La veu profunda de Lluís Cabrera

Cabrera ho té clar des que va arribar amb la seva família al barri barceloní del Verdum quan era una criatura. Nascut en Arbuniel, un poblet de Jaén en 1954, Cabrera porta tota la vida lluitant per no socialitzar la mediocritat, lluitant per acabar amb els guetos, en definitiva, lluitant per fer realitat la justícia social. Existeix un fandango que és una mica la seva filosofia de vida i que diu així: Ningú és més gran que ningú,/ per molt alt que es vegi,/ ningú és més gran que ningú/ perquè es pot relliscar/ i el noi ajudar-lo al gran/ a poder-se aixecar. Un fandango que apareix a La vida no regalada (Roca editorial), una novel·la escrita per Cabrera en la qual, a través d'un alter ego, narra la seva vida. En recordar el fandango en qüestió s'arrenca a entonar-lo i diu "això és la vida, el que es creu que és alguna cosa i no és solidari, ni bondadós i només pensa a muntar grans cases i negocis, demà pot caure: pot tenir un accident, el pot matar un càncer, la covid...". I Lluís Cabrera etziba tot això amb bulliment i amb gràcia des d'una de les aules del Taller de Músics.

Andalusia i Catalunya, Catalunya i Andalusia, la cultura i les identitats són temes que es remouen a l'interior de Cabrera i que l'han empès a ser el que és. Encara que hi ha una veu que també ha tingut molt a veure. Cabrera va descobrir a Enrique Morente escoltant el programa Romero i el seu tocadiscs flamenc de Ràdio Joventut. I va quedar fascinat fins a tal punt que amb 16 anys se'n va anar a Madrid sense bitllet de tornada per aconseguir que Morente li signés el document d'autorització perquè la penya flamenca que volia muntar al Verdum portés el nom d'aquest gran cantaor i compositor flamenc al qual considera el seu germà.

Lluís Cabrera va acabar els estudis primaris, però es va posar a treballar als 13 anys perquè va veure que la setmanada del seu pare, un obrer metal·lúrgic no qualificat, "no arribava". I van ser uns antics cenetistes membres d'aquesta penya flamenca els que li van fer veure que amb el flamenc no era suficient i que calia conrear-se, mantenir l'esperit dels Ateneus dels temps de la República. "Un dels errors de la democràcia va ser no tallar les sogues que ens lligaven amb el franquisme, i al no fer-lo no es va valorar la cultura, la qual cosa és l'art i els artistes, etc, i es van fer alguns invents que crec que van ser erronis i ens adaptem a aquesta societat líquida com diu Bauman, una societat plena d'estafadors que són de plàstic... hi ha poca veritat, i poca recerca de la bellesa. En música, que és el que conec més, hi ha pocs que vulguin transcendir, fer obres que vagin a l'ànima i no pensar només en coses perquè estàs dins de la indústria cultural", argumenta Cabrera, que malgrat posar-se seriós amb les seves raons no abandona el sentit de l'humor picaresc que el caracteritza.

L'exemple de Miguel Poveda

"Sempre he tingut al cap i he intentat que a Catalunya el flamenc sigui natural. Això de ser aliè, que es vegi com una imposició franquista, tot aquest embolic que hi ha muntat, això m'ha preocupat sempre molt. El flamenc no és només per a andalusos, el flamenc és universal des que va néixer. Això és així i Catalunya ha estat una base importantíssima per al desenvolupament del flamenc". I va ser aquesta idea la que li va motivar a empènyer a Miguel Poveda a realitzar Desglaç, un disc únic que en la seva opinió compleix un deure històric. "Miguel sempre diu que és català, i ell el parla, evidentment parla un català d'un barri de Badalona però també això és català. Era un deure històric que un cantaor flamenc triés poetes i arranjadors i poetes catalans que escriguin en català per fer un disc". Així que Cabrera va convèncer a Poveda i un dia es van anar a la llibreria La Central amb una motxilla i la van carregar de llibres de poesia. I així va néixer Desglaç, un disc captivador i del qual Cabrera parla en La vida no regalada i destaca uns versos del Boca Seca, un poema de Narcís Comadira, un crit esquinçador per la pau, la justícia i la llibertat.

“El que passa a Catalunya és que hi ha més pujolistes del que ens creiem”

Perseguint el duende i escoltant la veu profunda, Lluís o Luis Cabrera ha anat apuntalant la seva vida. "Aquesta és la veu interior que et fa que se't remoguin les entranyes, que fa que et rebel·lis davant una injustícia. Per exemple el fracàs escolar és més alt en els barris més humils, la covid afecta més a aquests barris, per alguna cosa serà. El que passa a Catalunya és que hi ha més pujolistes del que ens creiem. Pujol és una persona que és aquí, no entraré en això, amb ell m'he discutit moltíssim. I el que passa és que s'han confós molts termes que Pujol defensava però ho feia com a estadista i perquè era més llest que els ratones coloraos. Però els pujolistes ens han fet creure que el que hi ha a Catalunya són diferències culturals i que no hi ha diferències socials, i sempre estem amb llengua una, identitat una, cultura una, i clar Franco ja deia això d'una gran i lliure. I ni tant, ni tan calb".

Catalunya serà impura o no serà

Per dir i argumentar el que pensa ha tingut problemes. Quan va publicar Catalunya serà impura o no serà, explica que en algunes de les presentacions li increpaven i que en més d'una ocasió li van intentar pegar. Respecte a la situació política de Catalunya sosté que "hi ha un embolic molt gros, això és un embull de baralles i baralles, demanaria harmonia, i que les persones de diferents ideologies polítiques puguin parlar educadament. No podem estar en aquesta diatriba de l'enfrontament i confrontació perquè crea una atmosfera enrarida i això pot portar algun tsunami". Del nou Govern de la Generalitat espera que sàpiguen escoltar, que sàpiguen obrir portes, i que el relat de la història de Catalunya sigui obert, no homogeni i inclusiu. "I si us plau, que d'aquest relat treguin ja d'una vegada la paraula integració, aquí no cal integrar-se a res, aquí t'identifiques, aquí t'adaptes, aquí fas la teva vida. Però el que no pot ser és que hi hagi intents d'homogeneïtzació de la vida de les persones. Estic d'acord que la llengua de Catalunya és el català, però, alguna cosa hem de dir del castellà, no? Si no diem res estem tirant a fora a mig país o més, el castellà també és d'aquí, l'anomenarem la llengua adoptada i el català la filla natural", apuntala Cabrera.

L'impulsor del Taller de Músics creu que “els primers que haurien de donar exemple són els grans equipaments públics”

Sobre la crisi que ha provocat la pandèmia del coronavirus en el sector cultural Cabrera posa el focus en com es reparteixen els recursos. I lamenta que siguin els grans equipaments públics, molt lligats a la política, els que s'emportin la millor part: "els primers que haurien de donar exemple són aquests grans equipaments públics, és injust que s'hagin de baixar els caixets perquè puguin treballar els més vulnerables i els més humils, i els que ja són rics mantinguin els seus caixets i els 12 apòstols de cadascun d'aquests grans contenidors culturals públics no hagin tingut el detall de rebaixar-se el sou. Aquí hi ha un tinglat molt gros. I s'aconsegueixen coses, però sempre són engrunes, aquí el tema és la distribució dels recursos. Però clar, només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona i la covid ens ha enxampat nus".