"Impulsarem la llei de comarcalització valenciana per dotar d’oficialitat i estructura les comarques, promoure la vertebració del territori i impulsar la descentralització política i administrativa". Així resa, dins l’eix de "Qualitat Democràtica i Bon Govern", un dels punts de l’Acord del Botànic II signat al Castell de Santa Bàrbara d’Alacant el 12 de juny de l’any passat. PSPV-PSOE, Compromís i Unides Podem deixaven per escrit, una vegada més, una antiga previsió estatutària que, vora quaranta anys després de l’aprovació de la norma bàsica, encara espera el seu desenvolupament normatiu.

A hores d’ara, no debades, no consta cap moviment a les Corts per ressuscitar una qüestió que la legislatura passada, tot i les temptatives, tampoc no va acabar de donar els fruits desitjats per bona part del valencianisme. I és que la proposició de llei per oficialitzar les comarques presentada per Compromís en el marc del Botànic I, que pretenia blindar el reconeixement del mapa comarcal amb vista a formalitzar una base territorial per a la planificació de les polítiques públiques, no va arribar a port i continua actualment en el calaix.

Sí que va tirar endavant, tanmateix, una llei de mancomunitats emanada de la direcció general d’Administració Local que encapçala el socialista Antoni Such. La normativa atorga flexibilitat als municipis per teixir aliances i mancomunar serveis d’acord amb les seues necessitats (cosa que en la pràctica ja es fa), amb un afegit important: potenciar la creació de "mancomunitats d’àmbit comarcal" i consolidar o reconvertir les ja existents. D’aquesta manera, diuen els seus defensors, es pretén afavorir la creació d’entitats basades en les delimitacions territorials històriques que ajuden a reequilibrar, alhora, el poder entre comarques i províncies.

Discrepàncies entre socis

Aquesta llei de mancomunitats, no obstant això, ha fet aflorar les diferències de parer entre PSPV i Compromís. Xavi Rius, portaveu de la coalició valencianista a la Diputació de València, reconeix que la norma aprovada és "una espècie de llei de comarcalització però per la porta falsa" i considera que el tema no està ni de bon tros tancat. "És com fer un castell de sorra a la platja; en el moment que vinga una ona et desapareix tot, perquè no estan limitades eixes comarques. Nosaltres el que volem és que es complisca l’Estatut, que diu que les comarques seran una divisió administrativa natural de la Generalitat i, com a tal, s’ha de fer una llei que les desenvolupe sense eufemismes", expressa Rius.

Llavors, si el Govern del Botànic aposta per una vertebració i una cohesió del territori valencià que corregisca els efectes de desconnexió que hi han provocat les províncies, què ha fallat en aquesta ocasió? "És el mateix que ja va passar als vuitanta; molts al meu partit ens hauríem quedat amb més ganes d’anar més lluny però el pragmatisme dels números ens impedia anar més enllà", admet Ernest Blanch, portaveu d’Administració Local del PSPV-PSOE a les Corts. La reconducció d’una llei de comarcalització cap a la finalment aprovada llei de mancomunitats, diu Blanch, és l’opció "per arribar a la finalitat comarcalista que tots volíem" i "per generar un moviment polític interessant per al territori".

Blanch considera que el camí de les "mancomunitats d’àmbit comarcal" pot donar resultats a mitjà i llarg termini sense la necessitat de cap altra norma. "L’instrument ja el tenim, ara el que cal és dotar-lo de contingut. El que ara s’ha de produir és que les mancomunitats que pels seus criteris puguen optar a ser mancomunitat comarcal s’organitzen com a tals. Eixe és el primer pas", argumenta el portaveu socialista; i hi afig: "Estem començant a treballar i al final ens quedarem amb una comarcalització real. El que no acabe de veure és una llei expressa de comarcalització després del debat de la legislatura anterior en què s’hi va renunciar en favor de la llei de mancomunitats, la qual ens porta al mateix lloc i ens estalvia problemes administratius i econòmics". Per a Blanch, aquesta comarcalització "des de baix" té en compte la flexibilitat de cada territori en la capacitat de gestionar i adquirir major o menor grau d’autonomia: "Deixem que cada territori s’organitze com bonament puga o vulga".

Respecte a aquesta qüestió, Rius tampoc no es mostra rígid: "Ens agradaria que les comarques tingueren el màxim de competències administratives però no parlem d’una possibilitat real a hores d’ara. Primer ens cal el reconeixement legal de les demarcacions i, a partir d’ací, tots els actius de la societat han d’estructurar les funcions i funcionalitats perquè qualsevol ciutadà puga ser atès amb la mateixa eficàcia en totes les comarques". El portaveu de Compromís recorda que la referència de proximitat que suposa una descentralització comarcal és clau davant estructures provincials decimonòniques que "són una forma de contrapoder de la mateixa filosofia de l’Estat de les autonomies".

Una divisió oficiosa i arrelada

Els intents fallits per dotar de caràcter legal la divisió comarcal i fixar-hi una nova arquitectura administrativa revelen en part l’escassa voluntat per aprofundir en l’autogovern valencià. Joan Carles Membrado, professor titular de Geografia de la Universitat de València, recorda que hi va haver esforços notables en els anys vuitanta arran de l’impuls de Vicent Soler, conseller socialista d’Administració Pública en aquelles dates i actual conseller d’Hisenda. No obstant això, les discrepàncies i les pressions internes en el si del seu partit van precipitar la seua eixida del Consell i van ajornar sine die la qüestió, fins al punt que la descentralització valenciana ja va quedar arraconada a l’oblit durant les posteriors majories absolutes del PP.

"La divisió en comarques afebleix la província, és a dir, la connexió entre el 'Gobierno' i la perifèria. Tot el que supose llevar funcions a aquesta estructura és atacat immediatament pel PP, Cs i des de dins del mateix PSPV", raona Membrado. El professor troba molts paral·lelismes entre aquell episodi històric del procés estatutari i el recent intent també errat del Botànic I, frenat pels recels dins el PSPV i els temors als recursos judicials proclamats per la dreta. "S’ha optat de nou per les mancomunitats, una solució menor que en el seu dia ja va provocar un cert desencís; des dels vuitanta hi ha hagut molt poques mancomunitats que coincideixen amb l’estructura comarcal", recalca Membrado, qui veu difícil una llei de comarcalització en l’horitzó més proper, tenint en compte que calen dues terceres parts de la cambra i que les dretes no s’hi mostren favorables.

Amb tot, la manca d’una norma que ni tan sols les definisca no ha obstaculitzat l’extensió i la identificació que les comarques han aconseguit en l’imaginari col·lectiu. Un sentiment de pertinença i identitat, més fort en unes circumscripcions que en altres, que troba l’explicació en arrels històriques. A hores d’ara, en la consciència dels valencians, s’ha acabat emmotllant la proposta de Demarcacions Territorials Homologades establertes per a ús intern de la Generalitat el 1988 amb el propòsit de fixar una estructura territorial per a l’oferiment dels seus serveis. Una divisió, conta Membrado, que no partia del no-res.

Aquella ordenació cartogràfica en 32 ens supramunicipals (posteriorment es retocarien i arribaren fins als 34) s’inspirava, entre altres models, en el plantejat a partir de 1970 pel geògraf barceloní Joan Soler, amb el suport científic de Max Cahner i Joan Fuster. La proposta, que al seu torn s’emmirallava en altres divisions ja assajades als anys trenta del segle passat, ha arrelat amb el temps tot i les discussions en alguns punts conflictius (nomenclatura, límits, adscripcions…) que han anat aflorant al llarg de diverses conjuntures. "Saber que existeixen ja fan que t’hi adherisques. És cert que hi ha comarques ortopèdiques que es van crear per completar buits però, en general, la majoria responen a un sentiment històric que ja existia", apunta Membrado. És en aquesta memòria històrica i en el paper d’altaveu que han exercit l’educació i els mitjans de comunicació que les comarques valencianes perviuen amb una oficiosa normalitat.

Creure’s el País Valencià

Comarques com a símbol o com a necessitat? Es podria avançar cap a una nova planta política i administrativa per al poble valencià? A parer del professor de Dret Administratiu a la Universitat de València, Andrés Boix Palop, ha mancat ambició per portar endavant iniciatives de desenvolupament competencial per impulsar l’autogovern. Gairebé quaranta anys després, algunes de les atribucions estatutàries encara resten en punt mort. Entre aquestes aspiracions desterrades, hi ha el desenvolupament d’un model de policia autonòmica o la gestió pròpia de les conques hidrogràfiques internes. Esment a banda mereix la recuperació del dret civil valencià. En aquest cas, la societat civil sí que ha articulat durant els darrers anys una reivindicació consolidada amb l’objectiu d’acabar amb l’anomalia que fa que el País Valencià siga l’única autonomia amb dret civil propi en el passat que no pot legislar en aquesta matèria.

Sobre la comarcalització, Boix defensa una proposta "funcional" que recalca que és possible dins el marge de maniobra de la Constitució espanyola de 1978. El professor advoca per una forta municipalització de la gestió de molts afers públics, el buidatge de contingut funcional de les diputacions provincials i un nivell de govern en forma de comarques amb un marc competencial flexible i adaptat a les necessitats de cada territori. Aquests punts de referència supramunicipal han d’anar contemplant l’assumpció de serveis que actualment ofereixen diputacions i Generalitat. En aquest sentit, caldrà veure com avança aquesta legislatura i fins on s’arriba en la determinació anunciada pel Botànic de desmantellar el poder provincial i evitar que les diputacions presten competències pròpies del govern valencià.