Durant els primers mesos de la guerra civil espanyola Catalunya va viure un moment revolucionari, una de les manifestacions del qual va ser l'articulació de les milícies antifeixistes per combatre els colpistes. Menystingudes i criticades per alguns i elogiades acríticament per d'altres, l'historiador Gonzalo Berger hi posa llum i hi aprofundeix més enllà dels mites a Las milicias antifascistas. De las calles a las trincheras. Catalunya, 1936, publicat recentment per Bellaterra Edicions. Amb un protagonisme destacadíssim de la CNT, que hi aportava gairebé la meitat dels voluntaris, les milícies catalanes van arribar a comptar amb uns 35.000 combatents.

L'entrevistem per parlar a fons sobre com van gestar-se, què van suposar, les tensions polítiques que s'hi van viure i el paper que hi van jugar la Generalitat, les dones, els voluntaris estrangers i, també, els militars que s'hi van implicar. Durant la conversa, Berger aprofundeix en el boicot protagonitzat pel Govern de la República espanyola, que permanentment va negar-se a enviar els recursos econòmics que la Generalitat necessitava per mantenir l'esforç de guerra i sostenir un exèrcit que va estar pèssimament mal armat i poc equipat.

D'entrada, com sorgeixen les milícies antifeixistes de Catalunya?

Neixen a partir de la batalla de Barcelona, quan voluntaris de les organitzacions polítiques i forces de l'ordre públic s'enfronten i derroten als militars sollevats. A partir d'aquí es crea una aliança per la necessitat de continuar defensant el territori, perquè Saragossa i altres zones properes a Catalunya han quedat sota control dels sollevats. Cal articular els voluntaris en un exèrcit capaç d'enfrontar-se als colpistes i defensar el territori. I a partir de diferents converses entre organitzacions polítiques i institucions s'acaben articulant aquestes milícies antifeixistes.

La resposta és molt ràpida. El Comitè Central de Milícies Antifeixistes es crea ja el 21 de juliol, l'endemà que s'hagi aturat el cop a Barcelona.

S'ajunten diverses qüestions. Una és el context, amb un cert desordre i en què encara no hi ha informacions clares del que està succeint al territori. València, Sant Sebastià o Madrid aniran caient del costat de la República, però la primera en fer-ho serà Barcelona. A això s'hi suma que hi ha una ordre del ministeri de l'exèrcit republicà que desarticula totes les unitats que s'han sollevat. A Catalunya, juntament amb l'Aragó, hi ha la quarta divisió, que serà desmobilitzada i hi haurà un buit de poder. Desapareix l'exèrcit i el monopoli de la violència per part de l'Estat a Catalunya, més enllà que els carrers estiguin també sota control de les organitzacions obreres i les forces d'ordre públic fidels a la República. S'ha d'omplir aquest buit i d'aquí l'entesa entre les diferents organitzacions polítiques i sindicals i les institucions, que a partir d'aquesta massa de voluntaris busquen aixecar una força capaç de defensar el territori.

Quins eren els principals objectius del Comitè Central de Milícies Antifeixistes?

És suplir les funcions de l'Estat pel que fa al monopoli de la violència. Això inclou l'exèrcit i també l'ordre públic, és a dir, Interior i Defensa. La tasca del Comitè serà organitzar aquest nou espai que ha desaparegut. Òbviament després hi ha altres institucions i, de seguida, la Generalitat crea la conselleria de Defensa, però el moment que vivia el país no donava marge perquè la Generalitat assumeixi inicialment i de manera plena les competències en defensa, com sí que succeirà després.

L'aparició de les milícies també reflecteix el moment revolucionari que viu Catalunya aquell estiu?

Sí, és un moment revolucionari en molts sentits, en el sentit que les organitzacions marxistes o llibertàries acaben assolint influència política real, però també aquelles que defensen un republicanisme radical i, per descomptat, les forces nacionalistes que recuperen competències. Hi ha una revolució social, política, i també nacional.

En el llibre directament diu que en els primers mesos de la guerra la Generalitat amplia competències i es converteix pràcticament en l'administració d'un Estat.

És així, el que defineix un Estat té molt i molt a veure amb el monopoli de la violència i el control de les carteres d'Interior i Defensa. Però hi ha una tercera pota que és fonamental, que és el control de l'economia, la capacitat de finançar totes les competències. De facto, el Govern de Catalunya i les forces que el recolzen assoleixen aquells mesos autonomia política, o sigui la independència, cosa que és controlar el destí del país i organitzar-lo.

L'obra també desmunta alguns mites al voltant de la CNT i l'anarcosindicalisme, ja que deixa clara la seva implicació en un esforç unitari per defensar la República i no la fa responsable de les principals tensions polítiques de la rereguarda.

És evident que la CNT a nivell social i polític té un pes importantíssim a Catalunya abans, durant i després de la guerra civil, de fet és la gran organització i té uns nivells de penetració social brutals. L'altra gran força serà ERC. És un moment en la història on la ideologia realment té un pes específic rellevant en la vida de les persones, la gent lluita per un model social concret i ho fa fins a les últimes conseqüències. I la CNT catalana tindrà una lògica catalana, és cert que viurà tensions internes, però tindrà una actuació de compromís i implicació amb aquesta organització en principi militar que neix a Catalunya i després amb totes les formes de govern que es donaran i això és una decisió pactada amb la seva militància.

És cert que tot això desembocarà en problemes, però la CNT estarà present al comitè central de les milícies i després ràpidament estarà a la Conselleria de Defensa, tindrà càrrecs a la Generalitat molt lligats a Interior i Defensa i tindrà una posició de col·laboració i de sumar, en definitiva. A la llarga segurament aquesta serà una jugada que li sortirà malament, si bé és cert que en aquell moment és una organització que no s'ha de preocupar per l'hegemonia política, perquè de facto ja la té. Respecte el seu pes específic dins les milícies, pràcticament la meitat de persones que les integraven militaven a la CNT, la resta, ho feia a d'altres organitzacions.

Dos dies després de la creació del Comitè, el 23 de juliol, ja surten les primeres columnes de milicians cap al front d'Aragó. Allà comencen els problemes pràctics per afrontar la guerra?

Tenim tendència a tractar la història com una fotografia, com una cosa estàtica, però hi ha unes evolucions que l'expliquen. Una guerra és molt cara de sostenir i al segle XX implica recursos, organització, efectivitat, tota una sèrie de factors que van molt més enllà de la fotografia del moment, de la data. Tota aquesta massa de voluntaris que comença a sortir cap al front de manera eufòrica -i que assoleix molts objectius perquè les milícies recuperen molt territori a l'Aragó, cosa que després no farà l'exèrcit republicà-, es veurà una mica aturada per la poca operativitat generada per la manca de recursos.

A Catalunya pràcticament no hi ha armes i les que hi ha són antiquades, gairebé no hi ha aviació o marina de guerra, no hi ha dipòsits o fàbriques d'armes i tampoc hi ha els recursos financers. Espanya acumula grans dipòsits d'or, però estan a Madrid. I comencen a aparèixer els problemes perquè no hi ha capacitat operativa i al davant hi tenen un exèrcit ben organitzat, amb militars professionals i ben armat, i es troben amb unes condicions complicades.

La Generalitat té un paper clau en les milícies, ja que avala el Comitè i és qui en gran part les finança. Però no rep suport del Govern de la República, que no hi envia recursos. Comenta que la raó és que està molest per la seva pèrdua de poder a Catalunya i tampoc veu bé el moment revolucionari que s'hi viu. Gairebé es pot parlar de boicot.

Ara no és tant qüestió de dir qui en té la culpa i qui va actuar de manera deslleial, però des de Catalunya més enllà d'organitzar les unitats militars i intentar defensar el territori, s'intenta posar en marxa ràpidament una indústria de guerra. S'intenta fabricar armes que es necessiten desesperadament per sobreviure políticament, i tot això necessita matèria prima. El 8 d'agost del 1936 França i l'imperi britànic van signar el tractat de no intervenció, així que hi ha un bloqueig a la compra legal d'armes. Tot i que tampoc es disposa de capacitat financera, es va al mercat negre i s'aconsegueixen contractes per portar cartutxos o trilita.

Tot això necessita recursos, però els recursos no arriben mai a Catalunya. És més, per comprar una cosa tan bàsica com el carbó, necessari per mantenir el tràfic ferroviari i la indústria de la guerra, es dipositen calers al Banc d'Espanya, però aquest en bloqueja la compra al mercat internacional. De seguida, ja al setembre, el Govern català està en bancarrota. L'endeutament és enorme, hi ha el risc de col·lapse total de l'economia catalana i, per descomptat, no es pot comprar armament ni matèria prima per sostenir les forces armades que estan combatent a diferents fronts.

Quan s'acudeix al Banc d'Espanya i al Govern republicà per demanar finançament per sostenir la guerra i el país, el Govern republicà s'hi nega i quan accepta ho fa amb el que s'anomenen crèdits de guerra. Aquests crèdits, concedits a una part del que considera el seu territori nacional, són tan minsos que l'endeutament d la Generalitat serà perpetu.

L'Exèrcit Popular de Catalunya estarà permanentment mal finançat?

Absolutament, però no només l'exèrcit, també la indústria de guerra, el propi país, tot... Hi ha una situació de bancarrota i el Govern de la Republicà no la soluciona, perquè considera que el govern que hi ha a Catalunya no està sota les ordres directes de la república. A les memòries de Krivitsky, que era el delegat de la Unió Soviètica per Europa Occidental i l'home que vendria tot l'armament a la República espanyola, el famós or de Moscou, s'explica -i ho recullo al llibre- que en el primer enviament d'armament modern soviètic que es fa, el vaixell surt d'un port del Mediterrani, va cap a València i allà es troba amb submarins italians i gira cua. Quan el capità del vaixell pregunta si poden descarregar el material de guerra a Barcelona li diuen que no, perquè el govern català està considerat un "govern enemic" i els fan tornar a França a complir ordres. Parlem de novembre del 36, un moment en el qual la possible derrota de Catalunya és un fet absolut, perquè no hi ha cartutxos ni bales.

Vista amb perspectiva històrica, aquesta actuació del Govern republicà va ser contraproduent i no va afavorir la seva victòria en la guerra?

Per descomptat, no hi ha dubte. No només hi ha el cas de Catalunya, a Euskadi i Astúries es troben en la mateixa situació, amb governs que assumeixen competències, però no tenen capacitat per sostenir la defensa i són escombrats. Al nord hi ha els alts forns, els ports del Cantàbric i grans masses de població defensora de la República; a Catalunya, la indústria de guerra o la connexió amb França. Tot això són elements estratègics que es dilapiden, a més a més de perdre tota l'eufòria inicial dels combatents.

En els segles XIX i XX Catalunya havia estat un territori molt antimilitarista, però en aquest cas la població surt en massa a defensar un espai que considera propi, sigui la República espanyola, les institucions catalanes o la revolució socialista o llibertària. Va voluntàriament a la guerra i això és un valor en si mateix que és dilapidat en els primers mesos de la guerra amb tota la pugna ideològica que hi ha a la rereguarda catalana, però també amb la relació amb la República espanyola. Al final el govern republicà perd ports al Mediterrani i al Cantàbric, siderúrgies, indústries navilieres, la indústria de guerra catalana i, sobretot, les connexions amb França. La lògica centralista de defensar la capital i destinar-hi l'armament, les millors unitats i els recursos acaba sent un desastre.

La pugna ideològica, que en el cas català viu el seu zenit en els fets de maig del 1937, es podia evitar o era impossible?

Crec que era evitable. A l'inici de la guerra no és tan clara l'adscripció ideològica en moltes columnes [de milicians]. A les columnes anarquistes hi ha gent d'altres organitzacions i no és cap problema. Hi ha diversitat ideològica, però és cert que això va canviant a mesura que passa el temps i qui instiga més a la uniformització ideològica de les unitats al front són els comunistes catalans, la UGT i el PSUC. Segurament perquè són organitzacions encara amb molt poca penetració social i busquen una compactació i una influència més gran. El POUM també és una organització molt refractària dins de les seves unitats militars.

Això anirà derivant cap als Fets de Maig, però abans que s'hi arribi hi ha una sèrie de punts molt calents, per exemple a les zones de frontera com ara la Cerdanya, i també hi ha la intenció del govern republicà de neutralitzar el moment que es viu a Catalunya. No hem d'oblidar que el Tractat de No Intervenció tindrà una conseqüència directa, que crec que no és la desitjada pels que el signen, i és que la República espanyola, on els comunistes inicialment hi tenen poca influència, s'haurà de bolcar cap a la Unió Soviètica, perquè és qui té capacitat de subministrar-li armament i tindrà una ingerència política claríssima. Els fets de maig també són conseqüència d'aquesta ingerència de la Unió Soviètica.

Escriu que "el comitè va ser pràctic per canalitzar la dinàmica política posterior al 20 de juliol, però del tot ineficaç per articular un exèrcit efectiu". La militarització, és a dir, la transformació de les milícies en l'Exèrcit Popular de Catalunya, va generar tensions?

La militarització de les columnes de voluntaris s'aprova per unanimitat i és impulsada per la CNT. En el moment del decret de militarització, el conseller de Defensa és [Francesc] Isgleas, que és l'home fort de la CNT a Catalunya durant tota la guerra. Al final és lògic, aquesta gent està al front, l'estan matant i és conscient de la precarietat i la fragilitat davant del que tenen i que si cauen, a banda de perdre la vida, el país, la seva gent i les seves idees seran escombrats. Així que busquen la màxima efectivitat i això en la guerra és un exèrcit organitzat. El Comitè és ineficaç perquè és incapaç d'imposar el codi militar, és a dir, que no puguis marxar d'una unitat militar quan tu vols, i també hi ha un problema gravíssim amb les armes, que no n'hi ha al front però sí a la rereguarda, perquè la gent s'emportava la seva arma [quan tenien un permís, per exemple].

A l'octubre [del 36] hi ha una reunió del Front d'Aragó on hi ha els comandaments de les columnes i de les organitzacions i Durruti hi diu que ja n'hi ha prou de tonteries i que cal militarització, comandament únic, col·lectivitzacions les justes, i economia fonamentada en la lògica de la guerra. Aquesta és la posició de tots els comandaments i de la gent que està donant la cara al front i la impulsa la CNT, si bé és cert que algunes de les seves columnes no veuen bé la militarització o s'hi neguen.

L'altre gran problema és el control del comissariat dins les unitats militars, on els comunistes tenen molta més presència que militància combatent. Els anarquistes defensen que si ells hi posen la gent, no és normal que estiguin amb un comissariat comunista. Però com que els comunistes tenen el control de les armes, imposen la seva gent i aquí sí que hi haurà un problema real entre ells i els anarquistes, no amb la militarització.

El llibre també aborda altres qüestions, com ara la presència de la dona a les milícies, que patirien un enorme masclisme. Va ser gaire nombrosa?

Quan faig l'anàlisi dels subsidis dels milicians començo a veure que hi ha moltes dones, moltes més de les que pensava. Hi ha al voltant de 1.500 dones catalanes que formaran part de les milícies. No és una qüestió espontània, sinó que són dones que tenen una trajectòria important en organitzacions polítiques i socials, que lluiten pels seus drets, i en aquell moment fan un pas més i s'impliquen en l'esforç militar. Són dones avançades i això tindrà un impacte fins i tot a nivell europeu durant la II Guerra Mundial. En proporció, la CNT no hi té un pes tan elevat com en el conjunt de les milícies, tot i que continua sent hegemònica.

Moltes dones hi seran fins que les facin fora, d'altres hi seran durant tota la guerra, perquè no hi haurà una expulsió real institucional. No és cert que amb la militarització se les expulsés, el que sí que hi ha de seguida, ja al setembre i l'octubre del 36, és una pressió cap a les dones que estan al front, primer social i se les acusa de prostitució i de propagar malalties venèries. I quan moltes comencen a marxar per aquesta pressió externa i interna hi ha l'excusa de la qüestió física, dient que són incapaces i físicament són inferiors. La seva expulsió serà gradual en funció d'ordres internes de partits o organitzacions, però mai des de les institucions. I n'hi haurà moltíssimes que continuaran a l'exèrcit republicà i seran comandaments.

El 4% dels milicians són estrangers, que es mobilitzen abans de la creació de les Brigades Internacionals. D'on surten? Estaven a Barcelona per participar a l'Olimpíada Popular?

Hi ha tres factors determinants. El primer és que durant els anys 30 a Barcelona ja hi ha molts internacionals, molts exiliats d'Alemanya, Àustria-Hongria, Itàlia,... Després hi ha tota la gent que ha vingut per les Olimpíades populars, que tampoc és tanta, i després hi ha un contingent molt gran de francesos, molts dels quals són descendents d'espanyols que s'havien exiliat. I els francesos, o els italians que estan allà perquè han fugit del règim de Mussolini, sí que salten a Espanya de seguida. I després hi haurà un degoteig constant.

A les milícies també hi havia militars professionals, entenc que compromesos amb la república?

Sí, o simplement gent fidel al jurament que havia fet amb el govern de la República, més enllà que fossin o no afins a les idees que s'hi defensaven. També hi ha un contingent important de militars que militen a organitzacions com ERC, Estat Català, els socialistes, Izquierda Republicana o, fins i tot, a la CNT. Hi ha un contingent important de la Unió Militar Republicana Antifascista (UMRA), una organització clandestina dins l'exèrcit que actuava en contraposició a la Unión Militar Española, de caire feixista. A Barcelona els comandaments eren tots de la UMRA, com [Felipe] Díaz Sandino o [Vicenç] Guarner i havien estat nomenats pel govern republicà. D'alguna manera ja es veia a venir l'escenari i hi ha una redistribució de comandaments a les grans ciutats o allà on les guarnicions són més susceptibles de sollevar-se. Aquesta gent també conforma les milícies.

I són claus en el futur exèrcit?

Per descomptat. Al final la guerra requereix d'ofici, com tot. Has de saber disparar un obús d'artilleria, fer funcionar un avió o un vaixell, hi ha una tàctica, en tot això els militars són fonamentals. Quan es diu que les milícies van ser inoperants, eren un desastre i un caos, jo dic que no és cert, perquè eren organitzacions dirigides per militars d'alta graduació de l'exèrcit republicà i per militars professionals sobre el terreny. Després tenien una massa de combatents convençuts que havien de lluitar, que és un factor que normalment no es dona als exèrcits de lleva. Això sí, estaven molt mal armats. Sempre s'havia obviat molt aquesta participació dels militars, però n'hi havia moltíssims i molts estan involucrats ideològicament. I ajuden i molt en l'articulació de les milícies.

Més de 80 anys després, quin pòsit creu que queda de les milícies antifeixistes a Catalunya?

En la seva vessant més institucional i organitzativa continua existint aquesta idea de país i d'assolir competències, i hi continua havent aquesta fragmentació política. Els matisos catalans, que no són tan evidents en d'altres parts del territori peninsular, la pluralitat i les discrepàncies, però també l'entesa a l'hora de generar oportunitats de govern o d'avançar a nivell de país o social. A nivell més pràctic, de combatent o voluntari, crec que no hi ha un herència, perquè vivim una altra realitat social i hem d'estar contents que sigui així.