Jéssica Albiach (València, 1979) afronta les seves primeres eleccions com a cap de llista d'En Comú Podem amb l'objectiu de reforçar l'espai polític per convertir-lo en un actor clau que faci possible un canvi de govern a Catalunya. Ara mateix, però, els comuns són l'única força que advoca per una aliança a tres amb ERC i PSC, que tant Pere Aragonès com Salvador Illa refusen frontalment. Molt crítica amb l'actual Executiu autonòmic, també lamenta l'electoralisme del PSOE en qüestions com la regulació del preu dels lloguers o els indults als presos polítics.

Quin tipus de govern preveu que tindrà Catalunya després de les eleccions?

El que desitge clarament és un govern d'esquerres. Fa molt de temps que tenim a Catalunya un govern que no està donant respostes a les necessitats que hi ha damunt la taula. Hi ha debats importants que s'han anat posposant, com el model productiu del país o que tenim un sistema econòmic que és injust i que està deixant molt gent enrere. La principal fractura que té Catalunya és la desigualtat i necessitem donar-li una sortida progressista, per l'esquerra, a la crisi que tenim.

També necessitem un govern que cregui en la taula de diàleg. Hem aconseguit arrossegar-hi el Partit Socialista, però durant tot aquest temps hem vist com Junts per Catalunya no hi creia. Necessitem que als dos governs hi hagi forces que creguin en el diàleg com l'única manera de canalitzar la solució al conflicte entre Catalunya i Espanya. I necessitem un govern que posi les persones i les cures al centre i que entengui que la transició ecològica ja no és per deixar un futur millor, sinó que és el gran impuls perquè la gent no perdi la seva feina a la indústria i necessitem també donar protecció als petits i mitjans empresaris.

Quin paper pot tenir la taula de negociació en la resolució del conflicte polític?

Per a nosaltres és una taula que és urgent, perquè arrosseguem un conflicte des de fa molt de temps, que està generant molt de patiment i hi ha temes per resoldre. Òbviament el primer és la llibertat dels presos polítics, ho entenem com una urgència en termes humanitaris, perquè parlem de la vida de persones; en termes jurídics, perquè van retòrcer el codi penal per poder-los condemnar per sedició; i en termes polítics, perquè si volem que a la taula de diàleg hi hagi una negociació sincera, necessitem la llibertat dels dirigents independentistes.

Fins que aconseguim el referèndum no podem quedar-nos de braços plegats i per això necessitem un calendari de reunions, un pla de treball i una proposta, que ha de ser acordada pels dos governs i votada pels catalans. Necessitem poder avançar en l'autogovern, el blindatge del català i en la reforma del sistema de finançament per poder mantenir com cal els serveis públics, perquè és un sistema que és injust amb Catalunya i veiem com hi ha altres territoris que s'estan aprofitant d'aquest sistema, mentre en paral·lel estan fent dúmping fiscal.

Aquesta proposta de millora de l'autogovern, blindatge competencial i reforma del finançament sona una mica a la música de l'Estatut de fa 15 anys.

Aquí l'alternativa és quedar-nos de braços creuats fins que assolim el referèndum o batallar-hi i mentrestant anar fent passos. I considerem que aquesta és una proposta que pot arribar a més acords.

Com es fa per arribar a un referèndum acordat si depèn d'un canvi en la correlació de forces a l'Estat?

Hem vist com el PSOE en altres moments de la seva història ha defensat el referèndum. I nosaltres insistim que si volem arribar a complir el nostre programa, on hi apareix el referèndum pactat, necessitem tindre més força. Al Govern espanyol tenim cinc ministres per desset del PSOE.

Estan sols defensant un Govern que impliqui En Comú Podem, PSC i ERC, tot i que no necessàriament amb els tres actors dins l'Executiu. El veuen factible tot i que tant Aragonès com Illa el rebutgen?

És que considere que és l'única alternativa al Govern de JxCat i ERC que tenim ara. Les relacions entre ells dos estan trencades. Fa un any el mateix president Torra va dir que la legislatura no tenia més recorregut, perquè no hi havia confiança ni lleialtat entre els socis. I lluny de revertir-se, la situació s'ha anat agreujant. Tenint clar que tenim programes força diferents, no entendríem la incapacitat d'acord entre les forces d'esquerres per poder tirar endavant el país. Seria una notícia molt dolenta repetir aquesta fórmula que veiem que ha fracassat, i que no ha servit per avançar nacionalment ni social.

Si el Govern a tres que proposen no és factible i només l'integressin dos partits, la preferència seria el Partit Socialista, amb qui ja governen a Barcelona i a l'Estat?

El que tenim clar és que els diputats i diputades d'En Comú Podem estem treballant a favor del canvi, en cap cas servirien per investir ningú perquè les coses segueixin igual i per fer un Govern que no transformi la realitat.

Proposen un escut social català, amb mesures com una renda Covid. En què consistiria? I com es finançaria?

La renda Covid és una ajuda específica en forma de complement per a les persones que treballen o estan a l'atur però no arriben al salari mínim. És un complement per a totes les treballadores pobres, perquè puguin tenir unes condicions dignes de vida. Per finançar-la, per un costat tenim una reforma fiscal, que no ha acabat de posar-se en marxa. I aquesta ha de ser la legislatura de la fiscalitat verda, és important que hi hagi un Govern que hi cregui. L'impost sobre vehicles contaminants s'ha quedat aturat amb la pandèmia, però n'hi ha dos més, els dels vaixells i grans empreses contaminants, que no s'han desenvolupat.

L'impacte recaptatori de la fiscalitat verda, però, no és molt elevat, en tenen més els impostos de Successions, Patrimoni o l'IRPF.

La part que té més impacte pressupostari és Successions, que JxCat vol derogar. Per altra banda, tenim els fons europeus, també la possibilitat d'arribar al 2,2% del dèficit [autonòmic], que són uns 5.000 milions més, i després estem treballant en una reforma del sistema de finançament.

Les ajudes que ha impulsat el Govern han estat insuficients?

Jo no he deixat d'insistir-li al vicepresident Aragonès que no és el moment de parar l'aixeta, sinó de fer polítiques expansives. Hem vist com ha costat molt que es comencessin a donar les ajudes, com no s'ha arribat a acords amb els principals sectors afectats... Aquests dies s'estan posant en marxa noves ajudes, independentment que estiguem en campanya és una bona notícia que s'obri l'aixeta, perquè fins ara s'ha anat molt amb el fre posat.

Fa uns dies sortia una estadística de la Comissió Europea que indicava com l'Estat espanyol és el que menys esforç fiscal ha fet per afrontar la crisi. Es pot pensar que les ajudes del Govern espanyol, del qual formen part, també han estat insuficients.

Considerem que el Govern central sempre ha d'anar a més. Però quan es va fer aquest còmput no es va incloure la política dels ERTO, que per a nosaltres va ser la gran aposta. Intermón Oxfam deia que 700.000 persones no han caigut en la pobresa gràcies als ERTO. Han permès que mentre el PIB ha caigut tres vegades més que en la crisi del 2008, l'atur ha caigut la meitat. Si s'inclouen els ERTO les ajudes se situen en poc més del 5%, per sobre del que han posat en marxa altres països europeus.

Però no hem de fer una política triomfalista i ara mateix estem treballant en dues mesures que considerem prioritàries. La primera és que també es donin ajudes directes als sectors més impactats per la crisi i hi ha reticències dins del Govern. Pedro Sánchez hauria d'entendre que són necessàries, estaríem parlant d'uns 10.000 milions. I, per altre costat, hi ha la llei de regulació del preu dels lloguers. Va ser aprovada a Catalunya i vam veure que el PSC hi va votar en contra, perquè deia que per tema de competències no ens corresponia a nosaltres regular-ho, i ara a nivell del Govern central ens trobem com el PSOE té congelada la llei fins que passi la campanya electoral. És injust i irresponsable que estigui jugant electoralment amb la regulació del preu del lloguer, quan és una necessitat urgent.

El PSOE també fa electoralisme amb els indults i la tramitació de la reforma del delicte de sedició?

Sí, absolutament. Fa mesos que Jaume Asens està parlant amb Pedro Sánchez, el ministre de Justícia, la vicepresidenta Calvo i quan ho començaven a veure clar arriba una convocatòria electoral i això s'està retardant. Asens i altres experts van preparar l'esborrany de la reforma i el ministre Campo [Justícia] el té damunt la taula, o en un calaix. El que està clar és que ho estan aturant. I el mateix passa amb els indults. Són temes amb els quals els partits no haurien d'estar jugant.

Al programa defensen anar cap a una economia plural transformadora, on pesi menys el sector privat lucratiu, democratitzar els sectors estratègics, fomentar l'economia social i solidària, garantir el control democràtic del sistema financer... En això és molt similar al de la CUP. Per què costa tant que els dos partits s'entenguin?

Amb les companyes de CUP coincidim al Parlament en moltes votacions en temes socials, econòmics, de defensa del territori o en mesures feministes. Però veiem que quan arriben determinades votacions decisives, com per exemple investir Torra o Puigdemont, acaben facilitant la investidura, però quan arriba el moment de votar perquè Pablo Iglesias pugui ser vicepresident de l'Estat ens trobem amb una negativa. I ara ens tornem a trobar amb què la CUP no tanca la porta a investir Laura Borràs, que parla de derogar l'impost de Successions.

Tot aquest tipus de mesures que proposen difícilment encaixen amb la visió de Maurici Lucena, que serà el conseller d'Economia si Salvador Illa és president. Creu que el Partit Socialista vol repetir l'esquema del Govern espanyol amb una persona molt ortodoxa i liberal al capdavant de l'àrea econòmica?

Jo diria que és del sector més neoliberal del partit. Al senyor Lucena l'he qualificat com el Calviño català. El que està clar és que el Partit Socialista té grans temptacions de mirar molt més a la dreta que els seus votants, i només cal recordar els pressupostos que Pedro Sánchez va negociar amb Ciutadans.

Com s'haurien de gestionar els fons europeus per evitar que beneficiïn sobretot les grans empreses?

Va ser paradoxal, perquè ens vam trobar que Junts, ERC i la CUP van votar en contra del decret estatal sobre els fons europeus amb l'argument que bona part anaven a grans empreses, i després quan hem vist el llistat d'empreses dels projectes a través dels quals la Generalitat els vol invertir hi trobem Naturgy o Suez. És important que durant la tramitació del decret ens posem a treballar perquè els fons han d'anar a parar també a les pimes. Hem de pensar també que amb les energies renovables no es pot fer un pelotazo i ens preocupa que acabin sent grans empreses les que vagin al territori i escullin directament. Cal un lideratge públic, que vagi de la mà dels municipis i que de manera democràtica i participada puguem escollir perquè aquestes energies renovables no es converteixin en una bombolla.

En la gestió dels fons també hi han de participar els ajuntaments. Fins ara crec que la Generalitat no ho ha fet bé, perquè ha funcionat més com una finestreta única que marcant quines havien de ser les línies dels projectes. Caldria una taula amb les entitats, els agents socials i els agents econòmics per veure quines són les necessitats del país, no són les empreses qui ens les han de dir, sinó que és allò públic qui ha dir quin és el país que volem.

També defensen l'enfortiment dels serveis públics. Té la sensació que ara és més fàcil assolir un consens polític per aconseguir-ho perquè hi ha un suport social majoritari?

Jo estava convençuda que dins de la desgràcia de la pandèmia s'havia obert una finestra per blindar allò públic perquè s'havia creat un consens a nivell social, però aquest consens no arriba a traslladar-se a l'àmbit polític. Fa uns dies a un debat electoral només la CUP i nosaltres parlàvem de desprivatitzar i de desfer aquest entramat sociovergent en el qual al final no saps el que és públic, el que és privat, el que és concert, el que està externalitzat i on hi ha afany de lucre. La resta en cap cas barraven el pas a l'afany de lucre i que hi hagi gent que estigue fent negoci amb la nostra vida i la nostra salut. Hi ha consens social, però malauradament veig com alguns partits volen continuar amb aquesta col·laboració público-privada, que és molt perversa.

Proposen que el 2030 el parc d'habitatge públic a Catalunya sigui del 15%, quan ara és de l'1,5%. Com es fa?

Doncs mira, només aquest any l'Ajuntament de Barcelona està fent 2.000 habitatges públics, mentre el Govern de la Generalitat n'està fent 30. No necessàriament s'han de construir més pisos, sinó que hem d'incorporar pisos de grans tenidors i de fons voltors al parc d'habitatge públic, han de tenir l'obligació de posar part dels pisos buits en lloguer social.

També hi ha el projecte de fer una nova Llei de barris, que implicaria rehabilitar els barris que estan més degradats i això genera també ocupació, determinar-hi zones verdes, fomentar-hi els horts urbans, també incorpora la part de la Catalunya buidada, fomentant punts de venda directe dels productes agrícoles i ramaders o millorant el transport públic i l'accessibilitat. A diferència de la llei de barris del Maragall el finançament seria una part de la Generalitat, una part de l'Estat i una part de fons europeus, serien 5.000 milions en cinc anys.