Al llarg de la història, les dones han tingut un paper cabdal per a la resolució dels conflictes polítics. Al País Basc s’ha palesat gràcies a Ahotsak. Tres integrants d’aquesta plataforma creada l’any 2000 -Esther Larrañaga, exconsellera de Medi ambient per EH Bildu; Gema Zabaleta, antiga consellera de Treball i Acció Social pel Partit Socialista d’Euskadi (PSE); i Jone Goirizelaia, exparlamentària de Batasuna i actual regidora a Bilbao per EH Bildu- ofereixen la seva mirada coincidint amb l’inici de les converses entre els governs català i espanyol.

Ja fa vint anys que diverses parlamentàries basques vau crear la plataforma de dones Ahotsak. Quin va ser el motiu?

Ens adonàvem que, malgrat l’impacte que la violència i l’enfrontament polític tenia sobre el conjunt de la població, podíem fer alguna cosa fora de l’agenda oficial. I així va ser: vam començar a sumar voluntats entorn d’aspectes relacionats amb els nostres drets, com la defensa de la Llei de parelles de fet de 2003 o el treball en el marc de la Comissió de drets i igualtat del Parlament de Vitòria. Això va permetre trencar l’ambient de polarització i demostrar davant la societat que, com a dones, podíem transformar la realitat i bastir ponts entre els sectors allunyats pel conflicte.

El 8 d’abril de 2006 vau presentar un manifest en què proclamàveu el vostre compromís en assolir la pau, legitimar tots els projectes i respectar la lliure decisió de la ciutadania basca. S’ha avançat en aquests aspectes?

Per a nosaltres són les bases per desencallar qualsevol conflicte, sigui el del País Basc o Catalunya. Perquè entenem que ningú no pot imposar cap idea per la força, tothom ha de poder decidir quin futur vol i, si això implica un canvi en l’ordenament polític i jurídic vigent, ha de poder materialitzar-se. Malauradament, encara no hem avançat com voldríem.

Ara que tothom apel·la al diàleg, aquestes idees són més vigents que mai?

Sens dubte. Ens hi referim quan diem que el diàleg implica reconèixer l’altre, admetre les seves raons i, si hi ha voluntat, trobar una sortida on tothom guanyi. Però cal una població crítica i mobilitzada, ja que si els acords queden en mans d’uns partits segrestats pel tacticisme i el curtterminisme, aleshores és difícil que prosperin. Al País Basc ens n’hem adonat: si no fos pel concurs de tots els actors socials, no hauríem assolit la fi d’ETA ni s’haurien creat espais de reconciliació entre persones que abans no dialogaven.

L’activació social és bàsica?

A totes les localitats s’ha produït. I quan les dones ens hem apoderat al costat d’altres moviments, ha sigut determinant. Hem estat les garants de mantenir l’esperança i, a mesura que hem sigut propositives, hem ajudat a aplanar el camí cap a una solució integral. A Catalunya, pot passar el mateix. Ara que s’obre el diàleg entre governs, les dones poden ser decisives.

També parleu de la “pau positiva” com a recepta per desbloquejar un contenciós...

Sí, perquè en el retret i la imposició no hi guanya ningú. Com a dones basques ho vam experimentar. Vam entendre que la incomunicació amb l’adversari no portava enlloc i, en canvi, agrupar-nos en allò que ens unia tenia un valor pedagògic pel conjunt de la societat. Les dones catalanes poden aprofitar aquesta lliçó per afavorir aquest escenari de distensió i recerca de consensos.

A hores d’ara, Ahotsak en quines línies incidiu?

Estem dins del Fòrum Social Permanent, des del qual impulsem espais perquè la població es retrobi i parli de les conseqüències que ha deixat tants anys de violència. En algunes localitats ja es comença a veure amb nombroses activitats on la gent reconeix el dolor i les necessitats de l’altre. Un acostament que entre els polítics costa de veure, però estem convençudes que si la societat ofereix iniciatives per guarir ferides, les institucions i els partits no tindran més remei que asseure’s per tractar aquestes qüestions i abordar les causes del conflicte.

Quines conclusions heu extret de les reunions que heu mantingut a Catalunya amb altres dones?

Veiem que tenen necessitat de visibilitzar-se i tenir veu pròpia en la resolució del conflicte. Perquè fins ara el relat ha passat sobretot pels homes, quan la situació política les concerneix igualment. Amb Carme Forcadell i Dolors Bassa així ha succeït. Tot i ser dues polítiques amb un pes importantíssim, han quedat en segon terme, mentre que els Jordis i els membres de l’antic govern aclaparen el discurs.

Arran de fets com ‘La Manada’ i altres episodis de violència de gènere, tot indica que el feminisme s’erigeix en un dels principals actors de canvi social. Què en penseu?

Alguns ho negaran, però és evident que sí. Gràcies a les dones vam aconseguir canviar la Llei de l’avortament a l’època de Ruiz Gallardón i ara, mitjançant el moviment dels pensionistes o coincidint amb el 8 de març, plantegem reivindicacions que després tenen traducció política. Cada vegada som més conscients de la nostra força i que la lluita contra el patriarcat va estretament lligat la consecució d’una societat respectuosa amb els drets, la igualtat i la justícia social.

A Catalunya creieu que també són conscients del seu potencial?

Ho són, i encara que estan en procés d’articular-se, reclamen ser parts de la solució i fer-ho amb la delicadesa i l’honradesa que el feminisme, com a moviment transformador, pot proporcionar en vista a construir la República. Des del País Basc les ajudarem en tot el que sigui necessari.