La versió moderna i recentde l'emigració cap a Alemanya

Als anys seixanta del segle passat, dos milions d'espanyols es van veure obligats a marxar a treballar a les factories d'Alemanya, que demandaven urgentment mà d'obra barata. No tenien contractes de treball i la majoria, a més, eren analfabets. Però va ser aquesta la millor manera que van trobar de fugir d'un règim totalitari que els havia portat a la més absoluta pobresa.

Sempre havia volgut fer un Erasmus, però no s'imaginava que marxaria per la crisi

Ara vivim en democràcia, però continuem patint la dictadura dels diners. És per això que molts joves estan reproduint aquella onada d'emigració, a petita escala, a la recerca d'oportunitats. Laborals, en la majoria de casos. L'única diferència amb la generació dels seus pares és que ells almenys han tingut la sort d'anar a escola i saber situar Alemanya en un mapa.

"Vaig marxar a Berlín l'11 de gener del 2010 a l'aventura, amb la idea de posar-me a buscar feina, un lloc on viure i una acadèmia per estudiar alemany només arribar". David Ballesteros sempre havia volgut fer un Erasmus, però mai s'hauria imaginat que acabaria a l'estranger per culpa de la crisi econòmica. Quan va sortir de la Universitat Ramon Llull, on va estudiar Comunicació Audiovisual, les coses li van anar més o menys rodades, i va empalmar feines com a guionista de televisió amb certa periodicitat. Fins que la crisi es va començar a notar en el sector audiovisual més que de costum.

Van haver de passar cinc mesos per trobar una feina que li permetés sobreviure

"L'any passat, només vaig tenir dues feines, una de dos mesos i una altra d'un", explica. Entremig, es va veure obligat a treballar, per primera vegada en cinc anys, en una feina que no tenia res a veure amb la seva formació. Com a teleoperador va guanyar al voltant de 600 euros per 40 hores setmanals al llarg d'una mica menys d'un mes. "Ara sembla que ser mileurista sigui un luxe". La situació el va animar a reflexionar seriosament sobre el seu futur laboral. "Vaig pensar que si em tocava treballar d'una altra cosa, no perdria res provant sort a l'estranger. Així almenys aprendria un idioma i... podria fer una pausa, perquè tot plegat ja m'estava estressant!".

"En un altre país ets conscient que estàs al final de la cua, però et diverteixes més"

Així va ser com va arribar a la capital alemanya, amb una mà al davant i l'altra al darrera. Primer es va quedar uns dies a casa d'una amiga, però al cap de tres setmanes ja es va poder instal·lar al seu propi pis. Alhora, va començar un curs intensiu d'alemany de quatre hores al dia de dilluns a divendres en un centre cívic del seu barri. "La feina és el que més costa aquí si no parles alemany", diu. Potser per això la seva primera experiència laboral a Berlín, curiosament, van ser unes col·laboracions com a reporter per a un programa de televisió d'una cadena espanyola.

Van haver de passar cinc mesos abans que el David no trobés una feina que li permetés sobreviure mínimament. En realitat, dues. D'una banda, escrivia els continguts de dos blocs sobre família temes d'infància, seguretat i comunicació adreçats a públic de parla hispana. I, de l'altra, feia d'assistent d'una mena de comunitat virtual que és una barreja de videojoc i xat. En l'actualitat, fa de content manager d'una empresa d'internet. És a dir, s'està especialitzant en noves tecnologies i màrqueting en línia. Amb el sou que guanya en té prou per viure, sense grans luxes. "Per una habitació gran, en condicions, pago 250 euros al mes. A Barcelona, pagava 400 per una habitació petita que donava a un pati interior".

"No sé quan tornaré", confessa el David, "perquè em vaig posant terminis. Per al guionista, aconseguir una feina, tenir un bon nivell d'idioma, integrar-se socialment, fer contactes... tot és molt lent si ets immigrant. "Quan estàs en un altre país, ets conscient que estàs al final de la cua, però també et diverteixes més perquè veus que pots sobreviure en un entorn molt diferent al teu".