social per guanyar-se la vida com a membre del primer trio de jazz format íntegrament per dones. És allà on, després d'una actuació a Ginebra, coneix l'enginyer suís amb qui contraurà matrimoni. Aquell havia de ser un matrimoni econòmicament prou sòlid com per dedicar-se sense cabòries a la literatura. Miratge. El seu marit, Denis Choffat, no té un ral i per això Bertrana l'anima a postular-se per treballar a la Polinèsia francesa.

Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia, feliç aleshores, de Monsieur Choffat. Tampoc les inquietuds que transmetrà per carta a Nicolau d'Olwer. Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Són cròniques exhuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora. "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda. "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua". Vuitanta-set anys després, l'escriptora Jenn Díaz explica: "Potser avui en dia, amb tantes imatges de tot el món al nostre abast, la minuciositat de les descripcions es fa estranya, però té el valor de mostrar-nos la riquesa de llenguatge i la capacitat d'observació que posseïa".

Ho diu amb coneixement de causa. Díaz ha estat l'encarregada de traduir per a la reedició catalana els vuit textos que l'escriptora gironina va afegir a la primera edició castellana del llibre, publicat en format revista el 1933 sota el títol Islas de ensueño. En alguns d'aquests textos, es constata la seva mirada díssimil cap als habitants de les illes. I és que així com, sense defugir el detall aspre, veu la població maorí com una prolongació idealitzada dels atributs naturals del paisatge (sensual, amorosa, bella, amb una concepció més elevada de la comunitat), Bertrana es mostra crítica i sarcàstica amb aquells nouvinguts que amenacen la subsistència de la seva cultura. Colons francesos que imposen nous usos i costums (magistralment copsats com a convidada a "El maridatge de Huamè"); multimilionaris que, com el novel·lista estatunidenc Zane Grey, paguen per una escenificació dels rituals maorís ("Tot ha sucumbit sota el poder del dòlar!"); turistes que passegen "amb calça o faldilla curta, kodak al muscle i ulleres fumades", delitosos d'efímers souvenirs ("És la conquesta de l'illa!"); maldestres immigrants asiàtics rere els seus negocis obscurs. Contra tots ells, esmola la ploma.

Una autora contemporània

Paradisos oceànics va ser un èxit rotund. Tal com explica la professora Neus Real, les seves proses entroncaven de ple amb l'interès per l'exotisme del moment. Segons Real, "Bertrana escrivia sobre temes candents i polèmics com ara la sexualitat o els efectes de la colonització i ho feia tant amb un estil lleuger i dinàmic com amb una perspectiva de mires oberta, crítica, humorística i desenfadada que la identificava amb una actitud característica del segle XX", constituint-se en un model d'escriptora inexistent fins aleshores a Catalunya: "el model d'autora contemporània (jove, liberal, intel·ligent, atractiva, independent i amb un esperit esportiu en sentit ampli), en plena sintonia amb la nova dona dels nous temps i amb els temps mateixos".

Anys més tard, al capítol de les seves memòries on recorda la gestació del llibre (també reproduït en la reedició de Rata Books), Bertrana reconeix que l'havia escrit amb una "ingènua admiració" vers les persones i els paisatges de la Polinèsia, potser amb manca de "malícia i esperit crític", potser amb massa "candor i entusiasme". "Malgrat tenia 28 anys", afirma Jenn Díaz, "ella diu que va ser una obra d'adolescència, però el primer contacte amb la literatura sempre és un contacte adolescent. Aquella era la seva entrada al món editorial". I quina entrada. Vençudes les reticències del seu pare, Prudenci Bertrana, a Aurora li tocaria lliurar batalla contra "els savis" de les lletres catalanes que somreien "amb desdeny" i publicaven "discretes ironies" saludant la seva irrupció mentre la titllaven de deixeble de Rousseau. "Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius!", exclama Bertrana a les memòries. "Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè ells ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d'una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del tramvia de l'anomenada, on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d'empentes".

Bertrana es riurà dels seus somriures irònics fent xerrades sobre la Polinèsia i publicant dues novel·les (Peikea, princesa caníbal, 1934, i Ariatea, 1960) inspirades en les seves vivències a les illes. El riure insolent, però, no s'aturarà. Després d'anar com a número sis per Barcelona a les llistes d'Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions a les Corts espanyoles de 1933, Bertrana viatjarà al Marroc (aquesta vegada sense Monsieur Choffat), d'on sorgirà un nou llibre de cròniques (El Marroc sensual i fanàtic, 1935). Després, amb l'exili entremig, vindran una dotzena d'obres més. Cap tindrà tan impacte com Paradisos oceànics. "Per a la majoria de vells lectors de català continua essent la meva única obra. No vull discutir amb aquests amables lectors meus", lamentarà a les memòries. La seva reedició reobre, si més no, el debat.