Ximo Puig i la inajornable emergència de l’Espanya plural

Si Ayuso, amb la seua actitud contundent i el seu "Madrid és Espanya i Espanya és Madrid" va aconseguir convertir-se en la cap de l’oposició de facto al Govern de Pedro Sánchez, Ximo Puig va pel camí de convertir-se en el seu contrari, en molts sentits. El president valencià sembla tenir una estratègia, tranquil·la però tenaç per reivindicar l’Espanya plurinacional i federalitzant que clama per no quedar ofegada després d’anys de procés de recentralització i musculació de l’aspiradora madrilenya.

Més enllà de l'enèsima reivindicació d’un nou sistema de finançament durant la conferència de presidents autonòmics del divendres a Salamanca, la posició valenciana sembla molt propicia per a anar més enllà. Per una banda no forma part dels "sospitosos habituals" –llegir bascos i catalans-, per l’altra, comparteix llengua i complicitats amb balears i catalans i forma part de l’eix mediterrani –amb andalusos i murcians-, un espai que concentra la meitat de la població i el PIB de l’estat espanyol. És des d’aquesta realitat que Puig està teixint una creixent xarxa d’aliances que va començar amb la creació del "Pont Jaume I" amb les Balears, a inicis de juliol. Una sèrie d’acords que van des de la mobilitat sostenible, el model turístic o la presentació de projectes conjunts per als fons europeus, però que també contenen un potent rerefons polític anticentralista que s’ha batejat com la "Commonwealth mediterrània".

"Crida l’atenció la ductilitat de Puig a l’hora de fer aliances"

A això cal sumar-hi l’exploració d’un front comú sobre el finançament amb Andalusia i Múrcia, dues autonomies governades pel PP, i el descongelament de les relacions amb Catalunya, amb l’anunci d’una reunió amb Pere Aragonès al setembre o octubre. "Crida l’atenció la ductilitat de Puig a l’hora de fer aliances –destaca el professor de comunicació política, Guillermo López-, a llarg termini podria alinear aquesta part d’Espanya que no es rendeix als influxos de Madrid i que és on, al cap i a la fi, viu la majoria de la població". A més, la posició de Puig ha quedat reforçada amb els últims canvis al Govern de Madrid, amb la marxa del seu gran oponent dins del PSPV, José Luis Ábalos, i l’entrada d’una ministra de la seua família política, Diana Morant.

Colp sobre la taula a Madrid

És en aquest context en el qual va produir-se la intervenció de Puig a Madrid, on en un esmorzar organitzat per Europa Press va demanar la presa de mesures específiques per compensar els desequilibris provocats per la creixent macrocefàlia de la capital espanyola. El titular escollit per la gran majoria de mitjans va ser una proposta de "gravar un impost específic a les grans fortunes madrilenyes", però la reflexió del president valencià anava més enllà d’aquest fet concret i posava sobre la taula un problema que cada volta és més percebut, no sols pels valencians, sinó per la majoria de territoris perifèrics. “Va fer una gran aportació que concep Espanya com un projecte col·lectiu de les Espanyes", destacaria el síndic socialista Manolo Mata l’endemà de la intervenció de Puig.

"El discurs de Puig pot semblar una maragallada, en el sentit de les idees boges que se li atribuïen a Pasqual Maragall –apunta López- però no oblidem que Maragall molestava perquè sovint l’encertava, i el debat sobre la compensació pels beneficis de la capitalitat està present en altres països amb una estructura similar, com França o Gran Bretanya". La sensació que la potència de Madrid no servia de motor de la resta de territoris, sinó d’aspiradora de recursos ha fet créixer un sentiment anticentralista més o menys difús que la gestió de la pandèmia ha fet aflorar.

"És difícil que la queixa de Puig tinga un efecte pràctic a curt termini, però per ara li ha permès treure el cap i fer-se respectar"

Amb tot, López adverteix que "és difícil que la queixa de Puig tinga un efecte pràctic a curt termini, però per ara li ha permès treure el cap i fer-se respectar. Demostrar que sense ser Catalunya, tampoc és un baró socialista més com Lambán o Page. Ha marcat un perfil propi".

L’escriptor i columnista Manel Rodríguez Castelló ofereix més reticències, ja que "és ambigu, com sempre ho ha estat el PSOE, que sempre fa un pas endavant i dos endarrere", però també reconeix que "Puig ha demostrat tenir cintura política i olfacte, encara que siga per la necessitat que provoca haver de governar amb la caixa buida i és la primera vegada que un president valencià exerceix com a tal, així que mereix un vot de confiança".

Amb tot, les propostes de Puig no només xoquen amb els partits de dretes, sinó amb un corrent centralista que és transversal en les estructures de l’estat i que el conseller d’Hisenda, Vicent Soler va definir com "els alts funcionaris de l’Estat que porten governant 500 anys".