Com el 15-M et va canviar la vida (encara que no t'ho sembli)

Potser no t'ho sembli, perquè en realitat, cap de les demandes que va enumerar el moviment 15-M ha estat satisfeta. Però aquell moviment ciutadà espontani que avui fa sis anys va aconseguir instal·lar un discurs i assenyalar uns problemes que han guiat la vida política del país des de llavors.

"No som mercaderies en mans de polítics i banquers" va ser el lema amb el qual milers de persones van sortir als carrers per reclamar més democràcia a tots els nivells. La veritat és que la crisi econòmica i la seva gestió pels governs nacionals, la Unió Europea i autoritats econòmiques han deixat clar que ho seguim sent. Avui, si és possible, més que el 2011.

Aquella idea corejada a les places va ser recollida, en part, per un nou moviment polític que avui és la tercera força parlamentària del país. Podemos va créixer tan ràpid des del seu naixement gràcies, entre altres factors, al clima instal·lat anys abans pels anomenats indignats i el seu lema "no ens representen".

Fi del bipartidisme

Sis anys després, el turnisme polític entre PSOE i PP en el qual s'havia instal·lat Espanya des de la Transició està més en risc que mai. "Cinc anys després, estem preparats per governar", va assegurar el líder d'Izquierda Unida, Alberto Garzón, fa un any, quan va escenificar a la Puerta del Sol al costat de Pablo Iglesias, l'acord per concórrer junts a les últimes eleccions generals sota la marca Units Podem. "Sé que units podem", concloïa el manifest "Democràcia real ja" amb el qual es va convocar la manifestació que va donar origen a la posterior acampada a Sol.

Els dos líders polítics han fet seves en nombroses ocasions les idees i crítiques que s'escoltaven i llegien en les pancartes de les places, tot i que la fórmula de la unitat electoral va tenir com a resultat un milió de vots menys. La idea d'aquell "units podem" avui està present en els escons del Congrés, en els mitjans de comunicació i, per tant, inserida en la societat.

Ajuntaments del canvi: del carrer a les institucions

Les eleccions municipals i autonòmiques de 2015 van ser un punt d'inflexió en la vida política de l'Estat. Els ajuntaments de diverses de les grans ciutats espanyoles van deixar d'estar controlats pels partits tradicionals, als quals el 15-M va unificar sota les sigles del PPSOE, i van ser ocupats per les anomenades "candidatures ciutadanes" o d'unitat popular, amb regidors o , fins i tot, alcaldes i alcaldesses que van participar del cicle de mobilitzacions socials que va inaugurar el 15-M.

"Fa anys era inimaginable el que està passant al nostre país. Jo com a activista no només no ho podia imaginar sinó que no pensava que fos possible; no concebia dins del meu activisme que les institucions puguin gestionar i treballar d'una altra manera ", assegurava l'any passat Rita Maestre, actual portaveu de l'Ajuntament de Madrid i membre del col·lectiu Juventud Sin Futuro, una de les organitzacions més actives del moviment.

Com Maestre, desenes de diputats ─nacionales i regionales─ i regidors en ajuntaments procedeixen d'aquells moviments socials, com si haguessin pres seriosament les crítiques que el PP d'aleshores feia als indignats quan van acampar a 2011: "Si volen canviar les coses que muntin un partit i es presentin a les eleccions". Això van fer.

Participació ciutadana

La d'una "democràcia real" era una altra de les reivindicacions centrals dels indignats. Volien participar en la vida política i en les decisions que afectaven el seu dia a dia i al seu futur sense haver de formar part de cap organització política. En alguns dels anomenats ajuntaments del canvi és la pròpia ciutadania la que decideix, a través de consultes ciutadanes vinculants, com ha d'avançar la ciutat en què viuen.

Desnonaments: els bancs com a culpables

El 15-M va ser germen de molts moviments ciutadans i impulsor d'altres ja existents però invisibilitzats. El de la lluita pel dret a l'habitatge va ser un dels temes que va posar sobre la taula i que la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) va aconseguir col·locar com un dels principals problemes del país. La seva portaveu, Ada Colau, va arribar a gaudir de tanta popularitat que avui és alcaldessa de Barcelona.

Idees com l'estafa hipotecària, la dació en pagament o l'alternativa habitacional a poc a poc van guanyant terreny en l'imaginari col·lectiu. Molts ciutadans van deixar de sentir-se culpables de no poder pagar la hipoteca i van apuntar als bancs com els responsables i estafadors. Diferents sentències, com la de les clàusules sòl de les hipoteques, han vingut a donar la raó al moviment ciutadà que va col·locar el drama dels desnonaments a Espanya a primera pàgina dels mitjans nacionals i internacionals.

El PP va haver d'aprovar el seu "decret antidesnonaments", per contrarestar ILP de la plataforma, que va rebutjar al Congrés. Fins i tot el PSOE, que durant el seu govern va aprovar l'anomenada llei de desnonaments exprés, ha canviat el seu discurs i demana paralitzacions de desnonaments en segons quins casos.

Corrupció: "No hi ha pa per a tant xoriço"

"Estem preocupats i indignats pel panorama polític, econòmic i social que veiem al nostre voltant. Per la corrupció dels polítics, empresaris, banquers ... Per la indefensió del ciutadà del carrer", deia el manifest dels indignats. La corrupció va entrar aquest any en el rànquing del CIS com un dels principals problemes. Des de llavors no ha deixat d'escalar fins a col·locar-, l'abril d'aquest any, com la segona major preocupació dels espanyols, citada per gairebé el 45% dels enquestats.

El "no hi ha pa per a tant xoriço" que clamaven les pancartes s'ha confirmat durant aquests sis anys amb cada nova trama corrupta fins al punt que el PP s'ha convertit en el primer partit polític imputat de la història. Mariano Rajoy haurà de comparèixer com a testimoni per la trama Gürtel i l'expresident de la Comunitat de Madrid està a la presó com a cap d'una suposada organització criminal els tentacles arriben fins a les grans empreses constructores d'Espanya. Exactament el que denunciava el 15-M. Però segons el CIS, el PP tornaria a guanyar les eleccions.

Vigilància ciutadana

Però no es tractava només d'assenyalar els culpables, sinó també de perseguir-los. Del 15-M van néixer iniciatives decidides a emprendre procediments judicials contra els corruptes. És el cas de 15MpaRato, una plataforma ciutadana que es va finançar mitjançant crowdfunding per interposar una querella contra Rodrigo Rato pel frau de la sortida a borsa de Bankia, l'entitat financera que va haver de ser rescatada amb diners públics. La querella va ser admesa i forma part del conegut com a cas Bankia.

També va ser part activa en l'escàndol dels correus de Blesa i en el de les targetes black de Caja Madrid. Aquesta entitat trencada i rescatada va ser durant anys un niu d'escàndols i font de saqueig per part de polítics de tots els colors polítics. Per això també va ser l'objectiu del Tribunal Ciutadà de Justícia, que va presentar la major querella contra els gestors i consellers, encara que no va prosperar.

El feminisme també va prendre les places

Un altre dels grans cavalls de batalla d'aquella mítica mobilització va ser el feminisme. Amb taxes rècord d'assassinats masclistes a casa nostra, la causa feminista no podia quedar al marge d'unes jornades trucades a sacsejar tot.

Les reivindicacions històriques del moviment feminista també van ressonar a les places al crit de "la revolució serà feminista o no serà". A cada acampada hi havia una comissió de feminismes en les que s'incorporaven al debat públic conceptes que tot just havia estat tinguts o directament ignorats. El treball domèstic, reproductiu i de cures; els vincles entre capitalisme i patriarcat i la denúncia dels micromasclismes van tenir un lloc central en la protesta i va cristal·litzar també el cicle mobilitzador posterior, arribant als més profund de l'anomenada nova política i, sobretot, als mitjans de comunicació.