Este artículo se publicó hace 7 años.
ENTREVISTAEdwy Plenel: Sense periodisme "puc ser portat a votar pel meu pitjor enemic"
"Estem al carrer, i el carrer es troba a les xarxes socials", afirma el periodista francès, fundador d'una empresa exitosa de periodisme digital.
Marià de Delàs
Barcelona--Actualitzat a
Edwy Plenel va saber veure a Internet eines per construir a França una empresa periodístic#a singular, sense publicitat i rendible, que molts voldrien imitar.
Defensa el que és digital com “una oportunitat immensa per la circulació d’informació, per l'accés al saber i per la llibertat d'expressió”, però això no li impedeix assenyalar que molta gent ha dipositat a la xarxa unes il·lusions que cal moderar, en benefici de la democràcia.
La democràcia, explica, no és simplement el dret de vot d'una banda i d’altra la llibertat d’expressar opinions, de dir el que cadascú vulgui, fins i tot bestieses, “opinions que poden ser pertinents, però també boges, perilloses, violentes. Si només és això, jo puc ser portat a votar pel meu pitjor enemic, per la meva pitjor desgràcia”. Per això reivindica el que anomena ”la veritat dels fets”. “Al cor de la democràcia es troba la necessitat d’una premsa independent”, assegura.
Utilitza molt sovint el verb “inventar”, un concepte que fa servir sovint, tant pel que és nou en periodisme, a Internet, com per la innovació a diferents aspectes de la vida política.
Ell va inventar Mediapart, un diari que viu estrictament de les subscripcions
El cert és que ell va ser fa nou anys l'"inventor" de Mediapart, una publicació basada en l’aprofitament a fons de les eines digitals, indiscutiblement exitosa. Un diari sense espais publicitaris, que viu estrictament de les subscripcions. 150.000 abonats diu que tenen.
Ens hem trobat amb ell de nou a Barcelona, on havia estat convidat per Mediapro, per discutir sobre el futur del periodisme, amb el director del diari argentí Página12.
Percepció sobre l’estat actual dels mitjans de comunicació
Plenel és un periodista d’esquerres, de llarga trajectòria i de referència, que constata que “la vella industria mediàtica es troba en qüestió pel fet que els ciutadans s’han convertit ells mateixos en productors d'informació, són ells mateixos difusors d'opinió, i desestabilitzen el poder dels antics mitjans”.
I diu que “avui es lliura una batalla que consisteix en defensar la necessitat de la producció d'informació independent, seriosa, d’investigació, treballada, al cor del debat públic. Si no lliurem aquesta batalla, ens trobarem davant el risc que els poders polítics, regressius, antidemocràtics es recolzin sobre l’agitació de les opinions del digital per imposar-se”. “Si no hi ha més que opinions, la meva opinió contra la teva..., això es pot convertir en el meu prejudici contra el teu, la meva creença contra la teva, el meu origen contra el teu, la meva religió contra la teva religió, la meva identitat contra la teva identitat, i en aquesta situació correm el risc de la guerra de tots contra tots”.
Li preocupen, com no pot ser d’una altra manera, “les opinions del president de la primera potència mundial, que dedica el seu temps a twitter i que diu que les seves opinions són la veritat, que han de convertir-se en la veritat”.
Explica que els mitjans tradicionals es troben “fragilitzats”, que “són presa d’interessos econòmics que treuen profit de la seva fragilitat per prendre'ls en possessió i reduir la independència dels treballadors de la informació, que són els periodistes”.
"Avui a França els mitjans privats es troben sota control dels comerciants d'armes, d'industrials de la telefonia, de la construcció"
Pensa que el conjunt d'aquests mitjans, “espanyols, francesos o americans, es troba en confrontació amb la regressió de l'autonomia de les redaccions, amb el control econòmic per part d'accionistes exteriors a l'ofici d’informar”.
Avui a França, afirma, “els mitjans privats es troben sota control dels comerciants d'armes, dels industrials de la telefonia, de la construcció i les obres públiques, es a dir, de gent que pren possessió dels mitjans per tal que no posin en qüestió els seus interessos essencials, no facilitin alternatives socials i democràtiques, i sobretot, no donin a conéixer informació que faci nosa als interessos econòmics dominants”.
Periodistes en el camp de batalla
Això significa, segons ell, que avui l’àmbit de la informació “és un camp de batalla en el qual els periodistes han de fer-se responsables i no poden simplement queixar-se per estar en la precarietat, o a l'atur o de la regressió de la seva llibertat editorial. Si es posen simplement en la queixa i la protesta, el públic no els anirà a prestar socors”.
I assenyala aquest periodista una cosa tremenda per qui vol viure del periodisme: “El públic, avui, pot passar sense ells. Pot creure que pot passar sense periodistes, actuant ell mateix sobre Internet, amb la seva producció d'opinió i d'informació”.
Cap a on anem?
“No preveig el futur” ens diu quan li plantegem que els canvis es produeixen a molta velocitat, que sembla que els grans mitjans de comunicació de masses desapareixen i que si per ell resulta previsible la configuració d’un nou model, un nou paradigma comunicatiu.
“No crec en el futur de la premsa diària en paper. No crec ja més en el futur dels grans diaris televisats del vespre. Penso que avui tot es jugarà amb el que aconseguim inventar sobre el conjunt de suports digitals. Avui la televisió es veu en replay, la informació circula immediatament a les xarxes socials i, des del meu punt de vista cal entrar en una batalla directament en el món digital, intentant, en aquest món, defensar el millor de la tradició”.
"Els que guanyaran, les avantguardes que trobaran les solucions, seran les que uneixin la modernitat amb el millor de la tradició"
“Quan hi ha moments de trastorn, és erroni pensar que la tecnologia, la revolució industrial per si mateixa, cridarà nous continguts i noves maneres de fer”.
Al llarg de la conversa, per parlar del futur en relació al passat, Plenel reivindica més d’un cop una idea qüestionada avui per molta gent: el paper de l’avantguarda: En moments com aquest, “els que guanyaran, les avantguardes que trobaran les solucions” seran, segons ell, les que uneixin la modernitat amb el millor de la tradició.
“És el que nosaltres hem fet amb Mediapart. Nosaltres hem agafat tots els instruments del digital, que ens permeten fer articles llargs, que ens permeten anar a les fonts i documentar amb hipervincles, que ens permeten utilitzar el video, les fotos, els documentals, l'streaming, utilitzar la memòria amb els dossiers... I com que estem totalment en el digital, som participatius, radicalment. Els lectors poden intervenir, poden contribuir, etc, però ho hem fet defensant les exigències de la tradició del periodisme, amb el rigor, la precisió, el que és seriós”.
"És erroni pensar que la tecnologia, la revolució industrial per si mateixa, cridarà nous continguts i noves maneres de fer”
I per reforçar l’argument, el periodista enllaça amb un exemple artístic. No qualsevol. “En el gran moment del trastorn produït per la revolució industrial precedent, que va ser a la vegada un moment de creació i de desastre, ja que va portar dues guerres mundials, hi va haver avantguardes artístiques. Aquí mateix, a Barcelona, es pot anar a visitar l'inici ... per veure l'aprenentatge del jove Picasso. Es pot entendre Picasso veient el que va fer quan el seu pare el feia treballar. Ell revisita tota la tradició i després es submergeix en la modernitat, destrueix les formes aparents, inventa noves formes, amb el diàleg amb el món, amb les primeres arts, amb l'art africà, però de fet ho fa utilitzant totes les armes de la tradició pictòrica, y això que mostra Picasso, el que mostra el surrealisme, el que mostren totes les avantguardes artístiques d'aquell moment és que van revolucionar la nostra manera de veure”.
I arribat aquest punt torna sobre el periodisme per dir que s’equivoquen els nostàlgics que “es refugien en una torre d’ivori” i defensen la tradició contra la modernitat. Qui trobi la solució serà, al seu entendre, qui tingui capacitat de submergir-se en la modernitat utilitzant eines de la tradició.
Contra la informació contínua
En aquest sentit, Plenel es desmarca dels digitals que amunteguen articles, como si fossin blocs, i defensa una jerarquització similar a la premsa de sempre, així com la confecció d’edicions que recorden el paper, tres al dia, per establir cites amb els lectors del seu diari. “Una manera de fer totalment digital que evoca al mateix temps la tradició del periodisme”, diu. ”El que és important avui és portar la batalla de la qualitat, de l'exigència, del valor afegit al cor del que és digital”, insisteix.
Assegura que el seu públic no els demana el tractament de l’actualitat amb absoluta immediatesa. Si es produeix un esdeveniment important, un atemptat, per exemple, fan una nota petita en brut, per a que es vegi que estan a sobre de l’esdeveniment, una mena de seguiment on-line, despatxos d’agència... Informaran amb la següent edició, o amb una especial, potser, però pretenen allunyar-se del que “es troba a tot arreu”.
“No serveix per a res afegir emocions a les emocions, la indignació a la indignació"
“Què és el que espera el nostre públic?”, es pregunta. I respon: “No serveix per a res afegir emocions o les emocions, la indignació a la indignació. Esperen que fem la nostra feina, que és el que podem aportar de més, elements de comprensió. En quin estat es troba la investigació policial? Han existit fracassos en seguretat? Quins reptes democràtics plantegen els atemptats?”
No els importa que els seus lectors busquin un altre lloc per informar-se sobre el que acaba de passar?
“El públic sap la noticia. No té necessitat de tu per saber sobre ella. La sap per twitter, per facebook, per les boques de tots els altres. Què esperen de tu? Que li donis alguna cosa més, i nosaltres hem funcionat sempre d'aquesta manera i això funciona. Potser fem un Mediapart-Live excepcional... Nosaltres utilitzem totes les armes del digital per fer coses que els altres no fan. I això funciona”, assegura.
El que si fan és intervenir a Facebook i Twitter. “Som un actor de les xarxes socials. És important”, ens diu, i li recordem que Facebook i Google es mouen per criteris sovint no democràtics, fan visibles els continguts en funció de les seves polítiques, que no necessàriament coincideixen amb les de qui elabora i edita informació ni amb els interessos dels lectors.
“És el nostre lloc de marketing. Cal acceptar aquesta batalla”, explica Plenel. “Cal acceptar la discussió. En els inicis de la premsa, on es venien els diaris? Al carrer, on es troba tothom, no importa qui, on hi ha les manifestacions, els policies, la misèria i la riquesa. Estem al carrer, i el carrer es troba a les xarxes socials. I segur que hi ha violència i odi contra nosaltres, però és també aqui que nosaltres guanyem”.
No es pot pensar en un altre model de xarxes socials?
“És la massa, és la multitud... Són l'expressió digital de la massa i de la multitud. Nosaltres hem de construir un univers d'opinió pública en aquest univers. Per a mi les xarxes socials només tenen una cara, la de compartir el que se sap... Prenem un exemple. Tenim a Mediapart historiadors que fan cròniques històriques, són professors d'història que s'agafen a l'actualitat per fer cursos d'història, en 20, 40, 60 tuits ... tot depén del contingut que es fiqui dins. Sobre twitter es pot fer una universitat popular, també sobre facebook".
"Cal que nosaltres posem els bons continguts a dins. Cal lluitar per a que els bons continguts guantin als dolents".
"Cal lliurar aquesta batalla crítica també contra ells. L'algoritme de facebook existeix, però no ens podem retirar d'això, hem de dur a terme la batalla i demostrar que nosaltres, els nostres continguts es poden imposar. És també una arma democràtica formidable, gent del món sencer pot tenir-hi accés... És per això que els estats totalitaris o dictatorials tenen el control de l'accés a facebook y a twitter, només cal anar a la Xina per veure que fins i tot les xarxes socials xineses tenen un problema d'accés i de llibertat. Les veuen com un perill".
Velocitat dels canvis i polítiques a curt termini
“El que és problemàtic” en l’àmbit de periodisme, segons Edwy Plenel, “és que els que tenen els diners treballen a curt termini, busquen rendibilitat immediata, busquen amb massa presses el resultat. Avui, davant el que és digital, aquesta gent ens haurien de donar els mitjans als periodistes de dur a terme batalles durant cinc o deu anys.
Pensa Edwy Plenel que l'èxit del diari que dirigeix és també una resposta, una manera de posar en evidència les polítiques a curt termini del capital financer, que en la lògica del ‘tot va molt ràpid’ busca solucions immediates. “Han cregut en la informació gratuïta, han gastat sumes boges en la gratuïtat, han ficat molts diners en projectes informatius que no han deixat de perdre i perdre diners, i que al mateix temps que perdien diners feien baixar la qualitat de la informació. Avui és el moment d'invertir en la qualitat, en l'exigència, en el treball, en l'originalitat, en la pertinència, en el valor afegit”.
Un nou internacionalisme
“Hi ha una internacional anònima dels diners, de les finances, de les potències financeres”, que operen sense fronteres, utilitzen paradisos fiscals i imposen la seva llei, denuncia el director de Mediapart quan se li pregunta per les esquerres europees que sovint semblen nostàlgiques de models polítics i econòmics del passat.
Es pronuncia d’aquesta manera per assenyalar l’oportunitat d’una resposta supranacional: “Tenim davant nostre el repte de construir un nou internacionalisme, perquè la resposta només es pot donar a aquest nivell, no pot ser més que al nivell de l'inter-nació. No és la negació de les nacions, ni de les identitats, ni de les sobiranies. És la idea per a que aquesta sobirania sigui la del progrés, de l'emancipació, de la llibertat, d'igualtat, de fraternitat, cal que el que sigui construït es faci en la interdependència i en la solidaritat ...”.
Estem a Barcelona i el repte que planteja Catalunya en el concert de les nacions europees era inevitable des de l’inici de la conversa:
“El meu punt de vista, encara que estic lluny, és si tindrem la capacitat de fer que Catalunya sigui el laboratori per inventar una Europa-arxipèlag i ja no una Europa-continent. Un poeta que jo estimo molt, Édouard Glissant, oposava la lògica uniformitzadora, dominadora dels continents, que sovint neguen la diversitat, la pluralitat, que és una lògica de les potències, a la lògica dels arxipèlags, que vinculen els conjunts més fràgils entre si”.
"El desig de sobirania que es manifesta a Catalunya és una bona noticia si va acompanyada d'una invenció democràtica"
El que es planteja Catalunya, segons ell, "pel desig de bona part de la població de tenir sobirania política, és una qüestió que interpel·la el model dels estats-nació sobre el que hem construit Europa". "Aquest model té una forma històrica que com totes les formes històriques no és necessàriament eterna".
“Potser, per salvar Europa hem de defensar que les regions prenguin el lloc de l'Estat-nació”. “Des del meu punt de vista, a propòsit del debat espanyol, el desig de sobirania que es manifesta aquí a Catalunya no és necessàriament una bona noticia per si mateixa. És una bona noticia si va acompanyada d'una invenció democràtica, d'una invenció política, que mostri un camí contrari als punts morts polítics dels estats-nació o econòmics d'Europa, que sigui un camí d'apertura, de solidaritat i de nova invenció en termes de drets, de justicia, d'acollida, de vincles i de relacions humanes. Ens trobem avui en un món totalment interdependent i aquesta interdependència és un fet, és una realitat, concreta, viva, que també crea angoixes i inquietuds, que son explotades per forces del tancament. Hem d'inventar les noves formes d'interdependència que faran renéixer els llaços que Glissant deia. Ell deia: "pensa amb el món i actúa al teu lloc".
França davant del "xoc de trens" entre Catalunya i Espanya
"A França, tant a la dreta com a l'esquerra hi ha una cultura encara molt uniformadora... una lògica d'Estats-nació uniformitzadora, centralitzadora, vertical, poc preocupada per la diversitat dels pobles, cultures, religions, regions. França, en aquest moment polític, té majoritàriament un problema amb el que és plural", explica el periodista francès.
"Temo que si hi ha aquest accident de trens entre Catalunya i Madrid, tinc por que França no es posi en una lògica d'intel·ligència, de comprensió de la complexitat d'aquesta qüestió i que la seva resposta sigui en termes d'uniformitat. Segurament, repeteixo, hi ha alguna cosa per inventar", insisteix.
"El nacionalisme de les grans nacions té un problema amb el nacionalisme de les petites", pensa Plenel. I expressa un desig: "Si el nacionalisme català porta fins al final les seves esperances, es pot inventar, en aquest principi del segle XXI, una identitat en relació amb el món, una identitat de preocupació pel món, una identitat de la solidaritat, de la fraternitat que converteixi en obsoleta la pretensió de les grans nacions a tancar-se, a dominar, a imposar la seva força uniformitzadora".
Plenel veu en les aspiracions sobiranistes una oportunitat: "La qüestió es troba en si el fet d'afirmar-se és una palanca i què es fa amb aquesta palanca. La qüestió es troba en si s'utilitza aquesta palanca per només per dir 'som catalans i estem orgullosos de ser-ho' o si mentre fem això parlem al món i no oblidem el món. Fem això, per exemple, mostrant una Catalunya sobirana que tornaria a plantejar a França, Espanya, Itàlia, la Unió Europea la qüestió dels refugiats, la de la nostra mar comuna, la Mediterrània, sobre la solidaritat amb el món".
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..