"Ja ens costava arribar a final de mes, o sigui que quan va començar el confinament, ens va costar el doble". La Tatiana viu a l’Hospitalet de Llobregat amb la seva parella i el seu fill, de dos anys. A mitjan març, quan es va decretar l’estat d’alarma, a ella li van fer un Expedient de Regulació Temporal de l’Ocupació (ERTO) i a ell el van acomiadar. Han estat més de dos mesos sense cap ingrés, fins que fa poques setmanes van cobrar les prestacions. Van contactar amb la Creu Roja i serveis socials per accedir a aliments, però "estaven col·lapsats" i no ho van aconseguir. "Ens ha ajudat la meva família, que ens portava menjar. Si no arriba a ser per ells, no en teníem ni per donar menjar al nen", explica la Tatiana.

Tant ella com la seva parella es dediquen al sector de l’hostaleria, un dels més afectats per la pandèmia. La Tatiana portava anys treballant a un restaurant amb un contracte temporal, a temps parcial, que li anaven renovant cada dos mesos. Amb les hores extres pràcticament doblava el sou, però això no queda reflectit a la prestació de l’ERTO. "Quan va començar el confinament, no sabíem què fer. La meva parella va buscar feina en supermercats, però no va sortir res. Ens va tocar tancar-nos i esperar que passés una mica tot".

Des que han cobrat les prestacions s’han pogut posar una mica al dia amb el lloguer i les factures pendents, però encara deuen dos mesos. La Tatiana ha rebut suport de l’Associació Benestar i Desenvolupament (ABD), amb qui feia temps que feia un curs de costura. L’ONG ha impulsat la campanya #JoEtVeig per mostrar el que anomenen "confinaments invisibles", aquells que afecten persones i famílies en situació de vulnerabilitat extrema, sense accés a ajudes públiques per cobrir les necessitats bàsiques.

"Són invisibles, però en realitat hi són, al costat nostre, a la mateixa escala de veïns", explica Nausica Castelló, portaveu de la campanya. Es tracta de famílies que abans de la crisi se n’anaven sortint, potser amb alguna ajuda puntual, però majoritàriament podien tirar endavant amb el sou, encara que fos amb contractes precaris i ingressos baixos. Ara, però, tenen "una situació desesperada", i moltes deuen mesos de lloguer, ja sigui del pis o de l’habitació rellogada on viuen. "O aconseguim diners per evitar que els facin fora o la situació serà dramàtica", alerta Castelló.

El Cap de l’Àrea de Cohesió Social i Urbana de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, Sergio Porcel, apunta que "l'habitatge potser és la particularitat que tindrà aquesta crisi a les grans ciutats", on hi ha un percentatge més alt de llogaters, segurament els que han quedat "més descoberts" en relació amb les ajudes impulsades per les institucions. El sociòleg adverteix que les Administracions han d’assumir el repte de garantir l’habitatge o podria passar el mateix que en l’anterior crisi i augmentar els desnonaments.
​
"Estem parlant de drets bàsics: alimentar-se i tenir un sostre. Quan es comencen a vulnerar drets tan elementals, les conseqüències són gravíssimes", apunta Castelló. La portaveu assenyala que les Administracions "no dimensionen la magnitud de la tragèdia" i recorda que fa anys que les entitats reclamen un pacte entre el Tercer Sector i l’Administració que no arriba. "Per molt que ara ja no es vegin les cues de gent per anar a buscar aliments, la situació no ha millorat, en absolut", rebla.

Sense feina pel confinament

En un informe de Càritas, l’organització estableix que tres de cada deu llars ateses per l’organització a l’Estat no disposen de cap ingrés, és a dir, 450.000 persones. Això és un increment del 136%. És el cas de la Laura, mare soltera amb dos fills de set i vuit anys. A finals de març havia de començar una nova feina en una botiga de roba, i per això va deixar l’anterior, de caixera en un supermercat. Amb el confinament tot va quedar en l’aire, i ella es va quedar sense poder accedir a cap prestació. Va demanar ajuda tant a serveis socials com a ABD, i li van poder donar menjar. No paga el lloguer des del març, tampoc els subministraments, i ara mira cap a l’Ingrés Mínim Vital amb l’esperança que l’ajudi a remuntar una mica. "Tot s’ha aturat, menys les factures, que continuen augmentant, dia a dia... Ho tenim molt just. No estem menjant el que hauríem de menjar", explica.

La Laura veu les setmanes vinents amb més esperança, i reconeix que encara que hagi dit que no a algunes feines en hospitals i residències per por de contagiar-se, ara cada cop té menys por i confia a tornar a treballar aviat. "Ens haurem de posar al dia amb totes les despeses d’aquests mesos. Se m’han complicat les coses, però no m’he quedat de braços plegats", subratlla.

El camí cap a la universitat

El confinament ha impactat també els alumnes, sense classes des de fa tres mesos, especialment aquells que canviaran d’etapa el curs que ve. La Noelia té 18 anys i ha acabat segon de Batxillerat a distància, i ara es prepara per fer la selectivitat d’aquí poques setmanes. A través del Casal dels Infants de Badalona li concediran una de les dues beques de la Fundació Nous Cims per estudiar a la universitat el curs vinent, on farà Enginyeria Elèctrica. Afronta la nova etapa "amb entusiasme, però alhora una mica de recel", perquè tot serà nou i la gent, diferent. Agraeix l’oportunitat: "Jo no tinc 2.500 euros per a la matrícula, segurament hauria demanat un préstec al banc".

La directora del Casal dels Infants de Badalona, Eva Ledesma, explica que un dels principals eixos del treball de l’entitat és en l’actualitat preparar la tornada a l’escola. "Preveiem un setembre amb dificultats molt grans a nivell educatiu. Als barris on treballem són escoles de màxima complexitat, amb població segregada. Es trobaran que tots els alumnes tindran moltes dificultats, i si els recursos són els mateixos que fins ara, serà molt complicat", adverteix.

La mare de la Noelia està orgullosa del camí de la seva filla. Al nucli familiar han passat una situació difícil els últims mesos. Ella i el seu marit normalment encadenen feines, moltes sense contracte, bàsicament de neteja, ella, i de lampista, ell. "Abans anàvem tirant. Però ara no trobem res, ningú vol fer contractes, només treballem per hores, i això no és estable", es lamenta. Des del març no tenen cap ingrés fix, i per això van haver de recórrer altre cop als serveis socials, amb qui feia més d’un any que no tenien contacte. A través del Banc dels Aliments han pogut demanar menjar, i el Casal també els ha donat una ajuda econòmica extraordinària. La mare es mostra molt agraïda per tot el que han fet per ells i els donants que ho han fet possible.

Assumir riscos per treballar

"A la vida he fet de tot, cosir, cuidar infants, rentar plats... Quan em truquen d’una feina, si no la sé fer, l’aprenc ràpid". La Loli fa un mes i mig que treballa en un magatzem de fruita a Lleida, on viu, però està preocupada per si hi ha algun rebrot de coronavirus entre els treballadors i tanquen o els fan fora. Normalment té feines esporàdiques, però des que va començar el confinament no trobava res, i finalment va decantar-se per aquesta opció: "No volia agafar l’atur, no m’agrada, prefereixo treballar". Té quatre fills d’entre nou i 17 anys, i, tot i que el seu marit ha pogut mantenir la feina com a vigilant de seguretat, no els arribava amb un sol sou.

La Loli està en contacte amb la Sílvia Bailac, tècnica d’inserció laboral a l’Associació Reintegra de Lleida, que explica que moltes persones en situació vulnerable al principi eren reticents a agafar segons quina feina, per por al contagi, però cada cop més ho estan acceptant. "Això ho fa la necessitat. S’han mogut per poder treballar". Bailac explica que, pel fet de no comptar amb un perfil tan concret, es tracta de treballadors "amb més capacitat d’adaptació", i això pot facilitar la seva reinserció. "A poquet a poquet, amb comptagotes, van sortint ofertes".

Cronificació de la pobresa

El sociòleg Sergio Porcel adverteix que aquesta crisi arriba quan encara no s’havien reparat les conseqüències de l’anterior, amb uns nivells de cronificació de la pobresa "importants" i amb població en situació d’atur de llarga durada que encara no s’havia pogut reincorporar al mercat. "L’escenari actual dificultarà la seva reinserció laboral", assenyala.

La directora del Casal dels Infants de Badalona, Eva Ledesma, conclou: "Si no es fan les coses bé i es visibilitzen aquestes situacions, la desigualtat serà més gran. Ara ens toca lluitar per la igualtat d’oportunitats per a tothom".