La veterinària i viròloga Júlia Vergara-Alert (Olesa de Montserrat, 1984) fa més d'una dècada que es dedica a investigar diferents tipus de coronavirus. Amb l'esclat de la pandèmia, la investigadora principal del Centre de Recerca en Sanitat Animal (IRTA-CReSA) va veure com la recerca del seu equip passava a estar en primera línia i captava interès i fons com mai abans: "Tots aquests coneixements que havíem generat els vam traspassar al SARS-Cov-2".

Arran d'això es va integrar en el grup de treball de l'OMS de models animals per la Covid-19, un dels mecanismes de coordinació científica que va permetre accelerar els processos i obtenir les vacunes en un temps rècord: "Les vacunes són un dels èxits de la biomedicina més importants de la història".

Per tot plegat, Vergara ha estat reconeguda amb el Premi Nacional de Recerca, en la categoria Talent Jove, que atorga la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació amb el suport de la Generalitat.

Tot i els grans avenços, la investigadora alerta sobre els reptes pendents, com trobar solucions a la Covid persistent, i sobretot no baixar la guàrdia davant les noves pandèmies que vindran: "No evitarem que hi hagi una altra pandèmia, però hem de poder estar millor preparats". Considera que no s'està fent prou i cal més inversió en recerca i sanitat, així com la millora de les condicions laborals de la investigació a Catalunya. 

D'aquí pocs dies t'entreguen el Premi Nacional de Recerca. Què suposa per tu aquest reconeixement?

Va ser una sorpresa. Implica molta responsabilitat i creure-m'ho una mica, també. Vivim molt el tema del síndrome d'impostora i va ser com una mica de dir 'ostres, déu-n'hi-do la feinada que hem fet'.

Et dediques a la sanitat animal. En què consisteix exactament la teva feina?

Jo soc veterinària, però tot i que això és un centre de recerca en sanitat animal, des de sempre he estudiat aquelles malalties que poden fer un salt a les persones, les zoonòtiques. Vaig començar amb grip aviària, la grip porcina, i ja fa més de deu anys em vaig passar al món dels coronavirus.

Abans de l'aparició de la Covid-19, què estudiaves exactament?

Estudiava com afecta els animals i també el seu comportament com a hostes intermediaris, com a reservoris d'aquests virus i la transmissió a les persones. Abans del SARS-Cov-2, vam estar treballant bastant intensament amb el MERS, estudiant molt l'hoste intermediari, que són els camèlids, sobretot els dromedaris. N'estudiem una mica el sistema immunitari, perquè ells es poden infectar i transmetre el virus, però no emmalalteixen. A partir d'aquí, busquem solucions: vacunes i fàrmacs que puguin bloquejar aquesta infecció. Tots aquests coneixements que havíem generat els vam traspassar al SARS-Cov-2.

Com va canviar la pandèmia la teva àrea de recerca?

Abans de la pandèmia no estudiàvem una malaltia animal explosiva. Competíem amb d'altres com la tuberculosis, per exemple, de més rellevància. Pràcticament ens tombaven tot tipus de finançament, de projectes... No interessava. Hem passat d'això a una pandèmia mundial, amb milions de persones afectades i milions de morts. Del dia a la nit ens vam donar a conèixer. Això ha sigut la part positiva. Inclús dins de Catalunya, molts centres ens han conegut a partir d'això.

I com ha canviat la vostra feina en el dia a dia?

Ha canviat molt el volum de feina i és més aplicativa. És a dir, passar de fer una recerca més pausada, d'investigar què està fent aquest virus, per què aquests animals responen així, per què no emmalalteixen, buscar tractaments... A provar fàrmacs que, si funcionaven, els passaven ja a pacients.

Això ha tingut una traducció a nivell de recursos, d'interès de les institucions per aquest àmbit?

Sí, gràcies a això hem pogut captar projectes que abans no ens finançaven, i també fons d'empreses privades. Tenim un coneixement, tenim uns laboratoris que ho permeten, i les fases preclíniques d'algunes de les vacunes o de tractaments s'han fet aquí.

Els veterinaris no tenen un rol tan conegut en la investigació.

Veterinaris que es vulguin dedicar a la investigació n'hi ha poquets, i a la part més humana, potser encara n'hi ha menys. La majoria de gent que entra en aquest tipus de carreres és ja molt focalitzada a clínica. El que ha permès la pandèmia és que s'ha fet més conegut el concepte d'"una sola salut", on des de la sanitat animal ja feia anys que insistíem. Treballar conjuntament amb la medicina humana i amb la medicina mediambiental, i no només quedar-nos en aquests tres pilars. També hi ha l'economia, per exemple. El paper de la veterinària és molt important en això, perquè tenim un coneixement que la medicina humana no té i al revés. Aquesta complementarietat ens permet avançar més ràpidament.

Pots explicar una mica més el concepte d'una sola salut?

És salut humana, animal i ambiental. La sanitat humana no es pot entendre per si sola, al final estem dins d'una societat on hi conviuen animals, ja siguin salvatges, domèstics, de granja... En un determinat clima. Llavors si tractem les malalties humanes per separat és molt difícil d'entendre. És anar més enllà del concepte egocèntric que nosaltres som al centre. Estem al mateix nivell que els animals i que el medi ambient. És aquest concepte més global de la malaltia, de la sanitat conjunta.

Com vas començar a treballar amb coronavirus?

A mi sempre m'han interessat més les malalties zoonòtiques, les que passen d'animals a persones. Vaig fer la tesi doctoral aquí al CRESA amb grip aviària i grip porcina, i llavors vaig tenir l'oportunitat de fer els estudis postdoctorals a Alemanya. Allà vam començar amb el MERS, tot just feia menys d'un any que s'havia descobert. A partir d'aquí vaig començar a conèixer més aquesta família de virus.

Assolir les vacunes amb tan poc temps ha sigut el principal èxit de la investigació durant la pandèmia?

Sí, sí, de fet jo crec que és un dels èxits de la biomedicina més importants, de la història, podríem dir. Tots teníem més clar que possiblement arribaria abans un antiviral, i finalment no va ser així. Sí que és veritat que s'han invertit molts més diners [en vacunes]. Si hi ha més recursos, també es pot avançar més ràpidament.

Quins són els reptes pendents que queden encara pel que fa a la Covid-19?

El tema de Covid persistent ens preocupa, i també anar mirant tot el seguit de variants que es van desenvolupant. Penso que a llarg termini el repte és la preparació per un nou coronavirus o per un nou virus, per la propera pandèmia, que ens permeti estar més preparats i no tornar a viure una situació similar.

Quines són les principals incògnites pel que fa a la Covid persistent?

Amb IRSICaixa, que és el líder, tenim un parell de projectes per estudiar les afectacions neurològiques de la Covid persistent. Hi ha hagut aquestes infeccions massives i això permet estudiar-ho. Possiblement altres infeccions també poden causar algunes condicions persistents, però que com que ha sigut en poc temps moltes infeccions a nivell mundial, doncs s'han pogut associar amb aquestes condicions. És important avançar cap a tractaments que puguin millorar aquestes condicions i també antivirals.

Des del 2020 formes part del grup de treball de l'OMS de models animals per la Covid-19. Quina feina feu?

Ara ja hem passat a reunions més mensuals, però el 2020 eren setmanals i va ser molt important, sobretot a l'inici. En aquest grup el que fèiem és presentar resultats que anàvem tenint setmana a setmana. Això ens permetia avançar molt ràpidament. Estàvem informats, no només dels models animals en si sinó no dels avenços amb els diferents tractaments, vacunes, descobriments de la malaltia, de respostes immunitàries...

I ara segueix?

Seguim fent discussions, més obertes a altres tipus de patògens o si hi ha alguna crisi. És una manera de comunicació molt ràpida.

Ara que sembla que la pandèmia ja s'ha superat, quins són els focus de preocupació en el teu camp?

Jo crec que s'ha fet un pas important amb el tema d'una sola salut, al final, sempre s'ha treballat bastant amb departaments molt individualitzats, llavors això és molt important. Però sí que és veritat que a nivell de país falta molta inversió no només en recerca, però en sanitat, també et diria que en educació, que al final va molt lligat a com una societat actua. Encara hi ha molta feina a nivell de política també, de presa de decisions. Preparació, comunicació, recerca, penso que això és clau per a la futura pandèmia que arribarà.

No s'està fent prou?

No crec que s'estigui fent tot el que cal fer. No podem evitar que hi hagi un altre virus -o bacteri-, però sí que crec que podem estar millor preparats. La vida que portem, la globalització, aquest constant contacte amb la natura, amb els animals, aquestes pressions que estem forçant, els canvis climatològics... No evitarem que hi hagi una altra pandèmia, però hem de poder estar millor preparats a nivell de societat, de política i d'investigació.

Heu notat una baixada de l'interès institucional?

Sí, a nivell privat no tant però públic sí. Però penso que sí que hem sabut aprofitar la pandèmia i el moment per dir que això és important, no només el coronavirus, però la base de la ciència. Estem molt lluny de certs països de tenir un finançament sostingut en el temps.

Si tornem a tenir una altra pandèmia, quins serien els senyals d'alarma?

És cíclic. Cada 10 anys tindrem un nou gran coronavirus: vam tenir el 2002-2003 el SARS coronavirus 1, 2012 el MERS coronavirus i una mica abans, el 2019-2020 el SARS coronavirus 2. Hi ha molts virus que muten, sobretot els virus amb material genètic són virus amb molta facilitat per mutar. El problema és quan aquestes mutacions fan un salt i així el virus s'adapta a un altre hoste.

Ara en què treballeu?

En diversos coronavirus. Estàvem amb els que només afecten a porcs, amb el professor Joaquim Segalés, expert mundial en porcí. També tenim una línia més transversal a tot el centre, que és desenvolupar organoids de moltes espècies animals per poder estudiar malalties que afecten exclusivament els animals o també zoonosis.

Els organoids són per en un futur deixar d'utilitzar animals en la recerca?

Sí, ara mateix és per reduir l'ús dels animals i també per ser més acurats en l'estudi de totes les malalties zoonòtiques. En cas que un nou virus aparegui, o fins i tot un virus reemergent, hem de tenir un panel d'organoids de diferents espècies animals per veure quines poden ser susceptibles a infectar-se. Es tracta de poder començar a estudiar epidemiològicament el paper que poden jugar en la transmissió o inclús en ells mateixos si poden emmalaltir o no. Estem construint el primer biobanc de l'estat espanyol d'organoids animals. D'humans ja n'hi ha.

Comentaves al principi el síndrome de la impostora. Està canviant la situació de les dones en la ciència?

A veure, està canviant si mirem de fa anys. Però sí que ens trobem que has de dir les coses dues vegades per ser com més convincent, que els homes se segueixen més a Twitter, que els últims que firmen normalment són els caps de línia, que són més homes que dones... Jo ho he viscut i per això ho dic.

Com afecta això a la carrera científica?

A les carreres de ciències en general hi ha moltes més dones que homes, però hi ha aquesta piràmide que fa que quan vas escalant posicions, cada vegada hi ha menys dones. Cansa molt, desgasta molt, has de demostrar més, lluitar més per una cosa que tu creus. També hi ha la part familiar, si vols tenir fills no pots evitar tota la part fisiològica d'un embaràs. Però cada vegada es té més en compte pels premis per exemple, si has tingut fills, donar-te un any, dos anys extra. Si és fins als 40, doncs si has tingut fills sumen un o dos anys.

Vas treballar un temps fora i després vas tornar. Creus que és complicat fer recerca a Catalunya?

Crec que sí, tot i que hi ha potser cada vegada més instituts, més iniciatives... La majoria, si tornem, és per temes familiars. Perquè evidentment a nivell econòmic, no compensa. Catalunya en general, però sobretot Barcelona, és un bon hub de ciència, hi ha cada vegada més oportunitats, però sí que és veritat que hi ha certes limitacions encara, sobretot a nivell de recursos econòmics. No tenim res a envejar a segons quins països però sí que falta aquest motor, que encara sigui més potent.

Creus que es fa prou per retenir el talent?

No, crec que molts dels diners que s'inverteixen durant la formació dels estudiants a carreres o a nivell de doctorat no són ben invertits perquè després no es retornen. Aquests diners invertits els acaba gaudint un altre país, on molta gent decideix quedar-se. No està malament l'opció de marxar però sempre amb la possibilitat de tornar. Hem de poder retornar el que s'ha invertit.

La nova llei de ciència contribueix a millorar la situació?

Hi contribueix una mica, però crec que caldran uns quants anys per veure si això té efecte.

Què es podria fer per millorar la situació?

Al final és això, si no pots oferir uns sous competents en comparació amb els països veïns... És difícil el retorn o l'atracció, però encara és més complicat atreure talent de fora quan el sou que estàs oferint és el sou que poden tenir quan estan fent el doctorat.

Tot i això, a l'Estat hi ha molt bons indicadors a nivell de recerca. Com s'explica això?

Hi ha gent i institucions molt bones, i el problema sobretot és el que pot arribar a passar. Cada vegada més gent marxa. Hi ha noves iniciatives que van cap aquí, al Caixa Research Institute, per exemple, que pretén atraure centenars de científics.

Aquests bons indicadors estan en risc?

Sí, perquè inclús a nivell de universitats també s'està tibant molt de personal, moltes hores... Exprimint bastant. Això amb les noves generacions canviarà, si no millora, pot ser que acabi perjudicant.