Ucraïna i Rússia afronten el segon any de guerra sense indicis de pau i amb Europa cada dia més implicada en el conflicte
Fa tot just un any, el tauler d'estabilitat europeu saltava a trossos a Ucraïna
L'alleujament de sortir de la pandèmia de Covid es va esvair entre l'estrèpit de les explosions dels míssils, el crepitar de les carreteres al pas dels carros de combat russos i el plor de les víctimes i els refugiats ucraïnesos que fugien de la contesa que més ha marcat i marcarà el destí d'Europa des del final de la Segona Guerra Mundial.
En un any, el conflicte s'ha saldat amb la reconfiguració del sistema de seguretat a Europa, la ruptura dels llaços polítics i econòmics d'Occident amb l'agressora Rússia i el retorn als pitjors moments de la Guerra Freda, el tall dels subministraments d'energia russos cap a l'oest i el lideratge indiscutible dels Estats Units sobre els aliats de l'OTAN i la Unió Europea.
La implicació creixent dels Estats Units i Europa en la guerra, amb el lliurament de diners, armes i municions a la Ucraïna que resisteix Rússia, ha desembocat en el rearmament del vell continent i ha tornat a emplaçar l'armament nuclear com a element de dissuasió.
Si bé alguns governs occidentals qualificaven les amenaces nuclears russes com una fanfarronada, la recent decisió del president Vladímir Putin de suspendre la participació de Moscou al Nou Tractat de Control d'Armes Estratègiques (New Start) ha disparat la inquietud entre els que coneixen les estratègies comminatòries del cap del Kremlin.
Sembla que només moren civils ucraïnesos i soldats russos
Les víctimes directes de la guerra les posa Ucraïna, amb prop de vuit milions de refugiats fora del territori i cinc milions més dins del país. El nombre de víctimes civils mortals fluctua segons qui faci el recompte i caldrà esperar al final de la guerra per saber-ho, encara que les xifres més baixes les situen en gairebé 7.200 persones, segons les Nacions Unides
També es desconeix el nombre de soldats caiguts, encara que podrien ser desenes de milers a cadascun dels bàndols. No hi ha ajudat que els mitjans de comunicació occidentals optessin només per donar les xifres subministrades per la propaganda ucraïnesa propagada des de les casernes de Brussel·les, Londres i Washington. Un lector de diaris o seguidor de programes de televisió i ràdio a Espanya, per exemple, pot pensar que a Ucraïna només moren els soldats russos, ja que només es donen xifres de russos morts.
La intel·ligència britànica, principal font a Occident d'aquestes manipulacions, ha fregat límits inusitats de desinformació aquest any de guerra. Desinformació acceptada sense objeccions per bona part dels mitjans de premsa occidentals.
Aquests postulats van portar a pensar que l'Exèrcit rus estava acabat després dels primers mesos de guerra, dotat només amb armes velles que s'encallaven, i profundament desmoralitzat. Un dels primers ensenyaments de les escoles militars és que la millor manera de caminar cap a la derrota és minusvalorar l'enemic.
La destrucció d'Ucraïna és també desoladora, no només a les ciutats copejades pels míssils i els drones russos. Les infraestructures crítiques, destinades al subministrament d'energia elèctrica, gas i aigua, han estat durant mesos blancs dels atacs ordenats pel Kremlin. Els objectius civils esdevenien objectius militars per desmoralitzar la població i alentir la capacitat de resposta de l'Exèrcit ucraïnès.
En aquesta guerra de desinformació, per les dues parts enfrontades i pels que atien el conflicte, les accions bèl·liques s'han convertit en un espectacle mediàtic, mentre s'enarborava de manera obscena la bandera de la lluita pels valors europeus i la democràcia als camps de batalla d'Ucraïna, un país que abans de la contesa no es va caracteritzar per respectar les seves minories ètniques i lingüístiques.
Ucraïna, tauler de joc geopolític
La invasió llançada per Rússia el 24 de febrer del 2022 ja havia estat anunciada pels serveis secrets nord-americans el desembre de l'any anterior, encara que existia l'esperança que el desplegament rus al voltant de la frontera comuna només fos un fanal del Kremlin per fitar el acostament d'Occident a un país que Moscou considera estratègic per a la pròpia seguretat.
Les insistents trucades del president Volodímir Zelenski a la integració d'Ucraïna a l'OTAN eren molt ben acollides per Washington i altres membres de l'Aliança, i Moscou va repetir els seus advertiments, que ningú no va sentir. I si van ser escoltades, ningú va moure un dit per tranquil·litzar el Kremlin i aturar la invasió. Hi havia molts interessos en joc.
I el més gran d'aquests interessos era convertir Ucraïna en l'últim bastió de l'OTAN davant Rússia i la nova terra promesa d'expansió d'una Unió Europea desitjosa de comptar als seus havers les terres de cultiu més grans del continent.
Rússia, coneixedora del potencial que va suposar Ucraïna per a la Unió Soviètica, també apostava per un territori molt ric, que servís de contenció davant dels míssils i avions de l'OTAN, i de ruta del gas que havia convertit en dependents de l'energia russa tants països de Centreeuropa.
Aliment als mercaders i pobresa per als ciutadans
Així, les sancions imposades a Moscou van tallar el gas rus cap a Europa, especialment Alemanya, i van portar a substituir-lo per gas liquat procedent de països com Algèria, Nigèria, Noruega, Qatar i, sobretot, els Estats Units, les companyies gasíferes dels quals competeixen amb les seves empreses armamentístiques en el volum de beneficis obtinguts ja de la guerra.
Mentrestant, a Europa es frega la recessió, tanquen les empreses pels esbojarrats preus de l'energia i cada cop es fa més complicada la mera subsistència de les persones amb menys recursos pel brutal encariment d'habitatges, lloguers o la cistella de la compra.
I malgrat això, líders com el secretari general de l'OTAN, Jens Stoltenberg, criden al rearmament, a la fabricació sense límits de municions i a disparar els pressupostos de defensa fins al menys el 2,5 del PIB de cada país atlantista.
La guerra dels despropòsits
Els primers estadis de la invasió (anomenada eufemísticament pel Kremlin "operació militar especial") van veure fracassar l'intent rus d'arribar a Kíev. Això, si és que aquesta va ser la seva intenció inicial i no l'obertura d'un front provisional al nord d'Ucraïna per dividir les forces ucraïneses mentre el principal esforç bèl·lic se centrava al Donbàs, aquesta part russòfona de l'est d'Ucraïna alçada en armes contra el centralisme nacionalista ucraïnès el 2014 amb suport de Moscou.
Aquell any 2014, considerat per molts analistes com el començament de l'actual guerra, també es va produir l'annexió de Crimea per part de Rússia en un referèndum il·legal que l'octubre passat es va repetir als quatre territoris ocupats: Donetsk, Lugansk (ambdues regions formen el Donbass), Zaporiyia i Jerson. Tot i que Rússia ha ocupat bona part d'aquestes regions ucraïneses, encara hi ha ciutats que resisteixen feroçment l'avenç rus.
Com Bakhmut, a Donetsk. Després que una forta contraofensiva ucraïnesa allunyés al setembre les tropes russes de la septentrional Khàrkiv, la segona gran ciutat del país, i que Moscou perdés algunes localitats importants en aquesta zona d'accés al Donbass, la pressió de les forces del Kremlin amb suport dels mercenaris del Grup Wagner es va centrar a Bakhmut. La presa de Soledar i altres poblacions properes encara no ha portat a la caiguda d'aquest nus ferroviari, clau per a l'accés a ciutats com Kramatorsk i Sloviansk.
És al voltant de Bakhmut on s'espera part de l'ofensiva russa anunciada per al final de l'hivern i el principi de la primavera, però que no s'acaba de concretar, malgrat que l'Exèrcit rus compta amb el reforç dels 300.000 nous soldats reclutats per ordre de Putin.
Aquesta lleva forçosa va portar a la fugida a l'estranger de centenars de milers de joves russos per evitar la seva incorporació al capdavant a Ucraïna. La por al reclutament, la imposició de la censura, el tancament de xarxes socials i mitjans de comunicació, i la persecució dels dissidents i opositors a la guerra conformen el malson que viuen els russos corrents.
La guerra ha tallat els llaços de Rússia amb els Estats Units, mentre la Xina espera a l'altra banda del continent euroasiàtic els moviments següents de Washington, l'interès geopolític i comercial dels quals és a Àsia i el Pacífic, però que busca el desgast de Rússia, soci principal de Xina i un dels grans proveïdors d'hidrocarburs.
Una Europa que afirma que la pau passa per la guerra
La contesa també ha convertit l'Europa dels drets en una Europa que afirma que la pau passa per la guerra i l'adquisició de més armes als EUA per reposar els magatzems buidats en l'assistència militar a Ucraïna. I el que no s'esperava tornar a veure passa, una Alemanya que dispara el seu pressupost de defensa i es torna a militaritzar.
Són despropòsits d'una contesa que ningú no sembla tenir intenció d'aturar. Els intents que es van fer al març, tot just començat el conflicte, amb la mediació de Turquia i del llavors primer ministre israelià, Naftali Bennett, van fracassar perquè Washington i Londres van sabotejar aquesta iniciativa. Van indicar que encara no havia arribat el moment de parar la guerra.
Efectivament, no s'havia desgastat prou Rússia. No s'havia martiritzat prou Ucraïna per convertir-la en un símbol que servís de cohesió a l'Europa desunida. Ara, un any després, els tancs Leopard 2 ja compromesos a Kíev i la possibilitat d'enviar a Ucraïna avions de combat o míssils de llarg abast constitueixen les frontisses de la nova Europa militarista.
Però malgrat tot, és cada vegada més gran aquest murmuri dels que pensen que aquesta no és la guerra dels europeus; és una guerra entre els Estats Units i el seu bloc militar contra Rússia, en sòl ucraïnès i sobre sang ucraïnesa i russa.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't..