Entrevista a Irene Sabaté"La despossessió de l'habitatge té molt a veure amb el patriarcat"

L'antropòloga Irene Sabaté (Saragossa, 1979) rep a Públic a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB), on imparteix classes d'antropologia econòmica i urbana. L'entrevistem arran de la publicació del seu nou llibre, Un lugar donde volver (Bellaterra Edicions, 2024), on, a través del testimoni d'una trentena de dones, explica com interaccionen la crisi de l'habitatge i el patriarcat. 

Els salaris baixos, la violència masclista i les responsabilitats de cures són només alguns dels factors que dificulten la projecció de futur de les dones. Aquests obstacles limiten la seva capacitat per decidir on i com volen viure, un concepte que l'autora defineix com a "sobirania residencial". Sabaté va participar en la fundació del Sindicat de Llogateres el 2017 i és membre de la Junta de l'Observatori DESCA.

És interessant el títol del llibre: Un lugar donde volver. Més enllà del lloc físic on dormir, quina dimensió simbòlica o social té, la llar?

Moltes vegades construïm la llar com el lloc on comença i acaba la jornada, però alhora és un lloc d’aixopluc. No només en temes meteorològics, sinó també de benestar. Moltes de les dones que vaig entrevistar feien verbalitzacions semblants a aquest "lloc on tornar", per a elles i per a les persones que n’eren dependents. Fins i tot les dones que es trobaven en una situació residencial mínimament estable, mostraven preocupació per quin accés a l’habitatge tindrien els seus fills. Per a elles era important proveir-los d’un lloc de referència on tornar quan convingués.

Quines repercussions té, per tant, no disposar d’un lloc estable on tornar?

Parlo del concepte de "seguretat ontológica", que fa referència a la certesa i la capacitat de planificar un projecte de vida. Això està estretament vinculat amb tenir una llar i saber on viuràs.

Un dels objectius del llibre és reformular el concepte d’habitatge, entès sovint com un espai feminitzat i privat, però que per a vostè és un element clau de la reproducció social. Què vol dir exactament això?

La casa és essencial per garantir la continuïtat de la vida i constitueix un element clau en les trajectòries vitals de les persones. Per tant, quan es dificulta o es precaritza l'accés a l'habitatge —entenent-lo no només com un sostre i quatre parets, sinó com un lloc on sentir-se realment com a casa—, es posa en risc la capacitat de tenir control sobre la pròpia vida i de projectar-se cap al futur.

L’habitatge s’ha convertit en la principal preocupació dels catalans, segons la darrera enquesta del CEO, i la meitat dels llogaters de l’Estat tem perdre casa seva en els pròxims sis mesos, segons un informe d’IDRA. Com hem arribat fins aquí?

Ha estat un procés llarg que es remunta a la bombolla immobiliària viscuda a Espanya entre el 1997 i el 2007. En aquella època, es va associar el creixement econòmic "miraculós" al mercat de l’habitatge, del sòl i al mercat hipotecari. Aquest model econòmic, juntament amb les polítiques orientades a l’economia de la construcció, són l’origen de tot plegat.
​
​Per a molta gent, l’habitatge de propietat simbolitzava la mobilitat social ascendent, un progrés personal i familiar que reflectia totes les seves aspiracions. No era només un sostre per a la família, sinó que, en un context de preus a l’alça, generava un efecte de riquesa, fins i tot per a les classes treballadores i les persones migrades de primera generació procedents del sud global. Aquestes persones accedien al mercat de l’habitatge directament a través de la compra, gràcies a les facilitats que se’ls van oferir, tot i que les condicions en què donaven crèdits eren adverses, com després es faria evident.
​
​Tot això va culminar amb l'esclat de la bombolla el 2008, les conseqüències de la qual encara perduren. Encara que actualment ja no vivim una allau de desnonaments com les que es van produir en els primers anys, quan va sorgir la PAH, la crisi ha pres una nova forma. A partir del 2014, la manera en què es va gestionar la crisi hipotecària va desplaçar el problema al mercat del lloguer.
​
​Com a resultat d'aquests dos cops consecutius, un ampli sector de la població no té expectatives d'accés a l'habitatge. Alguns perquè van viure diversos revessos que els van portar a situacions d'infrahabitatge o ocupació; d'altres, especialment gent jove, perquè veuen impossible emancipar-se amb els preus tan elevats.

La crisi de l'habitatge posa en perill la reproducció social i la projecció de futur de moltes persones

Es pot parlar de crisi quan fa tants anys que dura?

Hem de repensar el terme. És una crisi que posa en perill la reproducció social i la projecció de futur de moltes persones. Quan això es generalitza i afecta també els fills i filles de les classes mitjanes, és quan sorgeix la sensació que el problema és greu, però han passat molts anys i moltes veus n'han alertat prèviament.

Les polítiques d'habitatge actuals tenen en compte que les dones pateixen encara més les conseqüències de la injustícia habitacional?

No, gens.

Però és una realitat que la lluita per l'habitatge està liderada per dones.

No només això, sinó que les usuàries que accedeixen a les oficines d'habitatge o de serveis socials són fonamentalment dones. L'Estat sap que són les més precaritzades, hi ha dades molt clares que demostren la feminització de la pobresa, i, tot i això, no reacciona. El que intento defensar és que la despossessió de l'habitatge té molt a veure amb el patriarcat. No vol dir que totes ho patim igual, és evident que no és el mateix una dona migrada en situació administrativa irregular treballant d'interna en una llar burgesa, que una dona de classe mitjana amb una professió liberal i un accés mínim a la propietat.
​
​Per aquest motiu, cal obrir la caixa negra de les llars i veure com, fins i tot a les cases on hi ha relacions heterosexuals, la dona acostuma a tenir una posició de supeditació. Per descomptat, les famílies monomarentals, dones grans que viuen amb una renda antiga de lloguer o dones migrades que arriben soles, tenen una situació més precària. Però en general veiem dinàmiques que fan que elles surtin més mal parades de la crisi de l'habitatge.

Per què la maternitat és un risc de precarietat residencial?

Hi ha diversos punts d'inflexió al llarg d'un cicle domèstic. Vaig entrevistar dones que havien estat mares i que sempre s'havien vist obligades a canviar de lloc per dificultats econòmiques, perquè acabava un contracte o perquè les condicions laborals exigien un desplaçament. Havien viscut mòbils, però quan van tenir fills, van prendre consciència que era un problema.

Una de les dones va prendre consciència que patia pobresa energètica quan es va adonar que la temperatura de casa seva no era adequada per al benestar de la seva criatura.

Exacte. Aquest cas exemplifica com la pobresa energètica pot afectar persones amb ingressos estables com aquesta dona, que té un sou, un contracte indefinit i treballa com a funcionària. No es tracta de casos extrems d’exclusió residencial, sinó de persones en una situació aparentment normalitzada que, amb la maternitat, prenen consciència de la precarietat que pateixen.

Pensant en la manifestació per l'habitatge del novembre, creu que les persones amb una mínima comoditat residencial se senten interpel·lades per aquesta lluita?

S’ha avançat molt en la construcció del subjecte col·lectiu dels llogaters i llogateres. Abans del naixement del Sindicat de Llogateres, el 2017, a Catalunya poca gent s’identificava com a tal, ja que es percebia com una situació transitòria cap a la propietat. Progressivament, s’ha aconseguit que les persones s’identifiquin com a llogateres, reivindiquin els seus drets i denunciïn el rendisme i les pràctiques abusives d’alguns arrendadors.
​
​S'ha estès aquesta identitat i s'ha dotat de potència política, però, encara ara, hi ha persones que l'eviten i, si poden, accedeixen a la propietat, com per exemple a través d'un pis familiar. Això no vol dir que no se les pugui interpel·lar. No és un moviment exclusiu dels llogaters, sinó un moviment pel dret a l'habitatge. El segon Congrés de l'Habitatge de Catalunya, al febrer, serà crucial per veure la connexió del moviment i la seva projecció a escala catalana.

El segon Congrés de l'Habitatge de Catalunya, al febrer, serà crucial per veure la connexió del moviment i la seva projecció a escala catalana

Per què a Catalunya hi ha més aspiració a la propietat que en els països del nord d’Europa?

Aquesta aspiració existeix a Catalunya, Espanya i al sud d’Europa en general. Coincideix amb els països on el règim de benestar no es fonamenta en la provisió estatal, sinó en gran mesura en la xarxa familiar. En situacions més volàtils, la gent no confia que l’Estat els salvi, però sí que creu que la família podrà acumular un patrimoni immobiliari. Molts projectes de vida passen per l’accés a la propietat perquè proporciona aquesta sensació de seguretat.

Què diferencia un habitatge cooperatiu de compartir pis?

L'habitatge cooperatiu contempla un espai d'intimitat propi, tot i que inclou zones comunes, com les rentadores, i que es busqui crear vincles amb les altres veïnes i cooperativistes. Cal reivindicar que els habitatges tinguin una gradació entre el que és privat i el que és públic, amb espais intermedis que facilitin l'ajut mutu i la compartició de tasques reproductives, sovint privatitzades.
​
​Són una bona oportunitat que difereixen completament dels colivings, que són formes de relloguer més tradicionals, com les que van viure els migrants del sud d'Espanya que arribaven a Barcelona a mitjan segle XX.

Cal reivindicar que els habitatges tinguin una gradació entre el que és privat i el que és públic, amb espais intermedis que facilitin l'ajut mutu

Els habitatges cooperatius es podrien replicar a gran escala? Tothom s'hi pot sumar?

Tal com estan plantejats actualment, els habitatges cooperatius continuen sent una pràctica minoritària, amb diversos condicionants i obstacles d'accés, sent el principal de caràcter econòmic. Encara que es plantegin amb rendes mensuals assequibles, el pagament d'entrada pot ser equivalent al d'un pis de compra, depenent dels percentatges, i no tothom pot afrontar aquesta despesa inicial. Caldrien models cooperatius en sol públic que abaratissin la despesa o noves modalitats de crèdit que el facin més accessible i reproduïble.
​
​A més, hi ha molts obstacles burocràtics que cal superar, sent el principal l'accés al crèdit per a la promoció. La manca de finançament assequible és un problema. També cal un compromís amb un grup de persones per crear una cooperativa, i no tothom pot invertir-hi tant de temps. Tot i això, entitats com Sostre Cívic, gràcies al coneixement acumulat, estan aconseguint replicar més ràpidament els processos de creació.

Al llibre planteja el concepte de "sobirania residencial".

És un concepte ampli que implica tenir el control i la capacitat de decidir les condicions en què viure: l'hàbitat, la ubicació, la configuració domèstica i la forma de tinença, és a dir, si vols llogar o comprar. Al nostre voltant, la majoria de la gent no ha decidit res d'això. Tampoc pot triar la mida de l'habitatge, ja que vivim en espais més petits dels que realment necessitem.
​
​Això es fa evident quan arriben fills i filles i no hi ha possibilitats d'accedir a un pis més gran. La sobirania residencial és la reivindicació del control sobre la nostra vida, no només individualment, sinó també en funció de les necessitats del grup domèstic que cohabita.

La sobirania residencial implica tenir el control i la capacitat de decidir les condicions en què viure

Com podem arribar a ser sobirans en aquest àmbit?

Hi ha persones que exerceixen més la seva sobirania residencial que altres. Comparant i analitzant els condicionants que impedeixen a certs individus exercir algun tipus de control sobre on viuen, podem identificar quins factors cal modificar. La mercantilització i financialització de l'habitatge, així com el fet que el mercat immobiliari estigui cada cop més subjecte a les dinàmiques financeres globals, són factors clars que dificulten l'exercici de la sobirania residencial.

Ha esmentat que la perspectiva feminista és imprescindible en la lluita per l’accés a l’habitatge. Quins canvis legislatius caldria implementar?

N’hi ha un de molt clar. Moltes de les dones en situacions d’exclusió residencial que vaig entrevistar eren alhora supervivents de violència masclista. Malauradament, quan fuges de casa teva per una situació d’aquest tipus, a ulls de l’administració no ets una persona desnonada i, per tant, no tens els mateixos drets que algú que ha patit un desnonament judicial per impagament.

Com si marxessin voluntàriament de casa.

Si no has interposat una denúncia, i sabem els condicionants que comporta denunciar, i no pots accedir a habitatges destinats a dones que han patit violència, et trobes a la teva sort en un mercat immobiliari molt excloent. S’hauria de poder reconèixer el seu estatus com a persones desnonades i que puguin accedir a les meses d’emergència que assignen habitatges socials. El que passa és que hi ha una llista d’espera immensa i, mentrestant, com a molt, se'ls ofereix una pensió, un indret del tot inadequat. No hi ha intimitat, no pots cuinar per als fills...

Les obligacions de cures forcen moltes dones a acceptar opcions residencials adverses

Quines altres mesures caldria aplicar?

Proveir un parc d'habitatge públic i assequible tindria un impacte directe en la situació de les dones. Una de les qüestions que ha sorgit són les convivències no volgudes; moltes dones es queden amb les seves parelles, tot i que no vulguin i sense que hi hagi violència explícita, perquè no tenen on anar. Això explica per què hi ha menys dones sense llar. No només el carrer és més perillós per a elles, sinó que també tenen fills a càrrec. Les obligacions de cures forcen moltes dones a acceptar opcions residencials adverses.