Ets un escriptor molt polifacètic. Escrius narrativa, tens un llibre infantil, poesia, lletres de cançons… Què t'emportes de cada àmbit? Com s'interrelacionen?

A mi m'agrada escriure des que tinc consciència i m'he trobat que, segons les meves circumstàncies vitals, m'ha vingut de gust dedicar-me a un gènere o a un altre, no ha estat una cosa estudiada. Després miro el bagatge amb el temps i penso que he mantingut un equilibri entre poesia i novel·la. També he tingut la sort d’escriure un llibre infantil i que convertissin en cançons alguns dels poemes que he escrit. 

Però imagino que la forma de treballar és completament diferent. 

Clar, és absolutament diferent la continuïtat en la dedicació que requereix una cosa o una altra. La poesia em permet escriure un poema, guardar-lo en un calaix o en una carpeta a l'ordinador i retrobar-lo al cap d'un cert temps i continuar-hi treballant. Amb la novel·la o amb textos més llargs requereix una continuïtat que també depèn de les meves circumstàncies personals i de la meva disponibilitat. 

Precisament una de les coses que ens falta avui és el temps.

Sí, en qualsevol feina. Tinc la sensació que és una manera de viure que tots hem anat adoptant com a natural. Es va aturar durant la pandèmia i alguns ho van valorar i baixar el ritme, però sense voler ens hi hem tornat a trobar. És una pena, perquè a vegades trobes algú pel carrer i li dius de fer un cafè, però no té temps i ja ens trucarem. És una pèrdua en tots els sentits de la vida, també en l’escriptura. 

Escriure, sigui poesia o novel·la, és el teu moment de pau. 

Sí, és el moment de desconnectar del món extern i connectar amb el món intern, malgrat que m’agrada defensar que per fer-ho, primer has de tenir el món extern. Escriure vol dir viure i tenir coses a explicar. 

En aquest sentit, la inspiració ve de vivències o de coses que puguis llegir?

Ve de tot arreu, de coses que llegeixes, sèries que veus o d’allò que et passa a la vida. Una de les coses boniques de ser escriptor és que a vegades et passa una desgràcia i en el fons penses que algun dia ho podràs reconvertir en literatura. La inspiració ve d'anar amb els ulls oberts pel món, cosa que cada cop fem menys i anem més abocats al mòbil. Es tracta d’intentar fixar-te en l’entorn per després transformar-ho en paraules. 

També portes temps exercint com a professor de llengua i literatura catalana a secundària. Hi ha alguna de les dues professions en què et sentis més còmode?

Hi ha escriptors que es queixen, i amb tota la raó del món, de com n’és de complicat viure de l'escriptura. Tinc la sort de tenir una feina que m'agrada. He procurat mantenir aquest equilibri, perquè són dues feines que em fan sentir bé. Intento separar-les en la mesura del possible, quan faig de professor, faig de professor i a la inversa. No m'agradaria haver de triar. A vegades la vida et fa escollir i potser voldria escriure més i no puc perquè tinc feina a l’institut. Això és la vida, no em vull fer el màrtir perquè és un privilegi dedicar-se a coses que t’omplen. 

Tu que estàs en contacte amb l’alumnat, trobes que tenen interès per la literatura en català?

Fa molts anys que sento que als adolescents no els agrada llegir. És un comentari que va en augment. Com a tot arreu hi ha de tot. Les dinàmiques de vida tan atrafegades, no només entre els joves, fan que no siguem capaços de trabar espais per aturar-nos i llegir durant una, dues o tres hores i oblidar-nos de la resta. Estem acostumats a fer moltes coses a la vegada i a tenir el mòbil constantment a prop.

No cal ser dramàtics pensant en com està el jovent avui dia. Quan els hi dones els espais, n’hi ha uns quants que els aprofiten. Tinc la sort, a banda de la feina de professor, de visitar instituts per xerrar sobre els meus llibres i la percepció és que quan els mostres alguna cosa que els interessa, s’ho passen bé i ho valoren. Fins i tot amb lectures obligatòries. 

La llengua l’hem de salvar els parlants i també requereix un esforç polític

Tenia companys a l’escola que els encantava llegir, però no les lectures obligatòries. 

Trobar l’equilibri de forçar-los una mica a tastar allò que penses que els pots agradar costa. És un debat amb molts matisos, perquè té coses bones i dolentes. Tant de bo els alumnes triessin el que volen llegir. El problema és que a vegades si no forces a llegir determinades obres, no ho coneixerien mai. 

Ara el ventall és molt més ampli i pot ser que triomfi més un llibre d’un youtuber que un clàssic. 

El que ha variat molt són els prescriptors. Les xarxes han permès que tothom pugui ser-ho. N’hi ha que no tocaria que ho fossin i d’altres no tenen el públic que ens agradaria. El contrapès que hem de fer a l’institut és no només abocar-nos a la llei de la selva. No només oferir un llibre que ha tingut èxit perquè l’ha escrit un streamer molt famós, sinó també oferir productes de qualitat. Tampoc cal demonitzar si algú llegeix una cosa que tu penses que és una escombraria, perquè millor que llegeixin això que no pas res. 

És difícil trobar l’equilibri. 

A vegades potser un youtuber pot escriure un llibre que estigui molt bé, igual que un escriptor publiqui una obra que no s’aguanti per enlloc.

Amb la llengua sempre t’has posicionat. Quan li van preguntar a Montserrat Roig perquè escrivia en català, ella tenia diverses raons i una era perquè li donava la gana. 

És el millor motiu. Mai ningú fa aquesta pregunta a algú que escriu en castellà o en anglès. Jo escric en català per naturalitat, és la meva llengua. És evident que tot és política i que hi ha una elecció al darrere. La situació actual del català requereix que en tots els àmbits hi hagi gent que la faci servir i l’escampi. Renunciar a una llengua és un privilegi d’aquells que la tenen assegurada.

Els catalanoparlants tenim una obligació moral al damunt si no volem que acabi sent residual. Estic molt content de veure que escrivint en català em passejo per molts instituts de Catalunya, que he tingut l'oportunitat d'anar al País Valencià, a la Catalunya Nord o a les Balears. Els dialectes no són un problema. És una mena de doble responsabilitat que no m’agradaria que hi fos. 

En un tuit deies que “la llengua la salvarem els parlants”, però també hi ha l’altra cara de la moneda amb la gent que és molt puritana amb el català. Ara hi ha tota una nova fornada de músics que potser inclouen castellanismes en les seves cançons i se’ls ha criminalitzat molt. 

Si fóssim un país normal, amb una llengua potent, ens podríem dedicar a perdre energia a dir que un grup no fa servir una estructura genuïna i que utilitza un barbarisme. El gran esforç que hem de fer és utilitzar-la tant com puguem. Evidentment m’agradaria que s’utilitzés tan bé com fos possible, però l’enemic no és cap grup de música que faci servir el català i que el porti a diversos llocs. Ho deia al tuit, la llengua l’hem de salvar els parlants i també requereix un esforç polític. Si les lleis ens van en contra, el mínim és que els parlants no hi renunciïn. 

Si estàs a Twitch o a YouTube per fer diners, el que té més sentit per treure rendibilitat és utilitzar una llengua que pugui arribar a més gent, com l’anglès. El problema és el mateix, és bàsic que el nombre reduït de parlants la mantingui perquè si no, qui ho farà?

L’enemic no és cap grup de música que faci servir el català i que el porti a diversos llocs

També fas actuacions conjuntes amb diversos músics, entre ells en Cesk Freixas, que va posar música al teu llibre 'Direm nosaltres.' És una forma de popularitzar la poesia?

Sí, sens dubte. Em fa molta il·lusió perquè soc una persona negada per la música. Si hagués tingut un mínim de sentit musical m'hauria agradat molt poder cantar cançons meves. He tingut la sort de trobar-me amb diversos músics que han agafat textos meus i els han convertit en cançons. És una manera d'escampar la llengua i la poesia, que és un gènere minoritari amb pocs lectors. És bonic i emocionant. Hi ha gent que canta coses que vaig escriure en la intimitat, però tots els que publiquem tenim un punt d’ego de pensar que els nostres textos poden interessar. Si la música ajuda a empènyer, benvinguda sigui. 

La música té el factor d’enganxar a les persones, però la teva forma d’escriure, tan tendra, també fa que la poesia sigui propera i la gent s’hi pugui identificar. 

Hi ha molts tipus de poesia i totes són respectables. Està bé trencar amb el tabú de què la poesia no interessa o no s’entén. Hi ha un ventall d’escriptors que escrivim amb una voluntat popularitzant, amb unes estructures més senzilles que poden arribar a un públic més ampli. Em surt amb naturalitat, però hi ha un punt de voler arribar al lector. Potser a partir d’aquí llegirà coses més dificultoses. 

Parlant de 'L’abraçada que', un llibre amb un títol inacabat. Com es va gestar?

La voluntat era continuar parlant d’allò que em tocava de prop tant personalment com socialment. Tinc la percepció que som més iguals els uns als altres del que ens pensem. Quan parlem de nosaltres mateixos, hi ha molta gent que s’hi sent reflectida. En els darrers llibres parlo de coses a priori molt personals, però literaturitzades, i et trobes gent que ha viscut el mateix. 

Poder parlar de la paternitat, de fer-se gran, de la necessitat de contacte humà i de retrobar-nos i trencar les múltiples solituds. Vivim acumulats en grans poblacions, però cada vegada estem més sols. Aquesta reflexió és el que acaba apareixent en forma de poemes, amb reivindicacó d’abraçar la literatura. És bonic estar sol quan vols estar sol. No quan estàs al mig de la plaça Catalunya, envoltat de gent i no voldries estar sol. El llibre tracta temes molt diferents, però mostra que tots tenim les mateixes dèries, tristors i melangies amb enfocaments diferents. La poesia és l’ham per recuperar el moment d’intimitat amb tu mateix que després et vincula amb els altres. 

En una entrevista deies que “és un moment de pau que hauríem d’abraçar més”. 

Lliga amb el que comentàvem al principi. Vivim tan accelerats, que trobar un moment per agafar un llibre i destinar-hi una estona, o omplir els espais en blanc que hi ha al voltant de les lletres amb les teves reflexions, ens fa estar millor amb el món i ens fa sentir-nos menys sols. 

*Aquí puedes leer la entrevista a Roc Casagran en castellano.