Este artículo se publicó hace 2 años.
"A l'estat capitalista tot espai és negoci, territori en venda"
La geògrafa Núria Benach i l'antropòleg Manuel Delgado, professors de la Universitat de Barcelona, publiquen 'Márgenes y umbrales. Revuelta y desorden en la colonización capitalista del espacio' (Virus Editorial), on aprofundeixen en les lògiques urbanes del capitalisme i com afecta això el dret a la ciutat dels seus habitants
Emma Pons Valls
Barcelona-
La geògrafa Núria Benach (Barcelona, 1961) i l'antropòleg Manuel Delgado (Barcelona, 1956) tenen una àmplia trajectòria acadèmica en la recerca sobre ciutats, espai públic i transformació urbana, així com l'expansió de la "marca Barcelona", entre d'altres temes. Ara publiquen Márgenes y umbrales. Revuelta y desorden en la colonización capitalista del espacio (Virus Editorial), on aprofundeixen en les lògiques urbanes del capitalisme i com afecta això el dret a la ciutat dels seus habitants: "Abans el negoci era la fàbrica, ara és la ciutat".
Benach: "La pandèmia ha donat ales a intensificar encara més la desregulació"
En una conversa a la Facultat de Geografia i Història, al Raval, els dos professors de la Universitat de Barcelona (UB) reflexionen sobre l'acceleració de processos com la privatització de l'espai públic o l'encariment dels lloguers arran de la pandèmia: "Ha donat ales a intensificar encara més la desregulació en què ja vivíem", afirma Benach.
Els investigadors defensen que cal acompanyar de mesures les millores urbanes que s'estan fent, com la superilla de l'Eixample o la pacificació de Via Laietana: "El que no es pot fer és simplement millorar i deixar que el mercat actuï. Si fas això, gentrificació assegurada", lamenta la professora de Geografia Humana.
En les últimes dècades, la ciutat i els barris s'han transformat i això té un impacte sobre la vida col·lectiva. Per a Delgado, professor d'Antropologia de les Religions, "el poder es dedica a vigilar l'espai públic, a garantir que està en ordre" per aplanar el camí a la inversió privada. Tot i això, defensa que la revolta i la vida espontània a Barcelona persisteixen: "Encara hi ha espasmes que demostren la naturalesa viva de les ciutats".
Com funciona la dinàmica de centre i perifèria a la ciutat?
Núria Benach: Principalment és un tema econòmic, és com funciona el sistema en general i la dinàmica urbana en particular. Necessita concentrar valor en una àrea, i tenir unes àrees al seu voltant que són tot el contrari. Les perifèries també donen valor al centre, des del punt de vista econòmic i des del simbòlic.
Els impactes negatius sobre la perifèria es poden controlar amb més regulació?
N. B: I a qui li importa, que hi hagi conseqüències negatives a la perifèria? El que importa és que el centre funcioni bé, que continuï sent atractiu per recollir inversions. I la perifèria existeix perquè hi ha d'haver alguna àrea que no sigui el centre on posar tota la resta. En determinats moments interessa pal·liar els efectes més dolents, perquè la gent també ha de viure, perquè sinó aquí s'aixecaria tothom. El que fa la política és intentar regular una mica però no perquè li importi, sinó perquè necessita que les desigualtats i els conflictes estiguin una mica controlats. L'important de tot això és que és dinàmic, i que el que avui és un centre demà serà una perifèria, i al revés.
Manuel Delgado: Centre i perifèria no són valors espacials sinó polítics i econòmics. Pedralbes està a la perifèria i està claríssim que és un centre en tant que justament genera plusvalies, mentre que el Raval és un barri marginal que està al centre. El truc consisteix en inocular classes mitges o altes en barris que un dia foren perifèrics i que de sobte semblen atractius. Ara per ara, i a un cert tipus de classe social, ja li està bé viure a la perifèria, inclús perifèries amb cert pedigrí, fins i tot obrer. Hi ha molta gent amb poder econòmic que s'estimarà més anar a viure a Poblenou que no a Sarrià. Barris obrers com Poblenou tenen una mena d'afegit que el fan més valuós encara que sigui per les seves connotacions històriques.
N. B: És la vida social convertida en un atractiu urbà.
Al llibre parlen de casos de desplaçament a Barcelona, com per exemple el trasllat dels que vivien en barraques a la Barceloneta cap a la Mina. Quins altres exemples hi ha?
Benach: "Pel capitalisme qualsevol cosa és susceptible de ser empaquetada i venuda"
N. B: La mateixa part del Raval on estem ara n'és una mostra. Un espai que estava tan degradat o més com ho està ara la part de baix i que ara està súper bé, li diuen el clúster cultural. Era una àrea interessant, atractiva, tenia patrimoni històric i és bonic. L'únic que calia era una injecció de diners començant per diners públics: el CCCB, el Macba, la mateixa facultat... L'objectiu era aplanar el terreny per animar que vinguessin les inversions privades.
Les últimes setmanes el Raval ha tornat a ocupar titulars per la situació de la droga.
N. B: Això és la teoria i en base a això ja no hauria de quedar Raval cutre. Però a la pràctica a vegades això no funciona, i hi ha entrebancs i els inversors marxen perquè volen retorn. Aquí [els veïns] no acaben de ser absorbits ni de desaparèixer, entre l'afluència molt sobtada de la migració que s'hi va instal·lar, certa crisi immobiliària i després que la gent que hi viu resisteix com pot, tot i la pressió immobiliària i econòmica.
M. D: On som ara també vivia gent.
N. B: I tant. I a la Rambla del Raval, i a la plaça dels Àngels...
M. D: Tot i els factors disruptius, el sistema ho pot convertir en beneficis. Per exemple, venent la part encara no dominada del Raval com una espècie de basar multiètnic, on es posa en valor aquests discursos del multiculturalisme, com a Lavapiés, a Madrid, per exemple. Aquest factor també pot ser col·locat com un producte de mercat. I parlant de la Mina, tant aquest barri com La Catalana (tots dos a Sant Adrià del Besòs), són objectius a destruir. La Mina és un problema; primer hi va haver l'intent de traslladar-la cap a dins, va ser l'operació que va donar peu als disturbis més importants que hi ha hagut a Barcelona crec que des de la fi de la guerra, que va ser la Intifada del Besòs el 1990. Els veïns del Besòs van interpretar que la Mina s'hi acostaria massa amb la urbanització d'un solar que hi havia. Però ara amb aquesta idea de promocionar el litoral, l'entorn de les Tres Xemeneies per exemple, ja ni tan sols renega del nom, ara és la Nova Mina. Són pisos per una certa classe mitjana que estarà encantada de viure en un lloc on també hi haurà universitats... Poden vendre el que vulguin, inclús la misèria.
N. B: Per al capitalisme qualsevol cosa és susceptible de ser empaquetada i venuda.
M. D: Hi ha llocs que són atractius pel seu currículum històric i altres dels que cal desfer-se. La lluita per l'espai pot ser una lluita pels noms. El cas més recent és la miraculosa conversió de la Zona Franca en el Port de la Marina. És una forma d'esborrar una memòria col·lectiva d'una zona també en promoció.
N. B: La reconversió urbana en zones de més nivell implica un esborrat de la memòria.
M. D: Pobre [Francesc] Candel, si aixequés el cap.
Aquests processos d'expulsió del veïnat derivat de les accions immobiliàries han aconseguit desactivar la protesta a la ciutat?
Delgado: "La lluita per l'espai pot ser una lluita pels noms"
M. D: Aquests processos d'heterogeneïtzació dels barris, que impliquen incorporar gent de certa classe als barris que foren populars, implica desarbolar el que era una dimensió de classe que feia que els barris poguessin oferir resistències heroiques en el seu moment. Al Raval, quan es va introduir gent modernilla, van aparèixer pancartes de "Volem un barri digne". De sobte anaven a viure al Ravalistan, que deien ells. Es van adonar que s'havien equivocat i que el barri no el podien redimir amb la seva presència. I tampoc ho podem fer nosaltres [la Universitat]. A l'arribar, volíem formar part del clúster cultural, i això estava obert al barri, la Biblioteca, hi havia una sala de tàpers... Ho han anat tancant tot: ara estem blindats. El que hi ha és el que hi ha.
N. B: Perquè també la Universitat no té una visió de com integrar-se al seu voltant. Estem al Raval però podríem estar a qualsevol lloc.
M. D: Amb això de la cosa cultural, la intenció sempre ha sigut elevar el to moral dels territoris. Vendre un producte amb el factor juvenil, dinàmic... Al barri de la Ribera, Sant Pere, el Born, això sí que ja està absolutament abonat a la depredació capitalista, la gentrificació, la tematització, turistificació... Allà sí que ho han aconseguit.
N. B: El remat ha sigut el turisme i els pisos turístics. Una inversió salvatge. Una gentrificació amb pisos no ja per gent [amb més recursos], sinó pel turisme. Això ha accelerat un procés que ja hi era de manera brutal.
Al llibre parlen del paper del barri en l'acció col·lectiva. La substitució de la població a través de la gentrificació porta a l'eliminació del conflicte a la ciutat?
M. D: Els barris canvien però no tenen per què veure afectada la seva identitat. Aquest discurs, que habitualment s'adreça contra el turisme, també pot afectar els migrants. Els barris canvien, la qüestió està en què si no hi ha pobres és difícil que es desenvolupi lluita de classes. Les lluites del sindicalisme de barri que van començar els anys 60 han desaparegut. Ara hi ha un esforç per treure't de casa, que és el que acabaran fent tard o d'hora.
N. B: Abans el negoci era la fàbrica, la producció... Ara el negoci és la ciutat.
M. D: I l'habitant és un productor. El que abans treballava a la cadena de muntatge, el que fa ara és viure. Productor d'espai, perquè l'espai en si mateix és un producte.
N. B: Si abans treballaven en condicions d'explotació, ara és la vida que s'ha tornat precària.
Abans a la fàbrica es produïa un producte, ara quina és l'activitat?
N. B: Tirar a terra, tornar a construir i fer que sigui més car.
M. D: Pel capitalisme, espai vol dir sòl. A l'estat capitalista no hi ha espai públic perquè tot espai és per definició privat. Tot espai és negoci, és mercaderia. Territori en venda.
N. B: El sector públic a vegades té una funció de regular i d'altres d'aplanar el camí. I ara estem en aquesta fase. Aplanar el camí perquè la ciutat ha de tenir creixement econòmic, crear llocs de treball. Tenim una bateria d'arguments que es fan servir per facilitar la inversió privada a costa de la vida de la gent.
Després de la pandèmia, s'han accelerat aquests processos?
M. D: La pandèmia ha sigut un regal del cel.
N. B: Durant la pandèmia es va fer el discurs que canviarien coses, i ha sigut tot mentida. Volen recuperar el temps perdut.
M. D: Els hi va bé per justificar el que a la pràctica són noves formes d'urbanisme que en nom de la salut pública indirectament el que fan és gentrificar. Qualsevol intervenció destinada a això està condemnda a modificar el preu de l'entorn. Estem parlant sempre d'un espai públic percebut com a complement del privat. Com que no hi ha habitatge social, si ets pobre, no hi ha oferta. Et fiques on pots, i això implica un fenomen de "dispersió de pobres". Això incideix en l'opció de baixar al carrer i trobar-te gent amb problemes similars als teus, i mobilitzar-te.
Barcelona està vivint una transformació amb la pacificació de carrers i les superilles. La millora urbana va lligada a l'especulació?
N. B: En general sí. Que no vol dir que no s'hagi de millorar l'espai urbà perquè visquem tots millor. El que no es pot fer és simplement millorar i deixar que el mercat actuï. Si fas això, gentrificació assegurada. Crec que una de les coses que ha passat amb la pandèmia és que ha donat moltes ales a intensificar encara més la desregulació en què ja vivíem. La postpandèmia, amb aquesta ideologia sobre la recuperació, s'ha utilitzat per justificar el 'tot s'hi val'. Un exemple és l'ampliació de terrasses, és una privatització de l'espai i sense la pandèmia no hauria passat. La pandèmia va tenir efectes negatius en aquell moment, però la postpandèmia ha sigut l'excusa per tot.
La solució passa per la mobilització social o els poders públics poden intervenir?
Benach: "L'arrel de tot és que estem en una economia de mercat i que el sòl és privat i un negoci"
N. B: Sempre hi ha un petit marge per pal·liar els efectes més negatius. Això és la política. Però l'arrel de tot és que estem en una economia de mercat i que el sòl és privat i és un negoci, la mobilització ha d'anar no només per reivindicacions puntuals sinó una reflexió més profunda. Aquest sistema no va i cada vegada va pitjor, fa patir més i a més gent. I cada vegada fa patir més els que ja patien.
M. D: L'alternativa seria la socialització del sòl, però a curt termini és difícil.
N. B: Sí, però si ja ho eliminem de la nostra ment, què ens queda?
M. D: L'alternativa seria un poder polític d'imposar una voluntat que s'entén que ha de ser de servei col·lectiu. Però això és el que no hi ha, perquè ni a les ciutats ni enlloc manen. Mana el que diu la Núria, el mercat. El poder es dedica a vigilar l'espai públic, a garantir que està en ordre: els skaters del Macba fan soroll però sempre quedaran millor que els migrants que hi havia abans a la plaça. Els governs vigilen l'espai públic, i el mantenen en condicions, però qüestions fonamentals com l'habitatge estan en mans de la llibertat de mercat. És el món al revés. L'espontaneïtat, la vida quotidiana, el carrer, és el que es vigila, i justament allò que hauria de ser rigorosament vigilat, és el que queda en mans de la llibertat.
Es fan polítiques insuficients?
N. B: Es fan polítiques però mai van adreçades als que més ho necessiten. Estem en un moment en què s'amplifica la desigualtat per la banda baixa.
M. D: I no tenen por. Abans, les polítiques socials dels governs de tot el món estaven permanentment fetes a partir de la por, perquè cuidado, hi havia un enemic que tenia plans i estava en condicions d'oferir una alternativa. Això és el que ha desaparegut. El capitalisme era més considerat quan tenia una por real que d'una forma o altra se li acabés la història per la presència del segon món, el socialisme. Una cosa és ser ferotge sense enemic, i l'altra tenint por que la gent s'enfadi i s'organitzi. La lluita als barris era una lluita organitzada, ara els barris populars acaben votant a la dreta. El paper de l'esquerra organitzada, revolucionària, automàticament obligava a tot el món occidental a fer polítiques d'inquietud social, de 'no cal que us feu comunistes, perquè us podem oferir una cosa per l'estil'. El famós Estat del Benestar.
N. B: Ara no tenen fre. També perquè tenen una capacitat de persuasió de la gent que en el fons això és l'únic que hi ha i que és el que ens acabarà anant bé a tothom. La cosa s'ha refinat bastant.
M. D: I s'imposen discursos com que el que t'impedeix gaudir de l'espai són els migrants... La gent acaba dient que la culpa del que li passa no la té el capital sinó els migrants. La baula més vulnerable.
A Barcelona veiem cada setmana negocis de tota la vida que tanquen i obren cadenes. Una ciutat uniforme no fa perdre l'interès?
N. B: El capital és molt mòbil. Si una ciutat deixa de ser interessant, per sobreexplotació, sobreturistificació, el que sigui, el capital se'n va a una altra banda. No és la ciutat la que s'ha de preservar, és el negoci. I si no es fa aquí, es farà allà. El capitalisme sempre ho està deslocalitzant tot.
Ara a l'espai públic pràcticament només hi podem consumir. El que no es pugui monetitzar està condemnat a desaparèixer?
Delgado: "Hi ha gent al carrer i en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa"
M. D: Està condemnat a ser perseguit, prohibit. En tenim exemples claríssims. L'alcaldessa surt a dir que no hi haurà festes [de la Mercè] i se t'ajunten 40.000 joves borratxos per Maria Cristina. Aquests plans no sempre surten.
N. B: Parlant de la festa, cada cop més n'hi ha d'organitzada, ordenada, i l'espontània, com que és imprevisible, es converteix en una cosa a evitar.
M. D: Aquí, vulguis que no, malgrat tot, cada X mesos acaben cremant coses. I no ho poden evitar. Fa quatre dies va ser per Pablo Hásel. No tot és controlable. Tot i això encara hi ha espasmes que demostren la naturalesa viva de les ciutats. Hi ha gent al carrer i en qualsevol moment pot passar qualsevol cosa.
Totes aquestes conseqüències sobre la ciutat són irreversibles o es pot recuperar, per exemple, aquesta vida de barri que ha anat desapareixent?
Benach: "La perspectiva d'una possibilitat de canvi no l'hem de perdre mai"
N. B: Veig moviments, iniciatives petites, de barri, sense pretensions, que van fent. Crec que l'únic que podem fer ara mateix és anar fent des del nostre entorn quotidià. No ens podem enfrontar al capital com en altres èpoques.
M. D: Ara hi ha la impressió que el capitalisme és invencible i estem derrotats. És difícil alliberar-te d'aquesta impressió. Ara bé, tot i això, jo encara confio en les energies socials. Hi ha vida al carrer. Que acabi convertint-se en ràbia, fúria, protesta, no ho descarto. Vivim en un temps tan tremendament restringit, que no sé què passarà d'aquí uns anys.
N. B: La perspectiva d'una possibilitat de canvi, fins i tot radical, no l'hem de perdre mai. No demà, però no la podem esborrar de la imaginació. Mentrestant hem de defensar i treballar en el nostre espai de cada dia, perquè és l'únic que tenim.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..