"Les ferides de la violència no es tanquen mai i l'únic que pots fer és posar les condicions perquè les persones puguin tenir un nou començament". Amb aquesta convicció, Paul Ríos (Getxo, 1974), llicenciat en Dret per la Universitat de Deusto i activista per la pau i els Drets Humans, porta més de tres dècades treballant incansablement per la pau, el diàleg i la convivència a Euskadi, primer com a portaveu de el moviment pacifista Elkarri (1994-2006) i més tard com a coordinador de Lokarri (2006-2015), el seu successor.

Les dues institucions han estat clau en l'impuls del diàleg i el final del terrorisme. Elkarri, hereva de la Coordinadora Lurraldea, vinculada a l'activisme mediambiental, va aconseguir impulsar un model de solució pacífica i dialogada al conflicte basc. Lokarri va prendre el relleu després de la dissolució de l'anterior en 2006. Entre els seus objectius es trobaven la reivindicació i promoció d'un acord col·lectiu fins aconseguir el final de la violència.

La seva veu pausada transmet seguretat, proximitat i una profunda empatia amb els patiments propis i aliens. Si la història fos justa, Paul comptaria amb un espai privilegiat. El mediador explica a Públic els secrets d'un procés de pau que va tornar a la societat basca la normalització de la convivència després de mig segle de violència, així com la recuperació del diàleg i la solidaritat entre qui va patir els estralls.

Les claus de l'èxit

El camí cap a la pau a Euskadi ha estat una maquinària complexa disposada a saltar pels aires al mínim error. "Durant els anys que va durar el procés de pau hi va haver dos moments de crisi molt forts: el 2006, amb l'atemptat a Barajas i la ruptura del procés de pau; i el 2009 perquè no acabava d'arrencar el debat intern a l'esquerra abertzale sobre el final de la violència i semblava que ETA podia tornar a controlar les decisions de Batasuna ", afirma.

Caminar durant tant de temps per la corda fluixa va exigir que portéssim les butxaques carregades d' "esperança i constància", explica Paul, a més d'altes dosis d'‘insistencialisme', un ingredient que aquests enginyers de la pau van aportar com una barreja de perseverança i convicció davant la idea que la violència no és el camí, i en què el diàleg és imprescindible per superar-la. A més d'aquestes virtuts cíviques, es van necessitar altres elements tangibles amb capacitat d'impulsar definitivament el canvi: "Si volíem un procés de pau a Euskadi necessitàvem que es donessin dos fets fonamentals: que es produís la fi de la violència d'ETA i que es legalitzessin tots els partits ", afegeix.

Sota la premissa d'insistir, Lokarri va impulsar un treball de facilitació del diàleg entre els diferents actors que va culminar en la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià- Aiete (octubre de 2011). El seu gran èxit va ser l'establiment de les bases del diàleg en un marc comú inèdit fins llavors, "un terreny de joc acceptable per a tots" en què d'entrada ningú se sentís exclòs o compromès. "Ni amenaçats per la violència [d'ETA], ni perseguits per la Justícia [dels Estats]": aquestes van ser les "condicions de seguretat" que, tal com relata Paul, van ser la clau per decantar la balança.

Els èxits d'Aiete no es van fer esperar. Només tres dies després que conclogués la cimera, ETA va anunciar "el cessament definitiu de la seva activitat armada" en un comunicat difós simultàniament per la BBC, The New York Times i els diaris Gara i Berria posant fi a 43 anys de terror. No seria la seva última proclama. Després de l'escenificació del lliurament d'armes a l'abril del 2017, un any després i a través d'una carta, ETA va anunciar la dissolució de totes les seves estructures, assumint el patiment causat i demanant perdó a les víctimes.

Entre imposar una memòria compartida i construir el consens

Paul rememora les seqüeles que va deixar a Euskadi el pas de les violències, incloses les personals. Perquè, en honor a la veritat, aquestes van ser tantes i tan diverses que, d'ara endavant, hauria d'imposar el seu ús en plural: "A Euskadi encara queden espais de patiment, sobretot en l'àmbit de les víctimes". Encara que és escèptic quan es tracta de parlar sobre memòria compartida, creu fermament en les virtuts del fort consens social que s'ha instaurat a Euskadi: “les vivències dels grups són tan diferents que intentar buscar una mateixa interpretació és impossible. No ha passat enlloc del món ni a cap procés de pau ". Un consens que implica, per sobre de les lectures personals dels diferents actors sobre les causes i conseqüències de la violència, un convenciment compartit i ancorat en el respecte pels Drets Humans pel futur: "En el que sí crec és en què es pot arribar a un acord sobre el que va succeir, en els fets amb matisos, en el sentit que el que ens va passar va ser un desastre que cal no repetir.”

Pel getxotarra, aconseguir una pau duradora fa necessari "proporcionar més espais perquè la memòria de les diferents persones i grups puguin ser compartits sempre des del respecte i potser això és el que està faltant ara més a Euskadi." Aquests espais, en els quals tothom pugui compartir el seu relat i sentir-se respectat, són especialment importants a l'hora de treballar amb les generacions que han nascut i crescut en llibertat i per a les que avui "ETA representa la prehistòria". L'exdirigent de Lokarri es mostra ferm per tal d'eliminar qualsevol matís èpic o heroic dels relats sobre les causes i les conseqüències del conflicte: "El que va passar no va tenir res d'ètic; va ser horrible i va generar molt patiment i només entenent aquest sofriment es pot evitar que torni a succeir ".

El final d'el camí: la situació dels presos i la reparació de totes les víctimes

La possibilitat de construir una convivència veritablement integradora passa actualment per dues qüestions: el reconeixement i la reparació de totes les víctimes de vulneracions de Drets Humans i la qüestió dels presos. En aquesta línia, Paul reconeix que, tot i els avenços i la voluntat de reintegració, hi ha encara un greu problema de fons que té a veure amb la bretxa entre els relats sobre la fi de la violència. "El pensament que hi ha a Espanya és que gràcies a la pressió judicial i policial s'ha aconseguit el final d'ETA, i aquest relat és molt més ric aquí a Euskadi. Si el teu relat és que gràcies a l'immobilisme s'ha aconseguit al final de la violència, llavors arribes a la conclusió que no cal canviar res. En canvi, al País Basc s'han vist altres elements com l'estratègia de l'esquerra abertzale, la mobilització ciutadana per la pau i el diàleg o el fet que el Govern basc hagi estat tractant de pal·liar l'immobilisme del Govern d'Espanya ".

En aquest sentit, la dreta espanyola continua condicionant les passes cap a una veritable integració. Primer des de la vella estratègia maniquea del "tot és ETA" (tot i que ETA ja ha desaparegut), i, després, recorrent davant el Constitucional totes i cadascuna de les iniciatives legals [Llei 12/2016, de 28 de juliol, de reconeixement i reparació de víctimes de vulneracions de Drets Humans i Llei 5/2019 de 4 d'abril]. que s'impulsen en aquesta línia. "Quan tens un relat més ric sobre les causes que han portat al final de la violència, això et porta a apostar per mesures més acords a el nou temps".

Amb tot això, després de mig segle de violència, la pau a Euskadi és avui possible gràcies a l'impuls de moltes voluntats, així com a les detencions dels cossos i forces de seguretat de l'Estat. També gràcies al compromís cívic de la seva societat civil i les seves institucions i, també de l'absència de governs, que van obligar a tirar d'enginy. La societat basca manté encara moltes i molt diverses interpretacions sobre el que ha passat, però una idea s'imposa per sobre de totes: no vol tornar a repetir semblant patiment. I ETA, per primera vegada en gairebé seixanta anys de despropòsit va acceptar que no tenia cabuda en el nou cicle històric.