Privilegis i deutes de la veu pública

A finals de juny va ser detinguda a casa seva la cineasta iraniana Mahnaz Mohamadi. Gairebé de seguida em va buscar al Facebook una noia que es diu Isabel Costa per demanar-me que n'escrigués alguna cosa. Jo tenia pendents alguns temes sobre els quals volia fer aquesta contra, així que ho he deixat passar. Però la Isabel hi ha insistit, m'ha enviat informació precisa i un recompte de les aparicions d'aquesta notícia a la premsa de casa nostra: una. I aleshores, finalment, vaig recordar una nit en una sala de festes mexicana on el mestre de cerimònies demanava aplaudiments per col·lectius, una cosa molt mexicana i molt comuna: un aplaudiment per les dones, les mares, els marits, els fills, els germans, els estudiants fins que va dir: i un aplaudiment pels malalts de sida o no, no, millor que no ens posem tristos, va afegir de seguida. I tothom va esclatar a riure. Jo em vaig aixecar i vaig sortir al carrer. I un amic va venir al meu darrere i em va preguntar: "Què tens?" A més de molts morts de sida al meu darrere, vaig respondre: "Em molesta que qui té la veu pública no se'n faci responsable". I he estat pensant en aquella nit des que la Isabel Costa em va enviar informació sobre Mahnaz Mohamadi.

És dèspota triar. I és incomodíssim. No pas perquè la paraula sigui poder sinó perquè és responsabilitat. És atenció i empatia. I tenir una tribuna és tenir un privilegi, que duu implícites certes obligacions. Perquè un espai com aquest serveix per aprendre a escoltar els altres. Ho tinc comprovat i és un dels privilegis de què parlava: compartir la necessitat que tenim tots de fer-nos escoltar i els pocs recursos que ens queden quan no tenim aquest dret.

Mahnaz Mohamadi ha estat detinguda pel Govern iranià, que no ha volgut dir de què se l'acusa

M'explica en un darrer correu la Isabel: "Només et volia dir que últimament, en diferents mitjans estrangers, està apareixent informació sobre les últimes detencions de dones a l'Iran. A l'Spiegel hi ha un article sobre Maryam Majd que capta més atenció que l'altre cas perquè la Maryam havia de cobrir el Mundial acreditada per la FIFA. A la pàgina dels Verds Alemanys també hi ha informació sobre el tema. A Portugal ja va sortir la detenció de la Mahnaz en una cadena de televisió. I en moltes publicacions en línia també hi apareix alguna cosa. La societat de realitzadors francesos segueix amb la seva campanya de petició de signatures (Costa Gavras va ser dels primers a signar.) Aquí, en canvi, només una columna. "He penjat informació al mur de CIMA (Associació de Dones Cineastes i Mitjans Audiovisuals) i ahir em vaig dedicar a enviar una noteta a actors i actrius d'aquests que sempre presumeixen d'estar tan compromesos", diu la Isabel, una mica empipada. Potser sense entendre que no és presumpció i que no és automàtic el pas de la tristesa a la veu pública. Tot i que entenc les seves raons. Sobretot quan insisteix perquè tots nosaltres sabem que Mahnaz Mohamadi té 37 anys, és directora i activista pels drets de les dones, se la van endur de casa seva a finals de juny, el Govern iranià no ha volgut dir de què se l'acusa, l'han duta a una presó on duen als opositors del règim, i Amnistia Internacional ha dit que "sembla un intent de fer callar periodistes, cineastes, activistes, advocats i qualsevol que gosi desafiar la visió de l'Iran que mantenen les autoritats". Ja està fet. Era necessari escoltar, llegir, dir i no deixar sols a qui ens volen dir alguna cosa ni als qui han tret el dret de la comunicació.