"Mika Etchebéhère no tenia cap coneixement militar ni volia tenir-ne. Però després que el seu marit morís, els seus companys la van triar com a comandant. Es va convertir en capitana, l’única capitana de l’exèrcit de la República. I ella, que no volia ser guerrera, en el combat es va revelar com una dirigent audaç".

"Va idear la manera d’instal·lar els seus aparells de transfusió en unitats mòbils per dur-los fins a les mateixes línies del front, on feien més falta. Va ensenyar els invents a altres metges, i va instaurar un sistema per abastir i distribuir la sang que seria replicat per tota la geografia republicana. I com que els hospitals es quedaven sovint sense corrent elèctric, va aprendre mecànica i es va enginyar un mètode per mantenir les reserves de sang fresques. Ell mai no ho va fer, però algú hauria pogut dir el mateix que ell deia de les infermeres. ‘Després hi havia Reggie Saxton, que ho solucionava tot’".

Les de Mika Etchebéhère i Reggie Saxton són dues de la seixantena d’històries que recull Brigadistes. Vides per la llibertat, el llibre escrit per l’historiador Jordi Martí-Rueda que acaba de publicar l’editorial Tigre de Paper. L’obra serveix en certa manera d’homenatge a les prop de 40.000 persones d’arreu del món que marcades per un fort idealisme desplaçar-se a l’Estat espanyol durant la Guerra civil, amb la voluntat de contribuir d’una manera o altra -fonamentalment com a combatents o sanitaris- a la derrota del feixisme. La majoria van formar part de les Brigades Internacionals, si bé també n’hi ha que van enquadrar-se a les Milícies Antifeixistes o a d’altres unitats de l’exèrcit republicà.

En conversa amb Públic, l’autor comenta que a l’hora de triar els protagonistes de les històries ha buscat personatges que li permetessin "explicar un episodi" lligat al conflicte. En paral·lel, la voluntat també ha estat fixar-se en persones que "s’enfronten a una situació extraordinària, que no s’hauria pogut preveure en un context de pau, i veure com s’hi condueixen". En aquest sentit, Martí-Rueda comenta que ha fet una "tria intencionada de dones i de personal sanitari, perquè allò que pot seduir d’entrada és el guerrer, la imatge èpica, però per entendre la història l’èpica no serveix i jo prefereixo mirar-m’ho des de l’escala humana". I afegeix que entre el personal sanitari ha trobat "històries de novel·la".

Històries de pioners

Molts dels protagonistes de Brigadistes tenen un component pioner, com ara la nord-americana Evelyn Hutchins, que va ser la primera dona en conduir ambulàncies a la línia del front, o el també estatunidenc Oliver Law, que va comandar el Batalló Lincoln i es va convertir en el primer afroamericà en liderar un batalló multiracial. Law, que tenia una llarga trajectòria prèvia com a sindicalista, va morir a la batalla de Brunete, a Madrid. Per a Martí-Rueda, tot plegat també és un "reflex" dels avenços socials de la República respecte a alguns dels països d’origen dels brigadistes. Per exemple, a Salaria Kea, una infermera de Harlem, la Creu Roja dels Estats Units no li va permetre anar a Etiòpia el 1935, justament per ser negra, mentre que deia "que aquí va viure el període més feliç de la seva vida, perquè ningú la va jutjar pel color de la seva pell".

En paral·lel, i tot i la precarietat de recursos -o precisament per això- , el bàndol republicà va ser escenari d’enormes avenços mèdics durant la Guerra Civil. "Hi ha molta gent [també internacionals] que ve de la medicina civil i aquí es troba amb una medicina de guerra on ha d’inventar mètodes de transfusió i de triatge, entre d’altres, que després seran aplicats a la II Guerra Mundial. Es crea un model de medicina de guerra sobre la marxa que és molt bo", explica l’historiador.

Una adaptació “complicada” al “món en pau”

Un element en comú dels brigadistes que van sobreviure al conflicte bèl·lic és que l’experiència els va marcar de per vida, com recalca l’autor: "Per a ells és molt difícil tornar a casa. Van venir aquí no per veure la guerra, sinó per viure-la, i ho van fer en primera línia. Venien per motius ètics o polítics i quan tornaven a casa l’eix de la seva persona s’havia desplaçat, ja no eren les mateixes persones. Les seves experiències els havien remogut però tornaven a casa, a un lloc on res s’havia mogut i és com si casa seva ja no fos casa seva". En resum, per a Martí-Rueda "la seva adaptació al món en pau va ser molt complicada, perquè la guerra els va marcar molt". En aquest sentit cita Albert Camus per dir que aquesta va ser "l’última guerra en què va valer la pena lluitar".

Els que van poder tornar als seus països tampoc van ser precisament ben rebuts, ja que "molts dels que van venir es van exposar a penes de presó o pèrdues de nacionalitat per haver combatut en un exèrcit estranger". Els que venien de països feixistes, directament, van acabar en "camps de concentració o a la resistència" i els que venien de països sota l’òrbita soviètica "també van ser represaliats perquè se’ls considerava elements perillosos perquè havien estat en contacte amb anarquistes o trotskistes". Als Estats Units se’ls hi va posar l’etiqueta d’"antifeixistes prematurs, perquè havien combatut el feixisme abans que el Govern decidís que era l’enemic i perden els llocs de treball". Finalment, en d’altres països sí que són considerats herois, però pel seu paper a la resistència contra el nazisme no per la seva etapa de brigadistes a l’Estat espanyol.

L’autor combat la idea que les Brigades Internacionals fossin "gairebé com l’exèrcit d’Stalin", com havia intentat fer creure durant dècades la historiografia franquista, bàsicament perquè el Kommintern (la Internacional Comunista) "s’hi va apuntar quan el flux de voluntaris que venien a lluitar aquí ja era molt alt". "Quan et documentes sobre les Brigades Internacionals veus que hi ha una presència del factor Stalin, però hi era a tot l’exèrcit popular i no és un tret diferencial".

Finalment, conclou que "la història té tendència a repetir-se, però mai es repeteix igual". I considera que "si el pitjor, el feixisme, és repetible i no n’estem tan lluny perquè els mecanismes per justificar el que és injustificable s’activen amb molta facilitat, el millor també és repetible, perquè no parlem de persones sobrehumanes, sinó de com que persones normals i corrents poden arribar a fer coses extraordinàries". En la mateixa línia, el fotoperiodista Jordi Borràs afirma al pròleg "que no hi ha vacuna més gran contra el virus del feixisme que conèixer un passat que podria ser més present que mai".