L'escola catalana de còmic triomfa als EUA

El Saló Internacional del Còmic obre avui la 28a edició amb 160 expositors i la presència d'autors de culte com Moebius, Gilbert Shelton, Jeff Smith o Jacques Tardi. S'espera que 100.000 persones s'apropin a la Fira de Barcelona, que aquest any fa l'ullet als videojocs i al cinema. Activitats paral·leles, concerts i sis exposicions completen el que ja s'ha convertit en un referent mundial del sector.

Una de les mostres està dedicada a l'escola Joso de Barcelona, el primer centre docent de l'Estat espanyol especialitzat en l'ensenyament del còmic. Amb el nom de Joso goes to Hollywood, el muntatge exhibeix una selecció de l'obra dels autors que han sortit de les aules d'aquesta escola i que són noms consagrats a la indústria del còmic dels Estats Units, on s'encarreguen de personatges tan emblemàtics com Spdierman, Batman o Superman. Pasqual Ferry, Francis Portela, Pepe Larraz o Pere Pérez són alguns d'aquests autors que dibuixen per a projectes que s'estan editant a l'altra banda de l'Atlàntic.

Joso va ser el primer centre català especialitzat en còmic el 1982

La barba, les grenyes o les ulleres són característiques constants dels dibuixants de còmic. Aquesta afirmació és fruit de la visita a l'escola Joso i de la conversa amb aquests quatre dibuixants que, gràcies al Saló del Còmic, coincideixen a Barcelona. Diuen que porten barba perquè treballen a casa i surten poc. Pasqual Ferry, Carlos Pacheco i Salvador Larroca van ser els pioners d'introduir-se als Estats Units. "La primera feina internacional la vaig fer a Anglaterra per a una filial de Marvel. Fa 20 anys que vaig entrar al mercat nord-americà, i al principi va ser difícil obrir-me camí, perquè no confiaven que algú de fora entengués el seu rotllo. Encara no hi havia internet i tot era més complicat", recorda Pasqual Ferry (Barcelona, 1961).

Els quatre coincideixen a apuntar que als Estats Units són molt bons afalagant els il·lustradors. "Quan entregues un treball sempre et fan compliments dient-te: Great', amazing' o cool'. Tenen un manual per tractar els dibuixants. Ho tenen molt estudiat, saben que amb bones paraules ens motiven i ens donen confiança", explica Pere Pérez (Barcelona, 1981).

També estan d'acord que a Espanya no s'utilitza l'ensabonament. Cap d'ells està gaire satisfet de com funciona aquí el sector. "Espanya és un camp d'entrenament per treballar a fora", diu Pérez. "Aquí es paga poc, malament i tard. Es parla molt de la indústria del còmic, però no existeix", afegeix Francis Portela. "Una editorial et rebutja i tres anys després vol publicar-te el que has editat a fora". En aquest sentit, Pere Pérez assegura el mateix: "Els editors espanyols no aposten per nosaltres, volen alguna cosa més intel·lectual, que els faci guanyar premis", aclareix el dibuixant.

"Aquí només et publiquen si abans ho has fet a fora", diu Portela

Com molts nois de la seva edat, Pere Pérez va començar a dibuixar als 14 anys. A segon de batxillerat va suspendre llatí i aquell estiu, als matins, estudiava l'assignatura suspesa i a la tarda feia un intensiu a l'escola Joso. "La meva primera feina va ser dibuixant còmic porno per a Penthouse. Així em vaig rodar i llavors vaig fer Guerreros urbanos, amb el qual vaig guanyar el premi a l'autor revelació. Al 2005 vaig començar a treballar pels Estats Units, però abans d'aconseguir-ho havia passat tres anys fent proves de super­herois", comenta.

El cas de Pepe Larraz és similar. Des de fa 10 anys no es perd cap edició del Saló del Còmic. Des de la primera visita, el seu racó predilecte de la fira era l'estand de Joso perquè s'hi podia dibuixar. Amb els anys s'ha acabat convertint en professor de l'escola, i l'estiu passat va fer realitat un altre dels seus somnis, treballar per als Estats Units. "Vaig començar a Espanya amb feinetes de publicitat, revistes. L'any passat amb Adventures, una història curta per a lectors joves, vaig aconseguir entrar a la indústria nord-americana", explica. "Ahir em van enviar el guió d'un Spiderman!", exclama satisfet.

Per què els dibuixants catalans han encaixat tan bé als Estats Units no s'ho acaben d'explicar. "Penso que als dibuixants europeus ens veuen més artistes; la distància ja no existeix i el món és més petit", argumenta Portela. "Potser sí que en els últims anys hi ha menys dibuixants nord-americans. Potser treballen més en els videojocs o el cinema", raona Pérez.

La complicitat creixent entre el còmic i el sector audiovisual no els sorprèn, perquè entenen que és el model que impera als Estats Units i que, en conseqüència, s'adopta a la resta del món. El que sí que els preocupa és que detecten que alguns seguidors de còmics s'estan decantant pels videojocs i fugen de la lectura.

Es consideren uns privilegiats per poder-se dedicar a una feina que els agrada, però s'afanyen a explicar que la seva rutina segueix uns horaris espartans. Les presses les marquen els Estats Units. "Al mercat nord-americà o t'imposes un horari o la feina no surt. Parlem d'una indústria mensual, on si un còmic surt tard, l'editorial hi perd diners", assegura Pérez, que intenta enllestir una pàgina al dia.

Malgrat els somriures i les bromes constants, els quatre dibuixants intenten inculcar el valor de l'esforç als seus alumnes. A l'entrada de Joso hi ha quatre rellotges que marquen l'hora local, la de Sydney, la de Nova York i la de Tòquio. Una pista dels horitzons internacionals d'una escola que va començar el 1982 de la mà de l'humorista gràfic Joso, que cansat de la seva feina a l'editorial Bruguera, va decidir dedicar-se a ensenyar les tècniques del còmic.