"La trobada amb Colina va ser un encanteri, una història màgica"

Això és una història d'amor. Una història d'admiració, d'encanteri, de passió, d'intuïció, de llibertat. És una història de jazz. El contrabaixista navarrès Javier Colina (Pamplona, 1960) i la cantant catalana Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) es van veure les cares per primer cop fa quatre anys, al Jamboree, a Barcelona, per pura casualitat. "Havíem d'anar a la Jazz Cava de Terrassa, a veure un afroamericà, Yusef Lateef, tan musulmà que a la cava no permetien fumar ni tampoc beure", recorda Javier Colina. "Total, que vam acabar al Jamboree, on, en el moment d'entrar, estava cantant la Sílvia. No la coneixia de res. Però en escoltar aquella veu uf! Vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa amb ella." Un any i escaig més tard, cantaven junts a la plaça del Rei, al Grec.

"El que més m'agrada al món són les cançons", diu Colina, i Sílvia Pérez no pot fer res més que afirmar amb el cap. "I sento que són les cançons les que em troben a mi. En tinc una maleta plena, de cançons. I vaig pensar com seria un repertori amb ella". I li va enviar uns quants temes de José Antonio Méndez, de Marta Valdés, d'Ernesto Grenet... "Ho vaig fer per amor a les cançons i, sobretot, sense cap intenció de fer un projecte amb data de caducitat". Volia que la Sílvia s'enamorés d'aquelles cançons i sentís la necessitat de fer-les seves.

La Sílvia hi va caure de quatre potes, i feliç. Encara no s'havia tret de sobre la màgica trobada al Jamboree: "Hi ha gent a qui te la creus i l'entens, perquè parla de veritat. I qui m'estava parlant era algú a qui jo sempre he admirat. No podia ser real, havia de ser un encanteri". Però no. "Quan em va arribar el cedé amb les cançons, amb una nota escrita a mà, amb tant d'afecte, amb tanta llibertat, sense pressió ni compromís, vaig saber que no era cap somni".

Aquests projectes sorgeixen així, per amor. Requereixen tota la fluïdesa i la naturalitat dels autors. "Ens va sortir per amor a la música", diu Colina. "Jo volia escoltar-la a ella cantar cançons. I ella les volia cantar". No calia res més.

El disc va estar a casa de Sílvia Pérez un any. Ella el cantava en sopars, reunions d'amics. L'anava fent seu, a foc lent. "Quina manera més nova d'aprendre!", exclama la cantant, que admet que no és el seu mètode: "Per estudiar-me els temes, m'ho preparo tot d'una manera intensiva, programada, molt concentrada. Però el que ell em proposava era un tempo molt més dilatat, relaxat, sense un final ni un principi". A part de l'encantament mutu entre tots dos i de les precioses cançons, el trio de Colina va acabar d'arrodonir-ho tot: la bateria de Marc Miralta i el piano d'Albert Sanz, a més de la col·laboració de Perico Sambeat en alguns temes van donar forma al repertori. Tot es feia per a la cançó, perquè fos maca. Van començar els assajos i les actuacions: JazzPera, Sant Feliu, L'Auditori i set dies al Café Central de Madrid. Just després d'aquesta setmana intensa van gravar el disc En la imaginación. Tot de cop: "Estava tot a punt, amb el rodatge perfecte", recorda Colina. "Vam començar a gravar al matí i abans de dinar ja estava fet".

La presència en el disc de Sílvia Pérez Cruz és intensa. Es capbussa en el jazz sense complexos i amb seguretat. La mateixa que ha mostrat cantant flamenc, fados, copla, cançó d'autor... "He estat molts anys buscant i aprenent diverses maneres de cantar i d'aprendre la música, i ara tinc més seguretat per tornar a cantar com quan era una nena, però amb tot el bagatge. Ara és el moment en què em dic: Canta, Sílvia, canta amb il·lusió'. Sense il·lusió i sense confiança perdo el meu segell".

Li agrada sentir-se ella mateixa i buscar el punt de connexió entre totes les músiques: "Hi ha una melodia, una harmonia i un ritme. No canto flamenc, em puc entendre amb un flamenc buscant el punt de connexió, si m'han deixat cantar una alegría era perquè li he trobat el punt, però no perquè em posi flamenca, no hi tindria res a fer. Un dia vaig entendre que el que tens a dins teu és el millor que pots donar".

En la música passa el mateix. "La veu no deixa de ser un instrument", recorda Javier. "Amb el contrabaix, quan ja he fet una amanida de mi mateix, deixo de preocupar-me: jo sóc així i toco així, amb les influències que tingui".

Amb tota la seva personalitat, madurada i rigorosament polida, Sílvia Pérez s'aboca al jazz, un món on considera que hi cap tot: "El jazz abraça estils tan diferents! Cada músic té el seu discurs, però el jazz entra igual a qualsevol", diu la cantant catalana. Colina sentencia: "El que ha de tenir és allò del que estem parlant: credibilitat". I això ve de l'honestedat, de la sinceritat: "La part que té el jazz d'improvisació és la que més m'agrada. En el pop, per exemple, segons quines improvisacions serien un ensurt per a la resta del grup. La improvisació és la imaginació, i té un pes vital en el jazz".

Però, s'atreveix amb tot, Sílvia Pérez? S'ho pensa molt, abans de respondre. "No em veig cantant òpera, tot i que m'encantaria. El heavy sé que no el cantaré mai, la música electrònica potser tampoc, però no m'atreveixo a afirmar que no". Amb aquestes deu cançons sí que s'hi troba a gust. "No són lletres d'emocions banals, sinó d'emocions profundes, de dignitat i de sinceritat", diu Colina. "No necessàriament tristes, són el que són. Tothom plora pels seus amors. No són llocs comuns. És dur, però és la vida".

I la música, tal com diu el contrabaixista, surt de la vida, no dels discos. "És com en la cuina: l'important no és tant la recepta com donar gust als plats. Jo he conegut l'essència de la música de Mali, de Cuba o del Brasil anant-hi, si no, m'hauria estat impossible". La seva companya d'escenari opina el mateix: "L'intercanvi cultural és molt difícil. Però la música permet entendre i creure'ns cultures diferents". Tots dos s'han comunicat amb la música arreu del món: "És un llenguatge universal, d'acord, però té un munt d'idiomes!", apunta Javier.

Sílvia Pérez té una màxima que no és tan evident com pot semblar: "Les coses boniques donen bons rotllos". Per això, assegura que encara que no hi hagués ningú escoltant-la, ella cantaria igual. Potser, un altre cop, amb Colina? "El que és bonic és haver-nos trobat", diu. "Ara jo me'l tinc ben guardadet en una caixeta". Javier n'és conscient: "El que surti no serà res forçat", aventura ell. "No si us plau!", diu ella.