Cap dels partits polítics que formen part de l'Ajuntament de Barcelona, exceptuant el Partit Popular i Ciutadans, no es van voler perdre la roda de premsa prevista des de feia setmanes per presentar la nova programació de l'Antic Teatre i celebrar els seus 20 anys. No és que l'art en viu o els projectes comunitaris siguin una prioritat de l'agenda política de la ciutat, és que la ciutat comença a fer flaire electoral, i tots volien sortir a la foto quan l'alcaldessa Ada Colau anunciés que el govern municipal inicia l'expedient d'expropiació de l'edifici per garantir la continuïtat del projecte.

La supervivència de l'Antic Teatre perilla des del 2019, quan la propietat del recinte que ocupa l'equipament va comunicar un increment del lloguer inassumible per als responsables de l'Antic, ubicat al carrer de Verdaguer i Callís, a Ciutat Vella. Des d'aquell moment, va començar la lluita, les converses amb diferents insituticions i formacions polítiques i les campanyes de suport. Només cal passejar per les xarxes i apareixen un munt de hashtags que comparteixen el mateix missatge: l'Antic no es toca.

"Estic molt agraïda a tota la gent que ens dona suport, sobretot a la del barri, això és un centre artístic comunitari on la gent del barri és molt important, per això era fonamental que estiguessin en aquesta lluita. A l'Antic treballem amb altres entitats del barri, socials i culturals, a més de tota la comunitat artística. L'Antic és un trampolí brutal, es veu amb la qualitat de les propostes. D'aquí ha sortit gent que ara marquen tendència i són número 1 a Europa, com el Conde de Torrefiel", argumenta Semolina Tomic, fundadora i ariet de l'Antic Teatre.

Paït l'anunci de l'alcaldessa i després de celebrar el vintè aniversari del que va començar i encara és un espai contracultural únic dedicat a la cultura més innovadora i experimental, Tomic repeteix amb una barreja de satisfacció i un xic d'incredulitat que "l'administració ha decidit salvar el projecte".

I li agrada subratllar que "l'Antic segueix gràcies al suport popular, aquesta lluita és súper desgastant, perquè nosaltres vivim a la precarietat, sobrevivim amb l'autogestió i amb subvencions petites, i hem aconseguit que l'administració anunciï que ho salvarà. El que aquí s'està salvant és l'autogestió, i la sostenibilitat del projecte. Nosaltres tenim el bar i amb els cafès i les cerveses paguem les produccions i l'estructura. Això no existeix en un altre punt de la ciutat, som els únics i som referents programant l'art escènic contemporani més radical. I no s'entén perquè no hi ha teatres amb més recursos que es dediquin a aquesta programació".

"Això va de construir un projecte comunitari"

Salvar l'Antic Teatre no és només salvar un teatre, sinó protegir tot el treball comunitari i artístic que aixopluga. Per tot plegat "singular" és un dels qualificatius que més acompanya a l'Antic teatre. Quan van començar, la Semolina no s'imaginava que un dia es trobarien amb el problema del lloguer. "Vam fer una reforma de l'espai del 2007 al 2014 per aconseguir la llicència de concurrència pública per poder fer representacions, el 2014 el propietari ens va denunciar i és quan ens va anunciar que el 2019 ens apujaria el contracte".

"El més bonic és que això és un projecte artístic comunitari molt divers. M'emocionen les nostres iaies i el que fa la Marta Galán amb elles. Això no va de fer un espectacle i prou, això va de construir un projecte comunitari. Moltes d'aquestes dones estaven soles a casa, no feien res, i ara venen aquí i són pura energia", assenyala Tomic. A banda del treball de barri, l'Antic és una pedrera d'artistes que ara són "artilleria pesant de l'escena internacional", en paraules de la directora de l'espai.

Satisfeta i a la vegada expectant davant la nova la situació, ja que a través de la via administrativa de l'expropiació, el teatre s'incorporarà al gruix d'equipaments culturals de la ciutat, Semolina Tomic no pot evitar seguir donant voltes al problema i reflexionar sobre les polítiques culturals i l'educació: "pel que fa a educació, ni dretes ni esquerres posen la cultura com a bandera, ni com un bé de primera necessitat. Si a l'escola no t'estimes aprendre música, entendre la pintura, aprendre a ballar, si amb 10 anys no ho tens adquirit, després és més difícil. Aquí ja han passat 40 anys de la Transició i l'art encara no és una prioritat a l'educació pública. I això no canvia, cap partit ho fa, i fins que això no passi no guanyarem en pensament crític, i mentrestant, passa el que passa…".