El 21 de febrer del 1919, Barcelona va quedar a les fosques després que el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarés la vaga a Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià i Societat General d'Aigües, empreses participades per la companyia Barcelona Traction Light and Power (coneguda per "La Canadenca", per ser de capital canadenc).

Aquella acció, motivada per les retallades salarials a la plantilla, donava inici a una mobilització que, sota el lideratge de Salvador Seguí, va aconseguir que el Govern presidit per Álvaro de Figueroa y Torres, primer comte de Romanones, acceptés millorar les condicions laborals dels treballadors i fes efectiva la jornada laboral a un màxim de vuit hores.

Sobre aquell episodi versa La vaga de La Canadenca (Rosa dels Vents), de Teresa Abelló, un llibre a través del qual la historiadora i professora de la UB, nascuda a Vinaixa (les Garrigues) el 1951, repassa les circumstàncies que van portar a un dels èxits més esclatants del moviment obrer arreu d'Europa, després esclafat pel pistolerisme de la patronal.

La vaga de La Canadenca (1919) és considerada una fita cabdal en la història del moviment obrer a Catalunya. Per què tindrà tanta transcendència?

Sobretot perquè arriba quan l'obrerisme es troba en la seva maduresa. Fins llavors també s'havien registrat grans aturades, com per exemple la mobilització per la llargada de les peces teixides, a mitjan del segle XIX. Però en general totes acabaven fracassant, fins al punt que el mateix moviment es va replantejar si la vaga era l'instrument òptim per assolir les seves demandes.

Deu anys abans, havia tingut lloc la Setmana Tràgica. Va ser un assaig per l'aturada que vindria aleshores?

Més aviat al contrari. Va frenar el procés d'organització que la CNT començava a experimentar, d'aquí que, si s'ha mitificat, segurament és per la repressió tan indiscriminada que va desembocar. En realitat, allò que va conduir a la vaga és el context d'inflació en què va sucumbir Europa després de la Primera Gran Guerra.

Va provocar que els nous dirigents de la CNT, sorgits del Congrés de Sants de 1918, canviessin l'estratègia?

Assumeixen que les formes adoptades fins llavors ja no serveixen. Fet i fet, després del Procés de Montjuïc, molts treballadors es van afegir al lerrouxisme, mentre que la majoria dels líders van acabar a la clandestinitat. De manera que, per evitar cometre els mateixos errors, aposten per construir un sindicat fort -fins aquell moment, la CNT no havia prestat gaire atenció a l'organització interna- i amb suficient empenta per convèncer a la població que, a diferència dels líders anteriors, ells sí que seran efectius. No vol dir que oblidin la revolució, però creuen que abans d'arribar-hi, cal resoldre les necessitats dels treballadors a curt i mitjà termini.

Tampoc no els sedueix prou la Revolució Russa. És així?

Hi ha qui d'entrada s'hi emmiralla, però en general entenen que és un factor de distorsió per a vertebrar el projecte anarquista. El que ajudarà a fer possible la vaga també és la desconfiança amb l'Estat, a qui acusen d'obviar les seves demanades. Sense oblidar el paper que juga Salvador Seguí, el Noi del sucre, com a referent d'una organització disposada a aguantar una nova vaga i encapçalar l'anarcosindicalisme.

Pels nous dirigents, pesa més ser fidels als ideals o ser realistes en l'acció militant?

Les dues coses. El pla teòric el tenen clar, d'aquí que cuidaran la formació i la preparació dels afiliats, però també veuen que les necessitats del demà cal abordar-les el més de pressa possible. Aquí rau la gran virtut del sindicat, que alhora és el seu gran problema: la dificultat de congeniar revolucionaris amb pactistes.

Arribats a la Vaga de 1919, la CNT va topar amb el pistolerisme, que s'allargaria durant la dècada dels anys vint. No va calcular l'impacte que tindria la protesta?

La Canadenca reflecteix el que sempre ha viscut l'obrerisme: sortir derrotat i, malgrat tot, ser prou resilient per refer-se. Si es troba amb aquella hostilitat tan salvatge és perquè l'èxit del sindicat esdevé perillós pels interessos dels poderosos. Així es percep el dia en què se certifica l'acord amb l'Estat per establir la jornada laboral màxima de vuit hores, una mesura que s'afegia a altres reivindicacions.

Què succeeix aquell dia?

Els sectors conservadors s'adonen que, si les protestes d'abans se sufocaven desmantellant les organitzacions, la vaga de La Canadenca posava en relleu que la CNT era més forta del que no s'imaginaven. Per això el pistolerisme no es dedicarà tant a reprimir al sector revolucionari dels Solidaris, encapçalats per Durruti i altres dirigents. La gran escabetxina va contra els quadres de la CNT que, de la mà de Seguí, havien assolit el pacte amb l'Estat, però també contra les faccions liberals que, des de fora, havien instat Romanones a fer-lo possible.

Aquest autoritarisme aplana el terreny per a la posterior Guerra Civil?

Sens dubte, perquè donarà peu a la dictadura de Primo de Rivera, fins a arribar a la República del 31, on a la CNT torna a haver-hi un enfrontament entre els revolucionaris, que critiquen la presència de Frederica Montseny al Govern espanyol, i els qui ho defensen argüint que cal donar un vot de confiança a les reformes que es plantegen.

Amb l'alçament feixista, en quina mesura el moviment obrer de la postguerra i la Transició es queda sense referents amb què inspirar-se?

La dictadura ho aniquilarà gairebé tot, abocant la major part del sindicalisme llibertari a sobreviure en la clandestinitat o bé a l'exili. Un fet que no només impedirà cap nova victòria, més enllà de la Vaga dels tramvies de 1951 i altres protestes registrades en l'època de Franco; també facilitarà que molts treballadors s'acabin enrolant en les noves Comissions Obreres sorgides el 1966.

Passat un segle, doncs, què n'ha quedat de la vaga de La Canadenca?

Ha deixat un pòsit en l'obrerisme català, això és innegable. De fet, avui també existeix un precariat que veu com disminueix el seu poder adquisitiu. El problema és que, a diferència d'aleshores, no existeix ara un sindicat amb capacitat per vehicular aquest malestar. De la mateixa manera que les polítiques tendeixen a aïllar l'individu de la comunitat, quan llavors era fàcil establir vincles socials, crear xarxes i generar el clima de solidaritat per tal que la vaga fos un èxit col·lectiu.